Jordi Labanda deu ser home intel·ligent, és dibuixant d’èxit, dissenyador de roba i merchandising, amb tenda pròpia, convidat indispensable a les festes glamuroses de la ciutat i hàbil comerciant. Al "Magazine" del diari "La Vanguardia" cada diumenge publica un "cromo" a tota pàgina, monotemàtic, "las chicas" de Labanda podria titular-se.
Les protagonistes són un tipus de dona jove, superficial, frívola, pendent del seu físic, de la moda, del flirteig, de fer un casament amb contracte suculent davant de notari…una dona-objecte amb el got de beguda light a la mà i grans ulleres de sol.
Les nenes, les adolescents d’edat o d’enyorança, adoren les noies Labanda; mares compren a llurs filles el petit bloc de notes, la carpeta de rosa i cors, el bolígraf amb l’estilitzada, quasi-anorèxica imatge. La noia Labanda és idiota, la perfecta idiota, el seu creador ens diria que la imatge és una crítica subtil als vicis estètics de la societat d’avui. Seria raó convincent si no hagués convertit la dona estúpida en objecte de comerç de luxe.
La imatge que Labanda ven de la dona és insultant i degradant, el negatiu de la dona treballadora, intel·ligent i solidària. Labanda?, no, de cap manera!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per cert Labanda va ser un d’aquests instal.lats signants de la plataforma del SI a l’estatut, et sona?
Vaig anar a la seva web i estava en castellà i en anglès, com a bon cosmopolita.
Celebro molt que algú li digui quatre coses clares al dibuixant Labanda. En aquest país hem sobrevalorat una sèrie de professions, amb l’argument del cosmoplitisme. Un d’ells és el de dissenyador (i un dels altres, els arquitectes). Fa poc llegia amb gust un article que demanava la pena de mort per als arquitectes, culpables de l’enlletgiment dels nostres carrers. Jo visc a Lleida, i la ciutat -que mai no ha estat especialment afavorida estèticament- ha caigut en la lletjor absoluta. Els nous barris que ens dissenyen són quadrícules de línia neta, freda, glacial. Façanes llises com de bloc de nínxols. Aquells paisatges horribles que somniava Giorgio de Chiricho, on l’home solitari que passeja crea una terrible sensació de mort i de depressió. Els dissenyadors, com aquest Labanda, completen la feina proposant una gent estàtica -les noies glamuroses són hieràtiques i fredes-, apta per a habitar els nous barris glacials. Dones de mirada buida que pateixen per la imatge, com molt bé dius, i per poca cosa més. No val que ell després digu que fa una crítica de res: ell és així i ens proposa el seu món. Toulouse-Lautrec, per exemple, retratava la dona cruament, i de passada sí que feia una crítica social: la noia bella i empolainada assetjada pel burgès bavejant, ric, àvid de sexe per diners. Sembla mentida que cent anys després de Toulouse-Lautrec surti aquest noi, però sembla més mentida encara que tingui èxit comercial. Què hi farem. En tot cas, i abans de fer-me l’hara-kiri veient en quin món vivim, em plantejo una reflexió que goso traslladar-te, Carme-Laura: jo també em dedico a l’ensenyament, i per tant em demano: què ha passat amb tants anys d’educació igualitària, democràtica, no-sexista, participativa i crítica? Què hem fet tant malament? MIra que hem gastat diners i esforços -molts esforços- en crear un ciutadà i una ciutadana lliures, de mirada crítica. Però hem fracassat. Almenys, quantitativament. Em queda el consol dels pocs alumnes a qui hem despertat una certa mirada més analítica… però: i la resta?
Si algú té temps per perdre, seria bo que anés a alguna hemeroteca i espigolés números de la revista HOLA! de finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Un dibuixant francès del qual no en recordo el nom, hi publicava cada setmana un acudit exactament igual en forma i continguts als del Labanda (que encara no havia nascut, per cert). No em digueu que aquest rècord no sigui digne de figurar al Guinness: plagiat abans de néixer. Vaig gosar fer aquest mateix comentari a un conegut i reputat dissenyador gràfic establert de fa molt a Barna i em respongué: "Home, per fi algú ha vist el frau." Ve-t´ho aquí, el gran Labanda. Ja ho diu la gent del món de la moda: fer moda és agafar una cosa de fa trenta anys, modificar-la una mica i adaptar-la als temps actuals. No cal patir, les modes no duren per sempre!