Vicent Luna i Sirera

D’Anna Moner, i del seu company Sebastià Carratalà, coneixíem la seua faceta literària. Alguns dels llibres d’Anna, com Les mans de la deixebla o El Retorn de l’hongarès, han estat entre els més reeixits del panorama literari valencià, i els articles de Sebastià publicats a La Veu del País Valencià són tot un revulsiu. Ara bé, el que alguns no coneixíem es la faceta artística de tots dos. I és que aquest matrimoni d’artistes dominen tant bé la ploma com el pinzell. Si ho voleu comprovar, només heu d’apropar-vos al Centre Cultural Ovidi Montllor  (CCOM) d’Alcoi per poder veure l’exposició que ens ofereixen: Els cossos agredits.

En aquesta exposició els autors volen que reflexionem sobre la “quantitat d’imatges, banals sobretot, que veiem cada dia i de fer-ho, per tant, a una gran velocitat”. Imatges que “després es reprodueixen manualment amb tècniques i suports diferents als originals, i s’intervé sobre el resultat, tenint en compte altres conceptes, altres autors, altres treballs, en un acte d’apropiació que intenta dur a terme una síntesi i proposar noves lectures”. Doncs bé, això és precisament el què Moner i Carratalà ens ofereixen, tot un conjunt de quadres, apropiant-se d’escenes famoses de pel·lícules (Psycho, d’Alfred Hitchcock; La chien andalou, de Luís Buñuel), de quadres importants de pintors (“Desastres de la guerra”, de Francisco Goya; Emblema XVI, d’Adrea Alciato; El Cerví, de John Ruskin), fotografies de personatges (Camile Claudel, Isabel Esteban Nieto) o de retrats d’escriptors com Joan Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner, Carles Salvador, Víctor Català o Joan Coromines). I aquests quadres estan la majoria d’ells pintats sobre suport metàl·lic d’alumini i oli, fregat, tallat i foradat,  foradats per la mà que empunya el punxó i que  mostren la violència de l’acció. La intenció dels autors amb aquests forats negres i de diferents dimensions, aquesta mena d’al·legoria a l’estil de Lucio Fontana, és la d’aportar noves lectures als quadres originaris.

Fet i fet, Els cossos agredits d’Anna Moner i Sebastià Carratalà estan farcits de connotacions de tot tipus: culturals, de gènere, ambientals, lingüístiques… que pretenen fer reflexionar a la gent que visite l’exposició, i tot per incitar-los a reinterpretar, amb les seues pròpies emocions i sentiments, cadascuna de les obres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!