Club 7 Cinema

Eulàlia Iglesias (Benzina núm. 15, maig de 2007) remarca que, en la seva breu filmografia,  el director Lodge Kerrigan (Nova York, 1964)  mostra una especial capacitat per presentar l’ésser humà en l’estat de màxima desemparança enfront del món. Tot analitzant la pel·lícula, la divideix en dues parts certament ben clares. En la primera part -diu Iglesias- Kerrigan segueix càmera en mà al protagonista, en els seus moviments compulsius, en els seus balbuceigs quasi inintel·ligibles, en els seus comportaments irracionals, que intenten reconstruir i solventar, un i altre cop, aquell moment fatal -la pèrdua de la filla, en un descuit de l’home, pel que sembla-. Kerrigan -subratlla la crítica- el deixa fer, sense donar més explicacions, tot permetent que l’espectador percebi Keane des del monòleg interior que enuncien els seus actes. Una aposta estilística que du la pel·lícula a fer voltes sobre ella mateixa, quan l’opció de la repetició com a retrat de l’obsessió s’esgota (..) però, afortunadament Kerrigan hi introdueix un gir argumental que permet que la pel·lícula emprengui una evolució dramàtica. Per Eulàlia Iglesias, Keane ens remet molt més a cert cinema europeu que no pas a la majoria de tendències per on es mou el cinema independent nord-americà (..) i, en concret, la referència són els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne i, en especial, la seva pel·lícula El fill / Le fils / El hijo / Il figlio. En concreta el vincle en dos punts. D’una banda, l’agermanament clar entre el protagonista de Keane i el del film dels Dardenne que encarnava Olivier Gourmet (..); per altre cantó, el punt de vista adoptat sobretot a la primera part de la pel·lícula (..) igualment deutor de la càmera objectiva assetjadora dels moviments dels seus protagonistes que empren els belgues. I finalment encara hi assenyala que el pont amb Europa de Kerrigan també s’estableix a través de l’elecció dels intèrprets -aquí, el britànic Damian Lewis-.

La crítica sencera d’Eulàlia Iglesias, per cert, titulada "La filla", podem llegir-la a la pàgina 31 del número 15 de Benzina (maig de 2007). I què en diuen Quim Casas, a Exit; Àngel Quintana, al full de mà del gironí Cinema Truffaut, i Carlos Losilla, a l’Avui? Anem a "Vull llegir la resta de l’article".

Foto: Damian Lewis, a Keane

Em crida l’atenció que tant Eulàlia Iglesias com Àngel Quintana arrenquin els seus articles reculant en el temps i posant Keane en relació amb temàtiques cinematogràficament importants d’aleshores. La crítica de Benzina se’n va al 1999, quan -en paraules seves- les solituds femenines a la gran ciutat omplien algunes sales de cinema del nostre país. Esmenta un film d’Amos Kollek que hi va jugar un paper destacat i la pel·lícula Claire Dolan, de Lodge Kerrigan, que va passar més desapercebuda, tot i que -segons ella- formava un inesperat díptic amb l’obra de Kollek. Dedica un sentit record -al que m’adhereixo totalment- a la grandíssima, tan enyorada Katrin Cartlidge, que, a Claire Dolan encarnava la prostituta de luxe els sentiments i la vida de la qual queden congelats entre els moderns edificis urbans on treballa l’home que l’extorqueix. I diu: Claire Dolan t’imbuïa d’una immensa sensació de desassossec, d’una tristesa seca i inapel·lable que també es desprèn de Keane, el tercer llargmetratge de Lodge Kerrigan.

Per la seva banda, al full de mà del gironí Cinema Truffaut (setmana del 8 al 14 de juny de 2007) Àngel Quintana recula al 2005: fa dos anys -escriu-, quan Keane va presentar-se al Festival de Canes -és a dir, a la Quinzena dels realitzadors-, hi havia unes quantes pel·lícules que explicaven històries de pares que buscaven els seus fills. Semblava com si la societat occidental necessités trobar els fills perduts, per adonar-se de la qüestió de l’herència o, més ben dit, del llegat que una determinada generació deixa als seus fills perquè afrontin el futur, esdevingués una qüestió essencial.  Aquell 2005 -remarca- la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Canes s’anomenava "L’enfant" i estava dirigida per Luc i Jean Pierre Dardenne. El fet -subratlla- no era casual. Observem com, a partir de referents diferents, ambdós crítics arriben a un mateix punt. Passem, doncs, a veure com Àngel Quintana parla de la petja Dardenne en Kerrigan.

Al cap de cinc minuts de projecció de Keane, més d’un espectador pot pensar que la manera de filmar de Lodge Kerrigan estableix una clara vinculació amb el cinema dels germans Dardenne, comenta Quintana, que tot seguit n’explica el perquè. Tanmateix, fa notar que Lodge Kerrigan no és un cineasta de la realitat, ni de la culpa, com ho són els germans belgues. Els tres llargmetratges que Lodge Kerrigan ha dirigit fins ara -"Clean Sheaven" , "Claire Dolan" i Kean– són sobretot pel·lícules que ens parlen de la forma com el psiquisme és capaç de deformar o transformar el món real que tenim davant nostre (..) A mesura que la pel·lícula –Kean– avança ens trobem amb la paradoxa de que més enllà del valor simbòlic que tingui la recerca de la filla perduda, hi ha alguna cosa estranya que condueix el personatge cap una certa ambigüitat (..)  mentre ens proposa la hipòtesis mental, Kerrigan també ens diu que tot el que veiem també pot ser veritat i que Keane potser no està tant boig com suposem. L’ambigüitat és el discurs que domina el treball de posada en escena i acaba donant cos a una pel·lícula excel·lent. Una de les poques obres interessants que ens ha donat darrerament el cada cop més feble cinema independent americà.

L’article sencer d’Àngel Quintana, per al full de mà del Cinema Truffaut, de Girona, el podem llegir clicant aquí: Keane · Quintana · Cinema Truffaut. (Cal buscar el nom de la pel·lícula: KEANE).

Quim Casas (núm. 32 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 10 al 16 de maig de 2007) comença preguntant-se retòricament com es pot filmar l’angoixa al llindar de la bogeria? i ell mateix contesta que Lodge Kerrigan, amb la complexitat de l’actor Damian Lewis, dóna tota una lliçó de com aconseguir-ho. Tot comentant la recerca de la filla que mena el protagonista, afirma que no sabrem mai del cert si la nena existeix en realitat o si és una invenció del personatge, una coartada necessària per no enfonsar-se de ple en els oceans insondables de la bogeria. I fa un altre esment cinèfil: En això -diu-  el film recorda una obra mestra d’Otto Preminger, "On és la Bunny Lake?", per bé que considera Keane més ambígua, genialment austera en el seu sentit del drama i del relat (..) un drama minimalista, subtil i emotiu, que cap a la meitat del metratge es bifurca en dos: l’estudi d’una ment malalta i la difusa possibilitat (..) que aquesta fractura interior pugui soldar-se…

La crítica sencera de Quim Casas, podem llegir-la a la pàgina 23 del número 32 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 10 al 16 de maig de 2007.

A l’Avui (13.05.2007), Carlos Losilla remarca que ni el personatge ni la pel·lícula -tots dos anomenats "Keane"- no resulten gens complaents. Considera que Keane tracta sobre els compromisos que fem amb nosaltres mateixos per poder sobreviure a les catàstrofes, com ara la malaltia o la pèrdua d’un fill. I no dubta a qualificar en termes de mestratge el treball de Lodge Kerrigan en aquesta pel·lícula. Amb una càmera nerviosa i un estil obsessiu -diu-, Keane és el relat d’una redempció, l’itinerari d’un home que reconstrueix una vida potser inexistent per tal de fer-la realitat, sigui quin sigui l’infern que haurà d’afrontar. Però Kerrigan no confia únicament en el seu actor i aquest aire mig documental per assolir els seus objectius: la pel·lícula mostra una construcció impecable, i és un relat apassionant sobre les pors del nostre món contemporani, alhora que una reflexió sobre la manera com expliquem les nostres vides i com ens les explica el mateix cinema. Finalment, en un gest a què ens té poc avesats, Losilla li dedica una floreta com aquesta: Una de les grans estrenes d’aquest any.

La crítica sencera de Carlos Losilla a l’Avui, podem llegir-la clicant aquí: Kean · Losilla · Avui

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!