Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Són les 10:52. Surto de la dutxa i em trobo al mòbil un SMS que m’envia l’Antoni: “L’Iceta a dit a RAC1 q l teu bloc es 1 dls seus prefes tot i q mai comparteix l q hi dius” Ho explica aquí. És un honor que el blocaire Miquel Iceta, ni més ni menys que el viceprimer secretari del PSC, figuri entre els habituals lectors d’aquest bloc. I més encara que ho digui a la ràdio, al programa de Xavier Bosch. És d’agrair que, malgrat la discrepància ideològica que puguem tenir, aquest bloc sigui d’interès per a Iceta i d’altres lectors i blocaires.
Mentre esmorzo a peu dret, escolto la ràdio. Les declaracions del President Pasqual Maragall al programa de TV3 de Josep Cuní van a tot drap. La sucosa entrevista que li ha fet Cuní [per aquí la trobareu] ha precedit la signatura del decret que dissol el Parlament, posa punt i final a una de les legislatures més accidentades de la història recent del Principat i convoca eleccions per Tots Sants. El presidenciable de CiU Artur Mas ha llegit una declaració, amb un cert posat solemne.
Al programa Minoria Absoluta, de Toni Soler i companyia, entrevisten Josep-Lluís Carod-Rovira, presidenciable d’ERC, que respon Maragall advertint-lo que la decepció és mútua. L’encara President s’ha dedicat a fer amics tant entre els independentistes com entre els socialistes imperants. D’això se’n podria dir morir matant, ja que Maragall ha reconegut públicament el mal rotllo al PSC, que l’experiment del tripartit no ha anat ni amb rodes i que es planteja crear un corrent polític propi per preservar el catalanisme socialista. (A Mataró, l’historiador Josep Termes ha defensat aquest dijous l’origen popular del catalanisme, per cert.)
Mentrestant, José Montilla, de qui Maragall ha dit a la televisió que mantenen una relació molt freda, exhaureix les seves últimes hores com a ministre d’Indústria a la seva Iznájar natal. El candidat socialista a la Generalitat sembla voler destacar la seva procedència, allò d'”andalús d’origen i català d’elecció”. Sovint fa la impressió que és Montilla i la seva gent qui realment -i únicament- està clavada en aquesta història de la catalanitat. Si ets catalanista i realment t’ho creus, José, no cal que et justifiquis perquè encara és pitjor.
A la tarda, un cop arribo a la feina, llegeixo la notícia que Pepe Rubianes, que en la lògica montillista deu ser un gallec d’origen i català d’elecció també, ha cancel·lat el seu espectacle al Teatre Español, propietat de l’Ajuntament de Madrid, pel boicot i pel veto que li preparava l’alcalde Alberto Ruiz-Gallardón. Si aquest és el moderat del PP espanyol, sí que anem bé. Quina llàstima més gran. Resulta que Carod ha emès un comunicat, parlant de dictadura. Realment la contundència del tall que apareix per ràdios i televisions, amb un alcalde madrileny que instiga el veto, i no se n’amaga, fa posar els pèls de punta. Quina democràcia és aquesta?
El President Jordi Pujol, que segons informava Manuel Cuyàs a El Punt entra en campanya, ha pronunciat la seva esperada conferència a l’Òmnium, just el dia que es dissol el Parlament i es convoquen les eleccions de l’1-N. Crisi de lideratge i manca d’autoestima. El tripartit al centre de la diana del President. [Avui a El Punt: Pujol titlla el tripartit d’«ignorant, ingenu, frívol, petulant i fatxenda».]
El Tinell és criminalitzat, gairebé. L’únic ésser vivent al Principat capaç de defensar-lo, a aquestes alçades de la pel·lícula, es diu Joan Saura, que s’aferra al pacte. Potser és una estratègia per captar votant socialista descontent per la “diàspora” maragallista. Potser és que realment creu que el somni del Tinell és encara motiu de desig ciutadà en aquest país. Que determinat electorat aposti per un govern d’esquerres no vol dir, ni molt menys, que vulguin sentir a parlar de Tinell. Encara que sigui per les connotacions caòtiques (Maragall, Estatut i crisis) que té.
La campanya “Jo també vull un estat propi”
Aquest divendres l’amic Jordi Surinyach, advocat mataroní i incombustible sobiranista, s’adhereix a la campanya de Xavier Mir amb el seu habitual article d’opinió a El Punt, que titula amb aquest lema. El contingut del mateix és molt interessant, perquè Surinyach és una de les moltes veus que s’alcen entre els republicans de militància i els electors simpatitzants d’ERC reclamant claredat: “Voler tenir un estat propi necessita més coses que infantils gesticulacions o proclames inútils, que desconcerten el personal (…) Ara toca mullar-se, assumint els riscos que calguin i renunciant als verbalismes que són l’anunci del desastre.”
D’aquesta campanya, el provocador però respectable blocaire Antoni Ibàñez ha deixat escrit, en un comentari en aquest bloc, que correspon al “somiatruitisme”.
Per cert, el portaveu nacional de les JERC, el pinedenc Pere Aragonès, ha fet reformes al seu bloc.
Aprofito per adjuntar el pdf de la pàgina setmanal amb què col·laboro al setmanari Catalonia Today, que ja és als quioscos.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’autor de l’epitet somiatruitisme serà provocador però no pas tan respectable. Una de les històries (certes i documentades) de la blocosfera catalana explica com remenenat, remenant, el Sr. Ibáñez va agafar un post aliè, el va micromodificar i el col·locà en un dels seus llibres, amb l’agravant de fer-lo servir com a exemple de la seva excelsa obra, davant del seu autor original. Tela.
A més, va tancar el seu famós bloc, que intentava vendre a tot déu anés on anés, quan volien parlar amb ell d’altres temes, perquè les visites el deixaven de color clorofílic cap amunt. En el seu nou, en canvi, es cura en salut i no deixa comentar, oh sí una vegada com a regal a l’internauta! Però és clar, la censura no es va deixar esperar.
Per sort, encara hi ha algunes palestres públiques.
XOXOXO
Escarlatina
Arrel del teu comentari sobre la conferència d’ahir del President Pujol (la podeu trobar a http://www.jordipujol.com) voldria insistir en la necessitat que tenim en moments de desconcert d’un guiatge moral fort com el seu.
Avui el President Pujol hauria de començar a ser patrimoni de tots els catalans, per sobre de partidismes.
Salut,
Marc Arza Nolla
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
Ja fa temps que em vaig donar comte que
els únics que parlen d’origen sons els mateixos socialistes,
ho recorden queda dos per tres, potser per veure si qualla en el
votant que no els vota perquè la “cherenalitat es cosa de
los catalanes” i si els vota les estatals, o vera si cau “porque
és uno de los nuestros”. O per atiar l’apocalíptsis
si per mala sort algú que no sigui del PSC-PSOE diu que
Montilla és d’Andalusia.
I recordant una i altre vegada que
aquest home és Catalanista perquè ho va triar, concepte
que segur que va aprendre pels voltants del 2003, perquè tots
sabem que Cornellà és la ciutat més catalanista
de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó
En castellà està aquesta
dita de “Dime de que presumes y te dire de que careces”
Jo no em repeteixo que soc catalanista
un cop i un altre, perquè no he d’auto-convencer ni convencer
a ningú. Ho soc i punt i mai ningú m’ha preguntat per
la llengua materna i l’origen de la família
El pitjor és que segurament tindrem que aguantar aquesta costra tota la campanya
Aquests dies estem observant com el dirigent regionalista Artur Mas no para d’ensalivar-se amb la cantarella que a CIU es comprometen a respectar com a president i per tant a partit de govern el primer partit en vots, barrejada, sibilinament, amb la tornada que el primer partit en vots ha de ser el partit de govern. Això és una mentida com una casa de pagès i penso que els comentaristes polítics ho hauríeu de denunciar.
El nostre sistema no és presidencialista, i el president i de retruc el govern, no surten del partit amb més escons (previsiblement CIU) ni tampoc del més votat (en les darreres eleccions, el PSC). El president, i el govern, el tria el Parlament, amb el conjunt dels parlamentaris electes pel poble català).
Aquesta confusió, fomentada per CIU i especialment pel tàndem Mas&Madí, és una perversió que penso caldria denunciar enèrgicament i clarament. Si CIU vol canviar el sistema que ho plantegi obertament, però no es pot tolerar que CIU perverteixi de sotamà les regles del joc.
A més, no s’ha d’oblidar que en aquest país hi ha, en la divisió clàssica, tres partits d’esquerres i dos de dretes, al Parlament. En clau nacional, ja no sé qualificar-los més o menys precisament a cadascun d’ells, tret del PPC.
Salut, república i denúncia de la perversió que preten el "pinyol" convergent.
Aquests dies estem observant com el dirigent regionalista Artur Mas no para d’ensalivar-se amb la cantarella que a CIU es comprometen a respectar com a president i per tant a partit de govern el primer partit en vots, barrejada, sibilinament, amb la tornada que el primer partit en vots ha de ser el partit de govern. Això és una mentida com una casa de pagès i penso que els comentaristes polítics ho hauríeu de denunciar.
El nostre sistema no és presidencialista, i el president i de retruc el govern, no surten del partit amb més escons (previsiblement CIU) ni tampoc del més votat (en les darreres eleccions, el PSC). El president, i el govern, el tria el Parlament, amb el conjunt dels parlamentaris electes pel poble català).
Aquesta confusió, fomentada per CIU i especialment pel tàndem Mas&Madí, és una perversió que penso caldria denunciar enèrgicament i clarament. Si CIU vol canviar el sistema que ho plantegi obertament, però no es pot tolerar que CIU perverteixi de sotamà les regles del joc.
A més, no s’ha d’oblidar que en aquest país hi ha, en la divisió clàssica, tres partits d’esquerres i dos de dretes, al Parlament. En clau nacional, ja no sé qualificar-los més o menys precisament a cadascun d’ells, tret del PPC.
Salut, república i denúncia de la perversió que preten el "pinyol" convergent.
Comparteixo en bona part l’opinió de l’Ibàñez. A més del somiatruitisme dels ingenus que, com els indis sioux, es pensen que invocant el déu de la pluja, ploura, o fent una manifa, invocant la independència, aquesta ens caurà del cel per art d’encantament, hi podem afegir la mala fe d’una sèrie de polítics miserables que, com els antics venedors de locions capil·lars ddel Far West, viuen de l’explotació de les il·lusions de la gent, que utilitzen per a amagar la seva incompetència i la seva mediocritat. Aquesta campanya no és més que una cortina de fum per part de l’entorn d’Esquerra per a amagar la seva incompetència extrema. Ara que vénen eleccions, cal tornar a enganyar el ramat per a fer Montilla President.
No acostumo a comentar, però aquest cop no me’n puc estar. El senyor Ibàñez fa por, agafa qualsevol cosa i la fot de volta i mitja, ridiculitza l’autor fins a deixar-lo fet una caqueta i se’n va, tan feliç, cap a casa seva. Però sovint val la pena escoltar-lo (llegir-lo, vull dir), perquè les seves mai són opinions que surtin del no-res. És el que penso jo, vaja. I qualsevol dissidència hauria de ser respectada només pel fet de ser-ho (i si tenen el nivell intel·lectual de l’Ibàñez, doncs ja no et dic res…).
I en aquesta ocasió… Uf, és difícil tenir més raó. Aquests dies estic pensant si no sóc jo que veig visions, però per a mi és una obvietat que aquesta campanya és una manipulació total. A quatre dies de les eleccions, campanyes per un estat propi? Uiuiui… Això sona a intent de dirigir el vot!
I què voleu que us digui? Jo vull un estat propi, però per sobre de tot vull uns representants del Parlament que defensin allo que el Parlament acorda (de fet això no hauria de ser una opció, hauria de ser una obligació). Si la representació del poble català resisteix cinc minuts de negociació, més que demanar estat propi, demano que pleguin tots. És que culpar sempre a Madrid, home, té la seva gràcia, però potser no cola…
Quan va començar la campanya de Xavier Mir vaig decidir afegir-hi el meu bloc, però crec que, com molts altres autors, no ho he fet per creure en cap partit polític o recolzar-lo; ho he fet perquè crec que un territori on es parla una llengua pròpia, és té una cultura i unes tradicions pròpies i la gent comparteix un sentiment nacionalista és un Estat, per tant, Catalunya, que compleix tots aquests punts, és, per a mi, un Estat i això no té res a veure amb ERC.
Això sí, el que no podem fer és atacar-nos els uns als altres ( com s’ha fet amb el sr. Iáñez) només perquè no veiem les coses de la mateixa manera. Se suposa que tots tenim un objectiu comú: el bé dels ciutadans catalans, per tant, perquè en comptes de no respectar als altres per tenir opinions diferents no intentem escoltar-nos i junts traçar un bon camí per a tots els catalans. Jo no se si ens trobem a prop o lluny de l’independentisme, el que sí que se és que si no estem units, no aconseguirem res. Se que potser l’independentisme ara per ara és només un somni (com diu el sr. Ibáñez) però també és veritat que a través del que al principi eren només somnis s’han aconseguit grans millores en la societat. El que hem de fer, doncs, és creure en aquest somni (si nomésés això) i intentar fer-lo realitat.
Jo també vull un Estat propi, lliure i per a tots els catalans!