Ella ho fa. Ho reconeix públicament, ho fa cada dia. És vergonyant, ridícul, impropi i morbós; ho sap i, no obstant, segueix fent-ho. Com una addicció.
Cada dia, al matí, obre els diaris, hi llegeix els titulars, els articles que creu que poden ésser interessants, les editorials, les crítiques culturals… i repassa ràpidament les esqueles mortuòries. No sap per què ho fa, però cada dia es retroba amb la mort en aquelles pàgines. Fa una estadística mental sobre la llengua en què són redactades les esqueles a “la Vanguardia” i constata que d’un temps encà el català n’és la llengua majoritària. I paradoxalment aquells tristos requadres que parlen de la mort i sovint serven la proporció àurea són la prova que la llengua catalana és viva.
Ella pensa que és un sarcasme que la secció de defuncions del diari “català”en espanyol més venut i llegit és l’únic lloc on regeix la llengua pròpia de Catalunya i no pas per voluntat dels editors sinó dels difunts o dels seus familiars.
No és pas un avanç sinó un recordatori de l’any 1967, quan el dictador Franco, en una mostra d’humiliant magnanimitat, decidí alleugerar la prohibició d’editar premsa en català permetent que s’hi publiquessin les esqueles mortuòries en la nostra llengua que la dictadura ja considerava morta.
Bé sabia que, en aquells durs temps de repressió, ni els difunts s’atreviríen a fer pública la seva mort en català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llegim a l’atzar la pàgina de necrològiques (p.25) de La Vanguardia Española de l’1 de febrer de 1970. De 19 notes necrològiques, hi ha una duplicada en català i en castellà, 7 són en català i hi ha 10 en castellà. Hi ha 10 anuncis d’aniversaris dels quals 4 són en català. Tampoc no sé si cal fer un buidatge de les necrològiques a partir de l’Hemeroteca digital de la La Vanguardia. El que és gairebé segur és que el “sorpasso” del català s’escaigué fa uns quants anys.