Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Mitjanit a París (Midnight in Paris | Medianoche en París | Minuit à Paris), de Woody Allen.

El pròleg musical que obre el seu darrer film remet directament a la famosa seqüència inicial de ‘Manhattan’, i com allà, la ciutat es converteix en un personatge més, gairebé central i amb personalitat pròpia (..) Un exercici a mig camí entre la paròdia i l’admiració del qual se’n surt amb força gràcia i arrencant un somriure còmplice de l’espectador (Fascinant París, Judith Vives, Capgròs i Blog Espai Isidor)

Té gràcia que un enamorat del jazz de Nova Orleans i el cinema clàssic dirigeixi una faula que alerta sobre els perills de la fascinació pel passat, evocant amb nostàlgia i sentit de l’humor el París de la generació perduda de Hemingway i companyia (Midnight in Paris, Xavi Serra, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona) 

(..) si el film és potser la millor pel·lícula de Woody Allen en molt temps és perquè, precisament, gira al voltant dels clixés i els tòpics, del que pensem sobre les coses i allò que les coses són en realitat, un dels temes més fructífers de la seva obra (La ciutat somiada, Carlos Losilla, Avui+ElPunt) 

Woody Allen no fa ben bé pel·lícules. Fa pel·liculetes que no expliquen històries sinó historietes. Pel·liculetes, historietes… no s’ho prenguin en sentit despectiu. Allen fa com feia Éric Rohmer, el gran Éric Rohmer de les petites obres d’orfebreria fina: uns personatges, una situació, molt d’ofici al darrere –ofici depurat al llarg dels anys–, i a rodar i fer gaudir els actors i els espectadors (Woody Allen fa el que li dóna la gana, Manuel Cuyàs, Avui+ElPunt) 

Occident s’ha vulgaritzat i això no és mala notícia. Com Hollywood, com els arguments de ficció, com l’art en general: sens dubte té a veure amb la democràcia, amb la televisió i també amb internet. Sabem molt de tot: Allen ens pot parlar de Van Gogh o de Dalí o dels anys 20 a París, i no per això el veiem altiu o elitista (..). La clau de la fórmula no és fer riure, que crec que mai no ha estat la veritable clau de Woody Allen: és fer-ho bonic. Conviure amb la societat dels “reality shows”, de les samarretes de futbol i dels limitats (o “especialitzats”) cervells que surten de la Universitat, i prendre’s aquest entorn amb una sana esportivitat, i amb una encara més sana vena creativa (Opus 42 (Jordi Cabré, Avui) 

(..) Woody Allen es va justificar dient que ensenya la ciutat “des d’un punt de vista emocional”. “El París que jo conec és el de les pel·lícules amb què vaig créixer, el que coneixen els nord-americans. Em sembla una ciutat particularment bella sota la pluja”. El to lleuger i sense pretensions i l’originalitat de la idea (que dóna joc per a molts gags) converteixen «Midnight in Paris» en un dels millors films del director novaiorquès dels darrers anys (Embruixat per París (Bernat Salvà, Avui+ElPunt, Festival de Canes) 

Woody Allen: “La barreja de realitat i fantasia, amb personatges que van existir i altres de ficticis, és molt interessant per a mi. Fent un salt en el temps, podem dir moltes més coses, i pot ser divertit per a l’audiència” (..) “Viatjar en el temps és una trampa. La vida en el present és cruel, trista, difícil… Tothom voldria viure en un altre temps o en un lloc diferent. Pensen que tot seria millor, però només veuen les coses meravelloses (..)” (..) “No pots escapar del nostre món. Ho pots intentar amb la filosofia, la ciència, la psicologia… però segueix sent la mateixa història tràgica. L’única manera que tens d’escapar és que passi alguna cosa màgica. Si Déu existís, seria d’una gran ajuda” (Woody Allen: “Si Déu existís, seria d’una gran ajuda” (Bernat Salvà, Avui+ElPunt, Festival de Canes)

***

FOTO © 2011 Mediaproducción, S.L.U, Versátil Cinema S.L., Gravier Productions, INC Owen Wilson, a Mitjanit a París, de Woody Allen

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!