"Jin lu mei shu" és l’hamamelis xinès, l’arbre resistent de flors fragants de groga tardor, la noguera de les bruixes. Potser la noguera de les bruixes era prop de la casa on nasqué Luo Cuifen. Una nena bonica, com ho són tots els infants, però era nena, no pas el fill desitjat. L’Estat només permetia tenir-ne un de fill. Una nena res no val, no té la força d’un home i, a més, als 20 anys es casa i se’n va a viure amb la família del marit. Alimentada i vestida durant tants anys, una filla és una despesa irrecuperable. Una filla és una càrrega, una desgràcia. "Millor criar cignes que tenir filles", diu la vella veu popular.
El destí de la petita Luo era tràgic, ésser abandonada al mig del camp o d’un carrer, llençada a l’abocador com una deixalla més o morir forçadament. Li clavaren vint-i-tres agulles, llargues de 2,5 cms. per tot el cos. Passaren els dies, la nena sobrevisqué al brutal atac, plorava però també reia. Els avis s’espantaren amb temor religiós, el perfum de l’arbre florit es mesclava amb les olors conegudes.
Lou aprengué a caminar, a parlar, anà a estudi i es casà. Ara té 29 anys, s’havia avesat a patir depressions, migranyes, l’ofec, l’insomni. Un matí la sorprengué un fil roig de sang a l’orina. Les radiografies deixaren veure vint-i-tres agulles al cos de la dona. Durant aquells anys les agulles lliscaren per camins insospitats, unes s’havien deturat compassives al cor, als pulmons, al cervell, d’altres s’havien trencat. Totes eren allí formant un dibuix horripilant.
Vint-i-tres cirurgians de tot el món, un per agulla, han començat aquesta setmana la delicada tasca d’extreure del cos de Lou la prova cruel de la brutal massacre de gènere.
Lou Cuifen és el testimoni supervivent de la terrible condició de néixer dona a la Xina com ho és també a l’Índia pobra. És el crit de la denúncia.
Que Kuan Yin, la misericordiosa, la compassiva, procuri una vida feliç per a Luo i per a totes les nenes i criatures del món!. Així sia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La notícia va saltar als mitjans de comunicació.
Es llegeix; sents una esgarrifança; no t’ho pots creure; però la notícia és informació i res més.
El teu post es denúncia i sobretot escrit amb el dolor que sents pensant amb Lou Cuifen i totes les nenes que han comès el pecat de nèixer dona en un país que s’anomena
‘emergent’.
Sobreviure a les agulles transitant doloroses, aferrar-se a la vida, malgrat tot, caminar i riure… Aquesta és la vida encara de moltes dones del món. Hi ha molt camí per fer. Bon cap de setmana i gràcies per la teva exquisida sensibilitat
.
Carme Laura, per què no lideres un moviment en favor de la dona al tercer món? Per descomptat que jo t’ajudaré i estaré al teu costat a mort! (Contigo al fin del mundo).
Com pot haver-hi tanta crueltat al món? M’agradaria anar-me’n ben lluny! Perquè, senzillament, no ho puc entendre…
Però denunciar-ho és solidaritzar-se amb les nenes Lou del món. Gràcies!, amigues i amics. Una abraçada.