EL LLAMP

El «joc de
l’espanyol»

Condolit pel sobtat
traspàs de l’amic Francesc Sala-Duch m’obligo a persistir en
aquesta anàlisi que, potser, em serveixi per decidir què
fer en el futur, a curt i a mig termini –aprofito aquesta estona del matí perquè el servidor de VilaWeb ha petat,
sembla–.

L’altre dia ho vaig
deixar quan parlava dels tiberis de les nostrades autoritats amb
criminals de guerra i bestiar afí i dels tics franquistes de
la classe política. Algú pot haver entès que en
dir que «són tots franquistes» em referia a què
eren seguidors o partidaris del darrer dictador; no, no és
així en la majoria de personatges, el que són és
«producte» del franquisme, educats i formats en el
franquisme i, indefectiblement, l’estigma el duen prou visible, en
llurs actituds i pensaments.

Ara bé, qui es
pensi que la catalanofòbia és un fet franquista s’erra
del tot. L’anticatalanisme, l’odi a Catalunya amb què gallegen
els espanyols i els francesos –fixeu-vos amb el curiós
detall que als respectius escuts un hi té la gallina i l’altre
el gall…– ve de moltes centúries arrere, de vuit-cents
anys endarrere per a situar-nos amb més exactitud. En aquest
viatge a través del temps, els nostres veïns s’han vist
agombolats per l’ajut dels estats pontificis, és a dir
l’església vaticana, sine qua non ho haurien tingut
molt més pelut a l’hora de fotre’ns.

Per què aquest
odi? Per què, puix les derrotes i l’esquarterament de la
pàtria que hem patit i malgrat que ens tenen el peu al coll,
encara ens volen mal? La raó és, al meu entendre, la
diferent concepció del món que tenim els catalans
respecte dels nostres veïns i atàvics enemics. Els
catalans som demòcrates per definició, gosaria de dir
que nàixer a Catalunya implica una molt gran probabilitat
d’adquirir el virus «demòcrata», i encara més:
els estrangers –els que es deixen i vivint entre nosaltres– amb
seguretat també s’hi infecten.

Aquest capteniment
català és el doll de més gruix d’on beu la
nostra grandesa i, al mateix temps, la causa principal de la nostra
feblesa. La prova d’això, sense anar més lluny, l’hem
sofert de nou el passat diumenge, fixeu-vos si en som de generosos en
la nostra democràtica actitud que permetem que els nostres
enemics, aquells que són a casa nostra però que no ens
estimen –no es deixen infectar!– ni ens volen si no és per
a xuclar-nos i sotmetre’ns, votin en igualtat amb nosaltres i
decideixin el que nosaltres podem o no podem fer i ser. N’heu vist
enlloc d’igual amor al proïsme?

Els espanyols no són
demòcrates, però al seu moment, fa setanta-cinc i
novament fa trenta anys, descobriren que amb la democràcia
–una «democràcia» certament perversa que en el
fons és una dictadura– podien seguir dominant-nos i «quedar
bé» als ulls del món. La democràcia ho
pateix això: val igual el meu vot que el de qualsevol. Hi ha
també el problema afegit que rau en el fet, també
demostrat diversos cops històricament al Regne d’Espanya, que
quan amb la democràcia no se’n surten de collar-nos, aleshores
ens tornen a bombardejar des del Castell de Montjuïc.

És a dir, juguem
amb les cartes marcades. És un joc en el qual els catalans
d’antuvi se sap que perdran, ho sabem (ho sabem realment?) nosaltres
i ho saben els espanyols. I doncs, per què jugar si és
així? A cada nova partida perdem uns llençols, o la
bugada sencera; a cada partida del «joc de l’espanyol»
som menys nosaltres i més ells. Fixeu-vos-hi bé: fa
setanta-cinc anys Espanya era un ermot i ara, per exemple, a
Extremadura cada mainatge disposa de dos ordinadors a l’escola, hi
sobren els habitatges de protecció oficial, la cura de la
dentadura és gratuïta, etc. Vaja, com succeeix a nostra
casa…

Bé, hom es
podria preguntar: si són els espanyols els interessats en què
els catalans juguin al «joc de l’espanyol», per què
ens hi avenim a jugar, en aquestes injustes condicions, els catalans?

És la pregunta
del milió

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!