Club 7 Cinema

Per Toni Vall (Benzina, maig de 2007), escèptic, descregut, sarcàstic i molt eloqüent,  Claude Chabrol dóna cos a una al·lucinant crítica política, en què destapa les vergonyes d’un sistema podrit per les comissions il·legals, els embussos d’influències i el finançament il·lícit. I ho fa des d’una sobrietat gairebé fantasmal. Com aquell qui no vol la cosa teixeix un relat dual en què es combina la faceta professional i la personal de la protagonista -la jutgessa insubornable a qui dóna vida Isabelle Huppert- de manera que l’espectador assisteix a la sòbria però implacable dissecció d’una societat en descomposició, incapaç de reinventar-se però inevitablement eterna.

L’article de Toni Vall, que celebra la trajectòria de Chabrol i la vigència i pervivència del seu cinema i del de la resta de supervivents de la Nouvelle Vague, el podem llegir a la pàgina 32 del número 15 de Benzina (maig de 2007).

També comença la seva crítica fent esment del recorregut cinematogràfic de Chabrol, Àngel Quintana (El Punt, 20 de maig de 2007). Parla de la seixantena de pel·lícules -que ja du fetes el director- plantejades com una autèntica comèdia humana. I acaba l’article tot advertint que L’embriaguesa del poder és una obra que pot desconcertar tots aquells que hi busquin un simple "thriller", però que complau els nombrosos fidels -sic- d’aquest gall vell de la "Nouvelle Vague".

Per seguir, anem a "Vull llegir la resta de l’article"

De tant en tant, quan Claude Chabrol contracta l’actriu Isabelle Huppert, el resultat fílmic s’allunya de la clàssica pel·lícula cínica sobre la mediocritat de la vida burgesa provinciana francesa i explora zones un xic més tèrboles, diu Àngel Quintana, que identifica L’embriaguesa del poder com una nova pel·lícula de Chabrol/Huppert. Centrant-se, però, amb el cinesta, assegura que allò que li interessa no és la (..) reconstrucció de l’escàndol de corrupció, ni articular una pel·lícula de denúncia del joc brut dels negocis de l’empresa petroliera i el seu domini en el món de la política francesa, sinó mostrar les ambigüitats morals que es poden generar entorn d’un cas de corrupció. I remarca com Chabrol centra bona part del discurs en el personatge de la jutgessa (..) i planteja de quina manera la temptació del poder, l’orgull de poder decidir el destí d’un cas, pot determinar una sentència més enllà de la recerca de la veritat. En aquest sentit, Quintana ha titulat la crítica: "Els guants vermells de la magistrada" i és que crida l’atenció sobre el curiós retrat psicològic que Chabrol ens ofereix, gràcies a l’excel·lent treball d’Isabelle Huppert i al joc fetitxista que el cineasta desenvolupa amb els guants vermells que porta la magistrada. Comenta com l’ambició interna del personatge la porta a embriagar-se del poder fins a acabar convertint la justícia en un joc corrupte, que acaba esquitxant del tot el relat. I és arribat en aquest punt, que destaca el fet que en cap cas a Chabrol li interessa donar respostes al cas político-empresarial i edificar un sòlid "thriller", sinó que prefereix que pel seu interior es filtrin fragments de vida com a reflex del costat fosc de l’existència humana. Evidentment, així les coses, a Àngel Quintana només li queda destapar l’ampolla de champagne del bo, per celebrar amb satisfacció la pervivència de la Nouvelle Vague. I esclar, ho fa!

La crítica sencera d’Àngel Quintana, podem llegir-la clicant aquí: L’embriaguesa del poder · Quintana · El Punt

Curiós, el contrapunt que representa, si més no aparentment l’article de Nando Salvà al número 32 d’ Èxit (suplement d’ El Periódico, setmana del 10 al 16 de maig de 2007). Assegura que, en aquesta pel·lícula, Chabrol examina amb cinisme -el francès no moralitza mai- la conducta dels que disposen del poder i són preses de la seva seducció. I, més endavant, afegeix:  la moral del seu personatge és fèrria. En un món on la corrupció és norma, la seva entrega a combatre-la fa transitar el film des del terreny de la comèdia fins a la callada tragèdia, quan queda clar que algú tan just no té cabuda en aquesta societat. Ai, ai, ai, que em sembla que la Huppert m’ha seduït Nando Salvà fins a l’encegament… No ben bé, perquè, al paràgraf següent, després de remarcar que Chabrol no està interessat en el cas "Elf", explica que li interessen, d’una banda, les pressions i els plaers que la fama provoca a la jutge (..) i, de l’altra, les formes i els protocols que guien l’e`xercici del poder. Considera, tot parlant del personatge d’aquesta jutgessa, que és una llàstima que la seva psicologia hi quedi principalment inexplorada.

La crítica de Nando Salvà, podem llegir-la a la pàgina 24 del número 32 d’ Èxit (suplement d’ El Periódico, setmana del 10 al 16 de maig de 2007), al costat d’un perfil de Claude Chabrol, que signa Quim Casas. Per Casas, Chabrol és l’autor més prolífic de la Nouvelle Vague i d’ell diu coses com que, defensor d’Alfred Hitchcock i de Fritz Lang des de les pàgines de "Cahiers du Cinéma", ha realitzat pel·lícules que tenen molt de l’un i de l’altre, de manera que durant anys es va convertir en un dels millors cultivadors del cine d’intriga psicològica (..) per bé que reservant-se per a ell un territori argumental i un paisatge social: les intrigues policíaques ambientades en ciutats de províncies d’aparença tranquil·la i monòtona. Igualment comenta la passió del cineasta pel bon menjar i el fet que ha dirigit tota mena d’estrelles, per bé que amb cap no ha congeniat tant com amb (..) Isabelle Huppert.

Esteve Riambau, al sabatí Quadern de Cinema de l’ Avui (12 de maig de 2007), escriu: Cronista de les misèries de la burgesia francesa de províncies, Chabrol ataca amb el seu darrer film industrials i polítics corruptes des de la posició d’una magistrada que paga la seva valentia professional amb repercussions a la seva vida privada. Recorda que la jutgessa real, Eva Joly, va lamentar aquestes concomitàncies en una carta a "Le Monde" en la qual acusava el film de Chabrol de convertir la dimensió política de l’afer Elf en "un petit teatre de costums que conforta tothom en el seu immobilisme". Per Riambau, el cineasta equilibra els plats de la balança amb precisió de mestre. A les dues cares del conflicte hi afegeix el contrast entre la dimensió pública i la privada d’uns personatges simultàniament ebris d’un poder que se’ls escapa de les mans…

L’article sencer d’Esteve Riambau, podem llegir-lo clicant aquí: L’embriaguesa del poder · Riambau · Avui (recordeu que, ara, enllacem directament amb l’article publicat a l’ Avui)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!