Club 7 Cinema

(..) treballar amb llibertat no vol dir fer-ho amb arbitrarietat. I al cinema de Rosales es confonen massa sovint ambdós conceptes (El dol i l’absència, Eulàlia Iglesias, Ara – Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona, 08.06.2012)

(..) va del realisme a la configuració gairebé mística, del xoc frontal (..) a la recerca, més ben dit, a la caça i captura desesperada, del vessant espiritual. És un film entre estats d’ànim, de forçada modernitat però amb imatges de serena bellesa. Rosales torna a filmar el dolor, el seu camp de treball preferit (Després de la tragèdia, Quim Casas, El Períodico Cat, 08.06.2012)

(..) amb delicadesa i voluntat estilística, aborda de nou com s’afronta la mort sobtada d’un fill. I com aquesta mort transforma una quotidianitat que s’ha procurat mostrar amb situacions i converses familiars i professionals observades com si la càmera captés trossos banals de vida (Dolor de la pèrdua, Imma Merino, El Punt Avui – Crònica de Canes 2012, 24.05.2012) |

(..) és una mena de cim expressiu on condensa les fascinants experiències anteriors. Mitjançant una anècdota mínima, la mort que s’instal·la inesperadament en el si d’una família, desplega una estratègia apassionant, a mig camí entre la improvisació i la disciplina més extrema, on la reflexió sempre va després de la sensació, en un dels exercicis de posada en escena alhora més rigorosos i més emotius que aquest crític ha tingut ocasió de veure darrerament (Un viatge al·lucinant, Carlos Losilla, El Punt Avui, 13.06.2012)

Rosales (..) batalla de valent amb el misteri, una lluita de gegants de la qual no sempre surt victoriós. Però l’espectacle de l’esforç titànic del director que vol arribar més lluny queda flotant en el record molt de temps (Lluita de gegants —sense enllaç—, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 08.06.2012)

FOTO Miquel Barceló, a Somni i silenci, de Jaime Rosales