Club 7 Cinema

PALMA D’OR

The Wind that Shakes the Barley, de Ken LOACH

(Traducció literal del títol: El vent que belluga l’ordi)

Sinopsi

Irlanda, 1920. Camperols s’uneixen per formar un exèrcit de voluntaris contra els temibles Black & Tars, tropes angleses enviades amb vaixells sencers per a sufocar les vel·leïtats d’independència del poble irlandès. Per sentit del deure i amor al país, Damien es deixa córrer la seva encara fresca carrera com a metge i se’n va a trobar el seu germà Teddy en el perillós combat per la llibertat. Quan la determinació dels insurgents du els britànics a un atzucac, les dues parts pacten un tractat que acabi amb el vessament de sang. Tanmateix, aquesta aparent victòria divideix els irlandesos que fins aquell moment havien lluitat de costat i es desferma una guerra civil: famílies que es maten, germans que esdevenen enemics.

Comentaris

Contra pronòstic, el Jurat presidit per Wong Kar-wai ha concedit la Palma d’Or del Festival de Canes a The Wind that shakes the barley, del britànic Ken Loach. El títol, que podríem traduir com "El vent que belluga l’ordi", ve d’una cançó tradicional irlandesa, amb lletra de Robert Dwyer Joyce, i fa referència als que se n’anaven a la muntanya, armats, per lluitar contra la tirania i la ocupació anglesa. I és que la pel·lícula se situa a la Irlanda de 1920, quan gent de tot el país s’uní per formar un exèrcit de voluntaris contra els temibles "Black and Tans". Amb  narrativa eficaç i clàssica, s’hi exposa l’espiral de violència i represàlies que es desfermà fins al Tractat de Pau, que el desembre de 1921 reconegué la República d’Irlanda al si de la Commonwealth, i que, rebutjat per una part dels resistents, va comportar el rebrot de la IRA, ara reprimida per les flamant autoritats nacionalistes irlandeses.

Pel biaix de dos germans combatents i de posicions progressivament contraposades (Cillian Murphy i Pádraic Délaney), el guió escrit per Paul Laverty dramatitza les contradiccions ideològiques al si de la lluita independentista, a la manera dialèctica que Ken Loach ja va posar en pràctica entre els milicians de Terra i llibertat. Partint de la idea -verbalitzada per un personatge- que "sempre és més fàcil lluitar contra la ignomínia que no pas per una creença",  es recull la diversitat de motius que dividíren els que, durant anys, havien compartit penes i el somni de foragitar l’ocupant. Loach, però, remarca especialment la dissidència socialista, els que denunciaven l’acord de pau com un pacte en què Anglaterra concedia el nou estat "lliure" a canvi de mantenir les diferències de classe. Ken Loach, doncs, segueix irreductible en el seu discurs polític esquerranós; per bé que, sensible a les complexitats humanes, commou i manté viu l’interés durant tot el metratge, assolint algun moment de gran força, quan esclaten els dolorosos conflictes íntims dels personatges, abocats a matar sense voler la mort de ningú.

GRAND PRIX

Flandres, de Bruno Dumont

Sinopsi

L’acció se situa a l’actualitat, a Flandes, Demester i gent jove del país se’n van a fer el soldat en una guerra llunyana. Enamorat de la jove Barbe, Demester en suportava el costums estranys i els amants. Tot esperant -el retorn de- els soldats, sola a Flandes, Barbe s’esllangueix. Al front, Demester es transforma en guerrer. De manera tràgica, la guerra exacerba els sentiments i els lligams d’aquests dos éssers, duent-los als límits de les seves condicions.

Comentaris

D’autèntic escàndol i de sorpresa absoluta, cal considerar la decisió del Jurat d’atorgar el Gran Prix a Flandres, de Bruno Dumont. Es tracta d’un film petit sobre la selvatgia dels soldats enviats a les guerres contemporànies, a càrrec d’un cineasta sobrevalorat que es rabeja de manera contemplativa en el cantó més primari de la naturalesa humana. Evidentment, ningú es podia imaginar que es fes el disbarat de guardonar-la i molt menys que se li donés el segon premi de Canes.

Bruno Dumont, gairebé desconegut al nostre país, va ser reivindicat a Canes 1999 pel jurat que presidia per David Crónenberg, amb la polèmica decisió de concedir el Gran Prix a L’Humanité i guardonar-ne els actors no professionals. El seu és un cinema aspre, nu, de plans habitualment estàtics, de certa durada i amb só ambient, amb tot de personatges rústics, vagarosos enmig de la Natura gairebé ferèstega, als quals brolla l’animalitat, la selvatgia de la condició humana. I amb Flandres, s’hi manté fidel. En aquesta ocasió, afortunadament, ha renunciat a les seves ridícules pretensions filosòfiques i aconsegueix transmetre la bestialitat que les guerres (d’ara) potencien en els individus primaris que s’hi envia

PREMI AL MILLOR DIRECTOR

Alejandro González Iñárritu, per Babel

Sinopsi de Babel

Al Marroc, dos adolescents descobreixen una pistola. Al bell mig del desert, decideixen de provar-la, però la bala que surt de l’arma els va molt més lluny del que s’haurien pogut imaginar. Per l’efecte papallona, una sèrie de vides quedaran trasbalsades a diferents parts del món: una parella americana de vacances, una mainadera mexicana i fins i tot una noia japonesa sorda i el seu pare.

Comentari

Alejandro González Iñárritu, el director d’ Amores perros i 21 grams, ha arrancat una intensa ovació de la  premsa internacional al Festival de Canes, amb el seu nou film Babel. Brad Pitt, que no ha pogut ser a Canes per mor de la seva paternitat, n’encapçala el repartiment coral, en què destaquen Cate Blanchett, Gael Garcia Bernal i el prestigiós actor japonès Kôji Yakusho. Però, a Babel, l’autèntic protagonista és el guió fragmetat i virtuós de Guillermo Arriaga, col·laborador permanent del director i guanyador al Festival de l’any passat, pel guió de Los tres entierros de Melquíades estrada, de Tommy Lee Jones.

Per parlar de la globalització en un món que no n’és gaire, de global, Babel s’ambienta al Marroc, als Estats Units, a Mèxic i al Japó, i s’hi sent parlar castellà, àrab, japonès, francès, anglès… Tot comença en una polsegosa i remota zona al sud del Marroc, quan dos noiets disparen un rifle, en una criaturada, per veure si la bala els arriba lluny. La bala impacta un autobús turístic i, per l’efecte papallona, en queden afectades les vides d’una parella nord-americana de viatge per intentar superar la crisi que travessen, la de la mainadera mexicana que té cura dels seus fills i la d’una noia sordomuda japonesa en plena ebullició adolescent, el pare de la qual, per superar la mort de la dona, va anar-se’n de safari al Marroc i regalà al seu guia el rifle que desferma la tragèdia. Tot ben relligat pel guió, que salta constantment d’un lloc a l’altre i entre situacions cronològicament diferents, que a penes podem relacionar gràcies a l’habilitat innegable i alhora ostensible de Guillermo Arriaga.

Babel tracta de la fragilitat del nostre món desigual i mostra la solidaritat entre éssers humans d’arreu en situacions de necessitat, malgrat l’egoisme, la por a la diferència i els neguits que incentiven les paranoies políticomediàtiques. González Iñárritu ho treballa amb sensibilitat humanista, de manera que la vivència i els conflictes del personatges passen per davant del seu matisat discurs "antiglobalitzador" o la denúncia que formula contra els estats, per estar més pendents de la seguretat i la política que no pas dels ciutadans. Fins i tot, l’estil visual de la pel·lícula l’ha adaptat a les exigències de cada paisatge, sense perdre nervi, però renunciant a l’amanerament formal que el caracteritzava fins ara. I, afortunadament, ha seguit comptant amb el compositor Gustavo Santaolalla, Òscar per la música d’ El jardinero fiel, que signa a Babel una nova banda sonora magnífica.

PREMI AL MILLOR GUIÓ

Pedro Almodóvar per Volver

Comentari

La Palma d’Or al film de Ken Loach ha deixat sense el màxim guardó del certamen a Pedro Almodóvar, el màxim favorit. Això no obstant, Volver ha estat àmpliament reconeguda al Palmarès, ja que s’ha endut el premi del guió i el conjunt de les seves actrius ha guanyat el de la millor interpretació femenina.

PREMI A LA MILLOR INTERPRETACIÓ FEMENINA

Penélope Cruz, Carmen Maura, Lola Dueñas, Blanca Portillo, Yohana Cobo i Chús Lampreave, per Volver, de Pedro Almodóvar.

PREMI A LA MILLOR INTERPRETACIÓ MASCULINA

Jamel Debbouze, Samy Nacéri, Roschdy Zem, Sami Bouajila, Bernard Blancan, per Indigènes, de Rachid Boucareb.

Sinopsi d’Indigènes

1944-1945, quan França comença a alliberar-se de la dominació nazi, el trajecte de quatre "indígenes", soldats oblidats del primer exèrcit francès reclutat a l’Àfrica. A Abdelkader, Saïd, Messaoud i Yassin, famosos pel seu valor, els envien a primera línia. Diners, amor per França o l’exèrcit francès, fe en la llibertat i la igualtat, els motius d’uns i altres són divergents, però els uneix un mateix combat: alliberar França, amb les armes a la mà.

Comentaris

Concedir el premi d’interpretació masculina al conjunt dels actors d’ Indigènes ha estat una manera de guardonar aquesta reeixida pel·lícula del francoalgerià Rachid Bouchareb, sobre el paper dels africans a l’exèrcit de De Gaulle. Una decisió políticament correcta, però injusta amb Gérard Dépardieu, que  indiscutiblement fa un treball molt millor -a Quand j’étais chanteur, de Xavier Giannoli- i àmpliament més valorat que no pas l’esplet de respectables, correctes, però limitats actors d’origen nord-africà que han estat premiats.

Indigènes, de Rachid Bouchareb, ha sorprès positivament al Festival de Canes. Es tracta d’un film bèl·lic que reivindica el paper dels africans a l’exèrcit que la França del general De Gaulle va reclutar amb exilats i indígenes de les colònies, per combatre amb els aliats, en l’alliberament d’Itàlia i del seu propi país. El productor i director d’origen algerià, Rachid Bouchareb, hi denuncia el racisme d’aquell exèrcit i de la mateixa societat alliberada. Aprofita la convivència forçosa que colonitzadors i colonitzats van haver de mantenir al mateix bàndol, per retratar-ne les contradiccions i les complexes diferències culturals i religioses. No s’està de mostrar les motivacions diverses i significatives que van dur els soldats a l’allistar-se voluntàriament: sortir de la misèria, aspirar que la metròpolis els reconegués com a ciutadans de debò o defensar, contra el nazisme, els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat. Però, sobretot, en canta el coratge i sacrifici.

La gran ovació que Indigènes ha recollit i l’emoció palpable la sala tenen molt a veure amb l’acte de justícia històrica que comporta la pel·lícula. Bouchareb busca i aconsegueix l’adhesió solidària dels espectadors envers aquells combatents oblidats per la Història. Se centra sobretot en un petit grup de soldats nord-africans, que certament resulten personatges força arquetípics -el taujà servicial, el d’esperit militar, el rebel heroic…-. Les seves actituds i circumstàncies, les il ·lustra de manera potser massa didàctica i emfàtica. I el conjunt prèn el caire d’una epopeia eficaç, reblada en una darrera i arterosa escena bèl·lica i un final, indiscutiblement deutors de Salveu el soldat Ryan, d’Steven Spielberg.

PREMI DEL JURAT

Red Road, d’Andrea Arnold

Comentaris

Resulta inexplicable que s’ hagi concedit el premi del Jurat a la pel·liculeta Red Road, de la britànica Andrea Arnold; estilitzat thriller de venjança…

Red Road és el primer llargmetratge que ha dirigit l’actriu, presentadora de televisió i guanyadora d’un Òscar al millor curt de ficció, la britànica Andrea Arnold. Història d’una venjança, Red Road ens va descobrint el drama humà que arrosseguen una solitària videovigilant de seguretat i l’individu que, havent-li mort el marit i la filla, surt de la presó i brega per refer la vida a la barriada que dóna nom al film, autèntic centre d’acollida d’exreclusos. Amb una imatge molt estilitzada, la pel·lícula ens va submergint en el "voyeurisme" de la protagonista, en l’atracció irrefrenable de sotjar la vida dels altres a través dels centenars de càmeres amb què controla la seguretat a la via pública d’unes barriades de Glasgow. Fascinació que esdevé obsessió, quan identifica l’homicida i decideix no deixar-lo de petja, per executar la revenja punitiva. L’encert del guió és que no reveli el passat tràgic dels dos personatges, fins que el bon coneixement del seu present desmenteix la idea d’ells que ens havíem afigurat i, sobretot, la humanitat que no els havíem ni sospitat. El problema greu de Red Road és que resulta molt novel·lesca, que s’imposi la dèria de narrar la història i, al damunt, es rabegi en la cosa tèrbola i en el contrast entre la fredor de la càmera i l’escalfamenta vital o sexual de les escenes.

LES ALTRES PEL·LÍCULES DE LA SECCIÓ OFICIAL COMPETITIVA

La raison du plus faible, de Lucas Belvaux

En la secció competitiva del Festival de Canes, s’ha projectat La raison du plus faible, del belga Lucas Belvaux. Es tracta d’un cançoner film sobre l’atracament que preparen uns aturats per sortir de la penúria econòmica en què es troben. La intenció és clara: retratar la injustícia social de la situació econòmica en una ciutat tan Europea i industrial com Lieja. Per fer-ho, es recorre a l’arrelat gènere del "polar", variant "social". En aquest cas, un expresidiari en llibertat condicional troba un prejubilat d’una factoria important, un discapacitat que hi deixà la mobilitat de les cames i un llicenciat universitari que té cura de casa seva i del fill, perquè de feina no n’hi surt cap. Mentre superen les desconfiances mútues i les reticències a fer l’atracament, els protagonistes parlen com ho feien els personatge de Fernando León de Aranoa a Los lunes al sol. No cal dir que l’atracament és un simple i forçat pretext argumental, inevitablement abocat a sortir malament, per dissort dels maldestres assaltants i a millor glòria de l’actor-director Lucas Belvaux, que es rabeja de manera narcisista en un final tràgic, com a víctima de la injustícia.

Iklimler, de Nuri Bilge Ceylan (Trad. literal del títol: Els climes)

Nuri Bilge Ceylan, cineasta turc que fa tres anys triomfà a Canes amb Lejano (Uzak), ha tornat al Festival amb Iklimler (Els climes). Es tracta d’una obra íntima, escrita, dirigida, muntada, produïda i interpretada pel mateix cineasta. I en són protagonistes la seva pròpia família. Els climes a què fa referència el títol són els climes sentimentals que travessen un home i dues dones ja madurs, a la recerca d’una felicitat que se’ls esmuny. En la calidesa estiuenca, una parella trenca definitivament; després ell, en la glacial fredor de l’hivern, es desfoga de manera salvatge amb la seva amant, però li cal peremptòriament refer el lligam afectiu amb la dona. Una típica història de triangle amorós, en què Nuri Bigle Ceylan privilegia els moments de conflicte emocional interior dels personatges. Amb plans de llarga durada i un magnífic treball amb el so i la fotografia, aconsegueix estones de gran bellesa expressiva, les millors que hem tingut fins ara, en tot el certamen. En canvi, les transicions entre aquests moments aïllats, és a dir, el munt de seqüències amb què evoluciona argumentalment la pel·lícula, resulten molt convencionals.

Marie-Antoinette, de Sofia Coppola

L’absència al palmarès de Marie-Antoinette, de Sofia Coppola, resulta inexplicable, sobretot si tenim en compte que, malgrat els aspectes que li puguem retreure, és d’una magnificiència cinematogràfica a anys llum d’alguns títols premiats.

La pel·lícula ha dividit radicalment la premsa al Festival de Canes. Al final de la projecció, els primers aplaudiments han estat contestats per una esbroncada, de seguida replicada per més aplaudiments, que han generat una represa dels senyals de rebuig. Una batalla inèdita, que ha encarat els que valoren (exageradament)  la pel·lícula com una obra mestra de la posada en escena i els que la consideren com un videoclip llarg i luxós, superficial i capriciós, de la nena mimada de Francis Ford Coppola (cosa també injusta, al meu parer).

Del personatge històric de Maria Antonieta, a Sofia Coppola li interessa l’aspecte juvenil, com a noia que als 14 anys ha de deixar la seva Viena, per anar a França i esdevenir-ne "delfina".  Se centra en l’ofec d’aquesta adolescent (Kristen Dunst) delerosa de viure enmig de l’ampulós i artificial món de Versalles, sacsejada per la hostilitat xenòfoba amb què la cort la rep i avorrida per l’abandó en què la manté el seu flamant marit (futur Lluís XVI), un home inexpert i estòlid. I en mostra l’evasió, sobretot quan ja és reina, recorrent a festes, jocs, vestits i tota mena de perruques; aliena al que passa al seu voltant, fins que ha de fugir del palau, perquè esclata la Revolució.

Com feia amb les protagonistes de Lost in Translation i de Les verges suïcides, Sofia Coppola segueix de prop el trajecte emocional de Maria Antonieta. Els esdeveniments històrics, els fa aparèixer com a referents simples i fugissers. No deixa de petja el personatge i l’ambient que l’envolta el fa omnipresent, a través d’una posada en escena acuradíssima, que prioritza l’expressió audiovisual per davant del diàleg i de la convencional narració en pla-contraplà. Aposta per un cinema de percepció. El Versalles històric el reconstrueix al mateix palau, amb un gran treball de vestuari; però hi prèn distància amb cert sentit de l’humor, una deformació caricaturesca dels personatges més significats i, sobretot, amb la banda sonora, que combina temes  clàssics i música pop dels anys vuitanta.

La dimensió real de Maria Antonieta i, sobretot, del seu context històric de debò, fan que tanmateix resultin poc rellevants les qüestions sentimentals de què es preocupa Coppola. El "drama" d’aquesta nena rica i lleugera traeix la cineasta, perquè la superficialitat del personatge es trasmet a la pel·lícula, si més no aparentment. A més, excita el prejudici sobre ella mateixa com a noia de casa bona d’avui en dia, ja que les músiques del film, els components de la moda (vestits, sabates…) i alguns costums llicenciosos del Versalles que retrata resulten perfectament homologables als de qualsevol xicota de la seva mateixa condició social. No obstant això, Marie Antoinette ha de ser incorporada a les millors antologies de films sobre personatges històrics, per la sensibilitat i singularitat de la proposta de Sofia Coppola.

Juventude em marcha, de Pedro Costa

El portuguès Pedro Costa i la seva contemplativa Juventude em marcha, han estat els campions indiscutible de Canes 2006, pel que fa a desercions d’espectadors. Cinema depurat a l’extrem i fotogràficament impecable que, durant gairebé tres excessives hores, acumula escenes quietíssimes de llarguíssima durada en què els personatges es desfoguen en xerrameca inesgotable o, al contrari, s’estan callats i sense fer gairebé res. El motoret argumental és un obrer originari del Cap-Verd que viu als suburbis de Lisboa, a qui la dona ha deixat i que vagareja perdut entre el barri tronat on ha viscut fins ara i el seu nou habitatge, en un flamant bloc de protecció oficial. L’home es passa la pel·lícula anant de visita a diversos joves de l’indret, que té per fills. I tornant-hi i tornant a anar-hi. De mica en mica, el director va trenant un relat sobre la vida i circumstàncies d’aquells immigrats, autèntics marginals en la societat portuguesa.

Selon Charlie, de Nicole Garcia

Que el Festival de Canes hagi seleccionat Selon Charlie, de Nicole Garcia, només s’explica per l’important esplet d’actors francesos que en conformen el repartiment; cosa que garanteix una exitosa tarda de cap de setmana, entre el públic que emplena la ciutat, delerós de veure famosos. D’altra banda, si el que s’ha volgut és donar suport al cinema francès, mal favor a la causa, perquè Selon Charlie, justament, constata el mal moment que passa el setè art al país veí.

Nicole Garcia i els seus coguionistes intenten trenar una altra pel·lícula coral, en què s’entrelliga el destí de diversos personatges en un indret concret (una ciutat de la costa atlàntica francesa) i en un temps determinat (tres dies). Les vides i circumstàncies dels set protagonistes, però, no arriben a interessar en cap moment i l’encreuament d’uns i altres esdevé estèril, un simple i tediós artifici narratiu. Comèdia dramàtica, explota tant com pot la comicitat de Jean-Pierre Bacri, en la caricatura d’un alcalde patètic i faldiller; així com la vena eixelebrada de Benoît Poelvoorde, com a maldestre delinqüent d’estar per casa. El caire diguem-ne seriós el volen aconseguir del "sex  appeal" de Vincent Lindon, embolicat en una història d’adulteri, així com del convencional drama psicològic que viu Benoît Magimel, científic traumatitzat per la glòria que li arrabassà un investigador mediàtic.

Quand j’étais chanteur, de Xavier Giannoli

En l’apartat competitiu, el francès Xavier Giannoli ha presentat la simpàtica comèdia Quand j’étais chanteur, que ha convertit Gerard Depardieu en ferm candidat al premi d’interpretació masculina del certamen. Depardieu hi dóna vida a un madur cantant d’orquestra que brega contra la seva pròpia decadència i topa amb una dona encara jove i atractiva (esplèndida,Cécile de France), en crisi de desamor, poc disposada a cedir a l’atracció que sent per aquest home, potser ingenu, que encara canta cançons d’amor. El personatge li ve totalment a mida i, a la pantalla, es nota que xala de valent, aportant-hi la bonhomia del seu físic apersonat, transmetent la amable vitalitat que desmenteix la seva incipient decrepitud, i cantant ell mateix. I ballant. Literalment, ha arrossegat la premsa del Festival a una festiva ovació acompassada al tema que dóna nom al film, durant els títiols de crèdits finals. I és que Quan j’étais chanteur pot resultar allargassada, empantanegada en les succesives, poc substancials i fracassades trobades dels protagonistes al llarg del film, però acaba configurant-se com una deliciosa celebració de l’amor i del romanticisme potser candorós de les velles cançons d’amor.

Les lumières du faubourg, d’ Aki Kaurismaki

Pel que fa al finlandès Aki Kaurismaki, a Les lumières du Faubourg, relata la dissort d’un pobre vigilant de seguretat, de qui abusen una colla de malfactors, fins que es queda sense feina, sense dona i engarjolat. A la manera d’un Charlot nòrdic, igual de càndid, gens mímic, el protagonista és un vagabund emocional, per bé que, al final, el pessimista Kaurismaki li concedeix un bri d’esperança i li deixa trobar l’amor silent que mai havia sabut reconèixer. Obra més oxigenada, menys densa que l’anterior Home sense passat, que li valgué el Gran Prix a Canes, Les lumières du Faubourg respon tanmateix a l’estil, la sensibilitat i la filosofia que ha convertit el seu autor en un dels referents actuals.

Southland Tales, de Richard Kelly

Richard Kelly, que es revelà com un cineasta prometedor amb la fantasiosa Donnie Darko, ha tardat cinc anys per enllestir Southland Tales, que ell mateix defineix com una comèdia sobre la fi del món. Però també l’hagués pogut etiquetar com a relat fantacientífic, sàtira d’acció, musical, thriller, recreació audiovisual de certs còmics de superherois i de pel·lícules i videojocs que en són hereus… Perquè de tot i força, per jugar de manera pueril amb un no-res argumental, hi ha en aquest poti-poti pretensiós, estèticament carregadíssim de referències mimètiques i superficials al cinema de David Lynch.

Esmentant el poeta T.S. Eliot, el Llibre de l’Apocalipsi i la literatura paranoica que, als Estats Units, ha desfermat la por d’un atac nuclear d’Al Qaeda, Richard Kelly situa la seva història a la Califòrnia de 2008. Després d’un atac nuclear, l’exèrcit ja no té ni carburant per mantenir la guerra i la companyia "US-ident" els vèn un generador inesgotable d’energia, que la treu de les marees; però l’invent altera la rotació de la Terra, de mica en mica. Aviat la realitat se’n ressent i, en particular, les vides d’un actor que pateix amnèsia, una exestrella porno i dos bessons misteriosos. Aquests personatges, els incorporen actors molt significatius de certa cultura adolescent actual, com ara Sarah Michelle Gellar, la Buffy Cazavampiros; el marmori Dwayne "The Rock" Johnson, d’ El regreso de la Momia, o el cranial Sean William Scott, d’ American Pie. Fent-los companyia, el cantant Justin Timberlake, el cineasta Kevin Smith i una perdudíssima Miranda Richardson.

Fast Food Nation, de Richard Linklater

La cinta nord-americana Fast Food Nation, de Richard Linklater, ha despertat un interés insospitable, al Festival de Canes. Basada en el llibre d’Eric Schlosser "Fast Food: el lado oscuro de la comida rápida", amb un guió escrit pel mateix Schlosser i el director, la pel·lícula enfila relats paral·lels de diversos personatges, tots vinculats d’una manera o altra al "fast-food". Hi ha els executius d’una empresa d’hamburgueses, els emigrants mexicans que travessen il·legalment la frontera amb Mêxic i van treballar a l’escorxador que fabrica el producte càrnic. Hi ha ramaders explotats per les grans indústries alimentàries, els adolescents americans que treballen a les hamburgueseries, les seves mares, els oncles rebels, ecologistes companys d’institut… Una munió de personatges no prou entrelligats, al voltant del qual es toca una gamma tan àmplia de temàtiques, que Fast Food Nation es dilueix en una gran dispersió. Certament, Richard Linklater vol conformar un tapís sobre l’Amèrica galdosa, com ell la veu; però barrejar emigració, problema generacional, hipocresia empresarial, la Patriot Act, ecologisme, violència juvenil, explotació laboral, assetjament sexual, tràfic de drogues… tot ben esmicolat i premsat, dóna com a resultat una ensopida hamburguesa cinematogràfica. Tanmateix, el renom del llibre primmigeni, la força mediàtica dels temes i la presència d’actors com Ethan Hawke, Bruce Willis, Rosanna Arquette, Gregg Kinnear o Kris Kristofferson, en intervencions més o menys breus, expliquen l’interés que ha despertat Fas Food Nation.

Summer Palace, de Lou Ye

Summer Palace, del xinès Lou Ye, és la crònica de l’exaltació i posterior frustació de la generació de joves que, enduts pel miratge de canvi que experimentava el país, van ocupar la pequinesa plaça de Tian An Men la primavera de 1989 i van topar amb la realitat d’un règim antidemocràtic i diposat a conduir la transformació imparable de la Xina. La pel·lícula defensa que el canvi, aquella generació el va fer, a nivell personal, en forma de costums i que Tian An Men va ser-ne l’esclat, com el maig del 68 per al jovent europeu. Per a tractar-ho, Lou Ye explica les aventures sentimentals d’un noia de la Xina profunda i no gens polititzada, que va a la Universitat de Pequín i, en aquell ambient d’alliberament, s’embolica en un perillós joc d’amor i possessió amb el noi que l’ha duta a la plenitud sexual. El que té de descoberta tot aquest desfici, s’acaba radicalment, coincidint amb el final de la revolta estudiantil. Després, la seva vida i la dels seus companys, roda pel pedregar del desamor i la infelicitat. Aquest recurs al sexe com a metàfora resulta certament  molt bogadejat i, francament, els arriscats perills emocionals que la noia tria són tan peculiars, que s’acaba esvaint bona part del caire al·legòric perseguit. Això no treu que Summer Palace ens documenta sobre una experiència individual i col·lectiva, de la qual, per fer-ne una pel·lícula a la Xina de 2006, encara s’ha de recórrer a filmacions semiclandestines, en penoses condicions de producció, com és el cas. Lou Ye, amb aquestes limitacions, en treu un notable partit, per com treballa el muntatge i mou la càmera, aconseguint que aquesta ficció traspuï efectivament el tremp de qui, delerós, mostra el que ha viscut.

Il Caimano, de Nanni Moretti

Nanni Moretti, a Il Caimano, intenta respondre al repte moral d’intervenir, com a cineasta, en la desaparició política d’un personatge com Berlusconi. Acceptat el compromís, la qüestió següent és com ha de ser la pel·lícula. I com que no troba cap alternativa al pamflet, busca una manera esbiaixada de resoldre-ho. Construeix una ficció en la qual un productor en fallida professional i sentimental, especialitzat en cinema de sèrie Z, s’acaba embolicant contra pronòstic en un film de denúncia contra Berlusconi. Així, de manera indirecta, Moretti parla del cinema italià i de la societat contemporània, en una mena de digressions que reediten les reflexions amb vespa que ell mateix feia a Caro Diario. Ens regala doncs, el seu preuat sentit de la ironia, però repetint-se i allargassant sense massa substància, les derives argumentals del productor en hores baixes. I, mentrestant va colant, com si res, el recull d’acusacions contra Il cavaliere, fins arribar a un final en què ell mateix, com actor, fa de Berlusconi en l’únic metratge que, sobre el personatge, es pot rodar: a la manera d’uan pel·lícula de terror, amb neofeixistes apedregant els que defensen l’estat de dret i encenent fogueres davant del jutjat que ha condemant el personatge, el qual apareix definitivament com una figura sinistra i fosca.

L’amico di famiglia, de Paolo Sorrentino

Ha semblat que el nivell de Canes 2006 s’enfonsava definitivament, després de projectar-se L’amico di famiglia. Comèdia granguinyolesca del napolità Paolo Sorrentino, L’amico di famiglia gira al voltant de l’actor Giacomo Rizzo, que encarna un usurer monstruosament lleig, brut i garrepa, vell i cínic. A ell recorre tota mena de gent necessitada de calés, que els presta en condicions esfereïdores i cobrant-se’n els deutes de manera expeditiva o perversa. Ni la rònega soledat d’aquest personatge, ni la panoràmica d’una societat enderiada a estirar més el braç que la màniga, res no justifica aquest film desgavellat. Sorrentino juga a l’excentricitat, trencant constantment el tó de la pel·lícula amb sobrepujades injeccions sonores i amb imatges gairebé surreals, servides amb vertiginoses angulacions de la càmera. Als protagonistes els dóna un caire estrafolari i s’hi diverteix tant com es rabeja en les seves misèries.

El laberinto del fauno, de Guillermo del Toro

Projectada en l’última jornada de la competició oficial, El laberinto del fauno combina el cinema fantàstic i el relat històric ambientat a l’Espanya de 1944. L’argument ens situa en un indret arraconat, on el destacament de l’exèrcit a les ordres del temible capità Vidal (Sergi López) combat els resistents emboscats a les muntanyes. En aquell context de por, submissió forçada i lluita d’amagat, una noieta (Ivana Baquero) acabada d’arribar i que no accepta el casament de la seva mare (Ariadna Gil) amb Vidal, descobreix un antiquíssim laberint de pedra i tot de criatures màgiques que semblen sortides dels contes de fades que llegeix amb fruïció adolescent.

Guillermo del Toro trena amb eficàcia les seqüències dels dos mons paral·lels que confegeixen la pel·lícula. Per una banda, la realitat freda i tensa la reconstrueix a la manera d’un drama bèl·lic, amb ràfegues de cinema de terror. Per altra, l’univers oníric, i evasiu on s’endinsa la nena el tracta a tall de film fantasiós, xalant de valent amb insectes que es transformen, éssers mitològics, monstres, passadissos secrets, reialmes meravellosos… Gràcies al muntatge cinematogràfic, l’arriscada i subterrània gosadia dels combatents antifranquistes la lliga amb les no menys subterrànies, inicàtiques, aventures de la menuda. Però no aconsegueix establir-hi un pont temàtic prou sòlid. Les possibles metàfores sobre el somni de la revolució a Espanya i sobre la impossible pau reconciliadora en aquell moment històric, s’insinuen però no agafen cos. No sembla Guillermo del Toro el cineasta més adequat per a aquesta mena d’ al·legories, per molt que hagi esmentat el Victor Erice d’ El espíritu de la Colmena. En canvi, cal reconèixer-li la riquesa visual amb què ha dotat El laberinto del fauno, inspirant-se en Goya i amb l’obra gràfica d’Arthur Rackham.

SOBRE FILMS FORA DE COMPETICIÓ

United 93

Vuelo 93, la pel·lícula sobre el quart avió segrestat l’11 de setembre de 2001, ha causat una gran impressió al Festival de Canes, on s’ha projectat fora de concurs. Amb nervi vigorós, reconstrueix el vol de l’aparell d’United Airlines 93 i com devia ser la vivència dels homes i les dones que anaven en aquell Boeing 757, enlairat a l’aeroport novaiorquès de Newark, amb destinació a San Francisco i que els terroristes armats amb ganivets i una "bomba" van fer-se seu, per estavellar-lo contra la Casa Blanca. En temps real i amb la informació facilitada pels famíliars que telefònicament van parlar amb els ostatges, segueix els 90 minuts entre el moment del segrest i la caiguda final de l’avió a Pensylvania, com a conseqüència de la rebel·lió dels passatgers, en una acció desesperada per salvar la pell, assabentats dels atacs al World Trade Center i al Pentàgon.

Periodista de formació, el director britànic Paul Greengrass ha filmat Vuelo 93 a la manera d’un documental, esquivant el perill de caure en el melodrama o en el film de catàstrofes. Els fets de l’11-S, els pren com a contrapunt narratiu del que passa a l’avió i, evidentment, com a context dels esdeveniments. Ara bé, conscient que tothom els coneix i els va viure si més no mediàticament, els reconstrueix de manera indirecta i fa que l’espectador s’hi impliqui, evocant el procés des de la normalitat quotidiana d’aquell dia fins a la perplexitat vertiginosa pel que anava passant. Greengrass no s’està d’assenyalar irresponsabilitats greus en l’estament militar i en la cúpula política del país, per bé que no aposta ni per la denúncia ni pel pamflet. Tampoc no cau en el parany d’atribuir a les víctimes un sacrifici patriòtic per salvar la Casa Blanca. Dóna rostre humà als segrestadors suïcides i respecta la religiositat en víctimes i botxins. Justament, el rigor distant amb què en tracta tots aquests aspectes i la seva vital proximitat als protagonistes, que filma amb una inquieta i perspicaç càmera mòbil, fan de Vuelo 93 un film realment admirable.

Shortbus, de James Cameron Mitchell

Enguany, el sexe és molt present a totes les seccions del Festival de Canes. D’haver-n’hi, la Palma Eròtica, se l’hauria d’endur Shortbus, la nova pel·lícula del director de Hedwig and the Angry Inch, James Cameron Mitchell; projectada a mitjanit, fora de competició. De fet, el seu cartell publicitari ja recull una orgia esvalotada i, d’orgies, n’hi ha unes quantes a Shortbus. Mostrar sexe explícit, de tota mena de tendències, amb predomini clar de l’opció gay-lèsbica, és gairebé l’irrisori objectiu d’aquest film, que vol celebrar el que queda de vida disbauxada en cert univers "underground" novaiorquès després de l’11S. Insípida ficció amb poc dissimulada voluntat documental, s’articula al voltant de la crisi sentimental d’un noi homosexual que no pot lliurar-se totalment al xicot enamorat amb qui viu des de fa anys. Busquen remei i això els dur a obrir la parella, a contactar una sexòloga insatisfeta i el que calgui, per fer desfilar davant de la càmera cossos, petons i més petons, fal·lus, sessions sado, travestits pintorescos i tota mena d’actes sexuals.

 

Da Vinci Code, de Ron Howard

Ron Howard ha entès perfectament que el best seller de Dan Brown s’estructura com un thriller. "He fet la pel·lícula perquè m’agraden el thriller i l’aventura -ha declarat el director-. Aquesta història té l’estil i els ingredients dels millors films de suspens. Arrossega l’espectador sense deixar-lo anar. És per això que el relat de Dan Brown ha captivat els lectors". Tot i així, "la pel·lícula no és una còpia literal de la novel·la -reconeix Howard- l’hem hagut de condensar i depurar una mica". I, posats a esporgar-la, l’han convertida en dues hores i mitja d’encadenades seqüències d’acció, un pèl maldestres, en les quals s’esvaeix l’atractiu del misteri i la fascinació pels enigmes, que caracteritzen l’original literari i que aquí tan sols serveixen per fer passar els protagonistes d’una prova al repte següent.

Clarament, la pel·lícula està feta per als que ja han llegit el llibre. A la resta, els queda un munt de coses deslligades i que no acaben d’entendre. Una bona prova d’això és que, a la sortida de la projecció, els que coneixíem la novel·la érem sotmesos a un allau de preguntes per part dels altres col·legues. I no eren pas qüestions secundàries. De tot un munt de coses en què Dan Brown s’entreté fins al detall, aquí en retenen tan sols la situació argumental. I, per exemple, l’espectador que descobreix El codi Da Vinci pel que veu a la gran pantalla, fàcilment acaba preguntat-se què hi pinten la Gioconda o la Madonna delle rocche, de com apareixen de manera fugissera i anecdòtica. Tampoc li aclareixen gaire res, els flash backs ràpids que van clivellant el metratge, per a explicar de forma incompleta el passat dels personatges i els orígens llegendaris del Sant Graal, dels Templers i del Priorat de Sió. Flash backs que, paradoxalment, resulten emfàtics, cinematogràficament molt pobres i d’una explicitud pueril, malgrat la tecnologia digital amb què han estat elaborats.

Dan Brown, que ha assessorat els responsables del film, els ha acompanyat en la seva presentació a Canes, en un recorregut promocional que ha començat a Anglaterra. De fet, El Codi da Vinci  s’ha filmat als estudis Shepperton i Pinewood, prop de Londres, així com en localitzacions diverses de la capital britànica, d’Escòcia i de París. Tot l’equip, amb el tren "Da Vinci" ha travessat el Canal de la Mànega i han arribat fins a Canes, on l’expectació mediàtica ha estat de les que marquen època. Incomptables càmeres de televisió s’han passejat amunt i avall, recollint opinions i gravant detalls, fins a l’arribada de les estrelles, que han literalment envoltades d’un eixam de reporters gràfics, tan bon punt han aparegut a la sessió fotogràfica. I la roda de premsa s’ha hagut de fer, no pas al lloc habitual, sinó en una sala de cinema, amb major capacitat. Mentrestant, tot de pancartes "pop art" de la Gioconda han quedat definitivament enlairades al Palau de Festival, per a ambientar la festa amb què anit ha culminat la gala d’inauguració del certamen.

PRIMERS COMENTARIS SOBRE SALVADOR, DE MANUEL HUERGA

Al marc de la secció Un certain regard, s’ha pogut veure Salvador, de Manuel Huerga. Emotiva i commovedora, la pel·lícula no aporta res de nou sobre la figura i el cas de Salvador Puig Antich. S’hi ha optat per la simple evocació dels esdeveniments coneguts i explotar-los de manera descaradament sentimentalista, sense aportar cap mena de reflexió ni sobre la ideologia de Puig Antich, ni del MIL, ni sobre la pena de mort, ni sobre les contradiccions socials i polítiques. El guió de Lluís Arcarazo, escrit a partir del llibre de Francesc Escribano, resulta d’una pobresa esfereïdora, sobretot en una primera part, en què el protagonista relata al seu advocat, la vida i lluita que ha menat fins que l’han detingut. Tot i que millora a la segona part, quan Puig Antich és a la presó i, a fora -gairebé el·lípticament-, tenen lloc el judici, la resposta dels amics i els esforços per salvar-li la vida, els personatges segueixen sent plans, sense cap mena d’aprofundiment. I Manuel Huerga, amb el seu superficial cinema d’estètica videoclipera i publicitària, converteix la recreació de l’època en un estèril póster satinat, fins que, clarament, s’imposen les condicions de l’astut productor Jaume Roures i, durant 45 minuts, el film esdevé un artefacte lacrimògen d’altíssim voltatge. La versió musical del I si canto trist, de Lluís Llach, al moment de l’execució, ho acaba de reblar.

Hi ha un moment que Puig Antich diu que no vol fer el joc als polítics, no vol convertir-se en una pintada a la paret, que vol viure; doncs bé, ara l’establishment de casa nostra, amb Salvador, l’han convertit en un simple producte de Roures.

També podríem comentar-ne el tractament que s’hi dóna a la llengua catalana, discutible, tot i que s’hi denuncia la repressió que el règim exercia sobre la nostra llengua; però no voldria acabar sense esmentar el grandíssim treball interpretatiu que, sobretot a la segona part, hi fa l’actor alemany Daniel Brühl.

NOTA: d’ Honor de cavalleria, projectada a la Quinzena de Realitzadors, ja en parlaré en una altra ocasió, si s’escau.

I  PARIS JE T’AIME…

Paris, je t’aime Film col·lectiu

Inaugurant la secció Un Certain Regard, s’ha presentat el film col·lectiu París je t’aime, que reuneix un espectacular nombre d’actors i personalitats del cinema. Amb la idea d’explicar, en cinc minuts, la història d’una trobada romàntica en un barri de París, s’ha reunit una vintena de cineastes, entre els quals hi ha Gus van Sant, els germans Coen, Isabel Coixet, Wes Craven, Walter Salles, Richard LaGravanese, Walter Salles, Olivier Assayas… Cadascú amb el seu estil, amb relats sentimentals o d’un caire més social o sociològic, acaben component un fresc que és, de fet, un cant d’amor a París. El conjunt es ressent de l’acumulació de tants relats breus, tot i que se’ls ha combinats de manera que l’interés no decaigui. A més, s’ha encomanat els episodis de manera clarament intencionada i, en algun cas, amb murrieria simpàtica: a Van Sant li han encarregat l’episodi del barri Le Marais -zona gay de la ciutat- i a Wes Craven el que s’ambienta al cementiri Père-Lachaise. I un al·licient innegable del film és el degoteig de rostres coneguts que s’hi va identificant: Gérard Depardieu, Nick Nolte, Gena Rowlands, Steve Buscemi, Sergio Castellito, Elijah Wood, Fanny Ardant, Juliette Binoche, Ben Gazzara, Bob Hoskins, Maggie Gyllenhaal, Marianne Faithfull, Leonor Watling, Natalie Portman…