Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
En saber la mort de Guillaume Depardieu, als 37 anys d’edat, em van venir al cap diverses imatges seves, però la memòria no em feia present exactament el record de cap de les poques pel·lícules que li he vist. Vagament el feia a Pola X, de Leos Carax, i a Tots els matins del món, d’Alain Corneau. En canvi, la impressió d’aquesta mort prematura em completava la dimensió terriblement tràgica de la vida d’aquest noi, a qui ja havien hagut de tallar una cama, havia passat per algun procés judicial fort i tenia marcada al rostre la petja del seu propis cost vital. I vaig pensar en son pare, el gran Gérard Depardieu, aquell sac d’ufanosa humanitat que, tot i banyar-se en les aigües de l’èxit comercial, va veure com la seva carrera artística patia una fatal etzagaiada just quan el seu Cyrano el duia camí de les estrelles i, des d’aleshores, traspua una incòmoda resignació en el rol de pallasso de la colla de pallassos de cert cinema populista fet a França. Sembla que les relacions entre pare i fill eren complicades. No sé, feia temps que tampoc els parava gaire atenció. Precisament per això, en aquell mateix dia vaig decidir que no hi dedicaria cap apunt al bloc fins que Imma Merino publiqués l’article que, n’estava segur, acabaria dedicant a Guillaume Depardieu. I divendres, dia 17, efectivament, va sortir publicada la columna, al diari El Punt, en què, amb l’autoritat que li dóna el coneixement i la sensibilitat que la caracteritza, Merino parla de Guillaume Depardieu: Fràgil i brutal.
FOTO Guillaume Depardieu, a La duquessa de langeais (Ne touchez pas la hache), de Jacques Rivette
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta tragèdia sobtada em va portar novament al cap l’altra semblant de la meva parella i el seu fill. Tot i que en grau diferent, és clar.
No coneixia gaire en Guillaume, només el vaig veure a “La duquesa de Langeais” i em va semblar només correcte, sense el carisma del seu pare. Però va ser un bon professional, va triar de papers profunds, pas de bestieses com fa sovint el pare (tot i que jo tingui un grandíssim respecte per en Gerard).
Ah, bona idea del Gerard en llegir un fragment d'”El petit princep”, crec que era, al funeral de son fill. Els meus condols, Gérard.
Descansa en pau, Guillaume. Una vida curta però intensa.