Club 7 Cinema

Al seu bloc (accedim-hi, clicant aquí: Llums del capvespre / Meroño / Pere Meroño ), Pere Meroño parla  de Llums del capvespre, el darrer film d’Aki Kaurismaki. Considera que ens mostra la cara més realista de l’idealitzat estat del benestar finlandès i la valora com una pel·lícula directa, clara (..); sense barroquismes, amb els mots justos i escaients, imatges nítides…

…

Imma Merino (El Punt, 5 de gener de 2007) enfila la primera part de la seva crítica, parlant de Chaplin i de Kaurismaki. Després de constatar que aquesta pel·lícula és un reconegut homenatge a Charles Chaplin, assegura que Kaurismaki comparteix amb Chaplin el fet de ser un poeta. Admet que potser el finlandès és menys sentimental, però remarca que tanmateix n’és, amb una mirada malenconiosa (..) empàtica amb els perdedors d’un món on campen els poderosos i els espavilats sense escrúpols. Assenyala que tots dos cineastes, a través de l’humor i també de l’amor (..) donen recursos als seus perdedors per afrontar les contrarietats de la vida i la fatxenederia dels poderosos. Destaca que mai no els ridiculitzen (..), fan que mantinguin una certa dignitat. A partir d’aquí, Merino passa a parlar (en termes molt bells) de la dignitat dels perdedors a la trilogia de Kaurimaki que conclou Llums del capvespre.  Ja a la segona part de la crítica, fa notar que Kaurismaki es manté fidel al seu estil minimalista (..) a les seves contundents i encara sorprenents el·lipsis (..) a la seva poesia, que no per austera és menys emocionant. I conclou que Kaurismaki és un geni i una figura (..) un cineasta imprescindible dels nostres temps, malgrat que alguns considerin que ha perdut la força i la "puresa" inicials i altres, que després de la culminació que representà Un home sense passat, era inevitable una certa caiguda de la inspiració.

Amb el seu treball de comparació entre Chaplin i Kaurismaki, Imma Merino ha posat la seva funció crítica a l’alçada magnífica del propòsit chaplinià del cineasta finlandès. Us recomano vivament que en llegiu tot l’escrit i, de manera molt especial, el tros sobre "la dignitat dels perdedors", just el títol que ha donat a l’article: jo no he pogut ni resumir-lo, perquè l’hauria d’haver reproduït sencer.

Accediu a la crítica d’Imma Merino, clicant aquí: Les llums del capvespre / Merino / El Punt

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Feia temps que no veia una pel·lícula tan ben filmada, assegura Carlos Losilla, tot just començar la seva crítica de Llums del capvespre (Avui, 5 de gener de 2007). I s’explica, que fa bo de llegir: un domini absolut del llenguatge cinematogràfic, de l’enquadrament, de l’el·lipsi, de l’art de la narració, tot això amb una gran economia de mitjans (..) sempre amb el to just, amb una gran sobrietat i una puresa expressiva que el fa connectar (..) amb els grans clàssics (..) i alhora (..) amb els cineastes més exigents de la postmodernitat. Tanmateix, Losilla li retreu com a únic problema (..) allò que ens explica, cosa que la fa de mica en mica una pel·lícula més aviat freda i previsible. Tot seguit comenta com -a la seva manera de veure- Kaurismaki havia fet cim amb La vida de bohèmia i Núvols que passen; però que, a L’home sense passat, ja exhibia un cansament que deixava de banda la malenconia i la tendresa d’aquestes pel·lícules per explicar una història més aviat mecànica i repetitiva. Centrant-se novament en Llums del capvespre, en reconeix les temàtiques de sempre en l’obra de Kaurismaki i la magistral (..) utilització dels codis del melodrama i el cine negre; però diu que hi troba a faltar la vida que omplia Nubes pasajeras (Núvols que passen, que en dic jo) i que aquí queda congelada en un univers massa reconcentrat en si mateix.

Per què serà que m’agrada tant llegir Losilla quan de debò escriu sobre una pel·lícula, quan s’obre de manera intel·ligent i sensible al que hi ha en pantalla, i, en canvi, que tant poc m’interessa quan es posa en plan integrista doctrinari -com en el cas de Crash, Babel, Nueve vidas…-? Tot i que li discutiria el que diu de L’home sense passat, gairebé subscriuria tota la resta del que ha escrit sobre Llums del capvespre.

Le lectura de la crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Les llums del capvespre / Losilla / Avui (un cop al web de l’Avui, Hemeroteca > 2007 gener > dia 5 > Cultura i espectacles "Un món massa propi")

Una esplèndida aproximació a la personalitat i trajectòria d’Aki Kaurismaki és la que ha fet Quim Casas a Èxit (suplement setmanal d’ El Periódico) de 28 de desembre de 2006 – 3 de gener de 2007. Comenta el fet que un dels primers títols de Kaurismaki que es va poder veure a Catalunya fou Hamlet goes busines (1987), el  cinquè llargmetratge d’una filmografia que ha acabat convertint-se en un referent del cine contemporani. Per cert que, discret com és, Quim Casas explica que Hamlet goes busines es pogué veure en un Festival; però no diu que fou al malaguanyat Festival de Barcelona, del qual Casas era un dels programadors (algun dia s’haurà de fer un reconeixement públic del valor que van tenir aquelles poques edicions del certamen barceloní). De manera concisa però ben eloqüent, descriu la filmografia de Kaurismaki com plural, etílica, dissonant, discordant, independent, melancòlica i esperpèntica, per tot seguit repassar-la. Comenta la capacitat de Kaurismaki de ser el més bressonià dels directors moderns, de retre homenatge al cinema mut, de filmar el més nihilista dels thrillers, de reflectir el desencant àcrata… Parla de l’addicció del cineasta al rock’n’roll científicament pur, així com de la seva amistat amb vells  guerrers del cinema nord-americà com Sam Fuller i d’independents com Jim Jarmusch i, finalment, remarca la sàvia barreja d’humor, tendresa i ràbia amb què Kaurismaki reflecteix l’escepticisme del món modern.

Al mateix número d’ Èxit, la crítica de Llums del capvespre la signa Nando Salvà. Comenta l’argument de la pel·lícula, centrant-se en l’estoïcisme malsà del protagonista i l’impassible sentit de l’humor amb què ho tracta Kaurismaki. Considera que l’estil del director finlandès és increïblement sever i espartà i que, malgrat que els seus personatges a penes exteriotzen emocions i que bona part del diàleg és rígid i forçat, no és un film fred. Admet que pot ser titllat de pel·lícula menor, a condició que la posem al costat dels grans títols del cineasta. I tot seguit deixa anar el reguitzell de virtuts de Kaurismaki universalment acceptades, tot remarcant la genialitat de l’últim pla del film, en el qual el protagonista projecta esperança encara que la tragèdia plana sobre seu. 

He de confessar-vos que em costa esmentar textos del suplement Èxit, per la mena de "català de màquina" que gasten: què hi farem! Centrant-me en l’article de Nando Salvà, em sembla que l’hauríem de tenir en compte, en aquests dies que es debat la funció de la crítica cinematogràfica, perquè em sembla un bon contra exemple de moltes coses. D’una banda, contempla aspectes positius i negatius; però més que una anàlisi ponderada, em sembla un exercici d’equilibrista, com si es volgués carregar la pel·lícula i no gosés, pel motiu que sigui. Això ja ens passa, a vegades, als que escrivim de cinema, davant de certes pel·lícules, que ens empantaneguen el discurs; passa, però, que em temo que no és aquest el cas.

Actualització (18.02.2007)

"Tango" és el títol de la crítica de Toni Vall (Benzina, núm. 11, gener de 2007). I és que troba un detall il·lustratiu, que Llums dels capvespre comenci acabi amb dos tangos de Gardel. Per ell, amb el tango Volver, ja d’entrada la pel·lícula s’impregna d’una flaire de fatalisme que, òbviament, no abandonarà en cap moment. A partir d’aquest inici, la trajectòria del protagonista esdevé una odissea, un viatge sense retorn a l’abisme de la desídia. Considera que aquest personatge potser és la metàfora d’un profund nihilisme, per bé que ell prefereix veure-hi la reivindicació de l’escepticisme portat a l’extrem. Comenta la petja de Chaplin i Bresson –camuflada entre les mirades, els sobreentesos i les decepcions d’uns i altres– en auest film que, malgrat tenir l’aparença d’un drama total i absolut (..) podria ser perfectament també una comèdia trista, l’esqueix d’un conte de Dickens passat pel sedàs d’un "freak" escandinau.

Bellíssim, fascinant, el text de Toni Vall, que llegim a la pàgina 35 del número 11 de Benzina (gener de 2007)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!