Caldria exigir que totes les campanyes públiques per afavorir la nostra salut foren retirades, que no se’n fera cap. Les considere incongruents, una burla fins i tot. Les autoritats políticosanitàries ben bé ens obliguen a comportar-nos com uns hipocondríacs, tanmateix, si caiguem malalts (ei, sense voler-ho!) preguem perquè no siga greu perquè podríem perdre la salut que tant hem cuidat al dictat, fins i tot podríem perdre la vida si havíem de trobar obert de matinada un servei mèdic d’urgències, si ara els tanquen per a estalviar. O procurem que ens detecten d’hora la malaltia greu que ens han diagnosticat després de mesos de fer tanda en tota classe de llistes d’espera. I que no siga res si ens han detectat un càncer o alguna altra malaltia greu i ens han d’intervenir quirúrgicament… No pregarem prou per arribar a temps a la taula d’operacions.
Tota aquesta hipocresia política m’encèn. Fes això i faràs salut, fes allò i estaràs més bé. Però de què ens servirà tanta cura si no trobem un ambulatori obert en cas d’urgència, o prou metges i personal sanitari en el servei d’urgències d’un hospital, si l’atenció primària l’han massificada i les llistes d’espera per a les especialitats és cada vegada més prolongada… Val, jo em cuide per mantenir-me sa, però si caic malalt ja he begut oli.
M’agradaria preguntar-los a la cara, als polítics que precaritzen la sanitat pública: Quin preu (econòmic) té el patiment humà, o la incapacitat física o la mort en cas de no ser atès ràpidament i eficaçment? És d’això del que estem parlant quan parlem de reduir personal i inversions en la sanitat pública: parlem de patiment humà, de vides humanes… Parlem de posar peu a l’angoixa, al patiment, al dret a no morir per inasistència… Tot això té un cost, i se’l volen estalviar. Encara que ja l’hàgem pagat de bestreta, que és per això que paguem impostos, constribucions i fem injustes (per inútils i desproporcionades) declaracions de renda.
De poc temps ençà, ja conec un parell de casos de persones que han mort esperant una intervenció quirúrgica, i d’altres que no estan bé de salut i les proves per saber-ne les causes s’allarguen durant setmanes i mesos…
Els polítics que precaritzen la sanitat pública s’han convertit en la més gran amenança per a la nostra salut, i per a les nostres vides. No són persones com cal. No són persones.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui, amb retallades, hi ha més places d’hospital i més centre d’atenció primària que, diguem, fa quinze anys. I aleshores la gent no anava morint-se pel carrer.
El que cal fer és prendre consciència de per què s’ha arribat a la situació d’ara.
Sense l’espoli fiscal, cap dels tres Països Catalans hauria de fer ni una sola retallada. El problema és doncs que s’ha enquistat una situació en què uns treballen i produeixen i els altres s’han acostumat a la cultura de la subvenció.
I, mentrestant, la premsa lloa les virtuts del ‘model Alzira’ i de l’auge de l’assistència sanitària privada (Quirón, Consuelo, clínica universitària Universitat Catòlica, etc.). Com diria l’Estellés: Vicent, coneixement amb la beguda…