Club 7 Cinema

"…Per poder gaudir dels nombrosos plaers que proporciona La dalia negra hem de partir de la incredulitat més absoluta, hem de considerar la pantalla com si fos un gran jeroglífic en què el demiürg ens porta per allà on vol…" diu Àngel Quintana a la crítica de l’última pel·lícula de Brian de Palma (EL PUNT, dilluns, 23 d’octubre de 2006:). Era d’esperar que un cahierista com en Quintana defensés La dàlia negra, pel·lícula que considera com "un dels exercicis més perversos que el cinema americà ha dissenyat sobre la seva fàbrica de somnis (Hollywood)". Convé llegir el discurs que desgrana, amb el qual podem o no estar-hi d’acord, però d’una gran coherència: www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2105836

(Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article")

Amb el significatiu títol Maduresa d’un cineasta, Carlos Losilla encapçala la seva crítica de La dalia negra a l’ AVUI de diumenge, dia 22 d’octubre de 2006. Per a ell, aquesta pel·lícula esdevé " una reflexió sobre el cinema com a art de la mirada i com a joc de miralls, d’imatges que es multipliquen sense parar i impedeixen la visió de la realitat". (www.avui.cat > Hemeroteca > 2006 > Octubre > diumenge 22 > Cultura i espectacles > Maduresa d’un cineasta ).

Quan molts se la carreguen, com és que aquests dos primers espases de la crítica nostrada en parlen tan bé? Són ganes d’anar a la contra o… defensen una manera de veure el cinema? Des de la discrepància o la coincidència, fa bo de llegir-los: són mestres, dels quals s’aprèn, oimés quan (com passa en aquest cas) aposten pel raonament i no per l’adoctrinament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!