Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: El perfum. Història d’un assassí / Parfum. Das Die Geschichte eines Mörders / El perfume. Historia de un asesino / Le Parfum. Histoire d’un meurtrier / Profumo
Quim Casas (EXIT, suplement d’ El Periódico, 23-29 novembre 2006) remarca especialment el primer terç de la pel·lícula; és a dir tota la primera part de la vida del noi sense olor i amb un nas que tot ho ensuma, filmada d’una manera bàrbara -per bruta i cruel, diu-. Sobretot ho destaca pel fet que El perfum és un producte de clara vocació comercial. Casas considera que l’elecció de l’alemany Tom Tykwer perquè la dirigís ja ha donat pistes que, efectivament, se saltarien si més no algunes de les convencions d’aquesta mena de cares coproduccions entre diversos països.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Carlos Losilla (AVUI, dg 26.11.2006) arrenca la crítica tot parlant, també, de la mena de producció d’El perfum. Per com ho diu, més que no pas per les paraules que fa servir, Losilla hi carrega fort, en contra. Per ell, amb aquesta pel·lícula, l’ "europudding" ha arribat a la majoria d’edat postmoderna. Comenta el que valora com a desvergonyit poti-poti de gèneres cinematogràfics i troba que l’emblema d’aquest eclecticisme és la seqüència de l’orgia, a la qual dedica una sarcàstica frase (des)qualificativa. A tall de conclusió, glossa el títol d’aquesta seva crítica: "L’essència del no-res".
Podem llegir la crítica de Carlos Losilla, clicant aquí: El perfum / Losilla / Avui (Hemeroteca > 2006 > novembre > dg 26 > Cultura i espectacles > "L’essència del no-res")
Actualització (27.11.2006, 22.01h)
Una explicació detallada del que és això que s’anomena europudding, la trobarem en la crítica d’ Àngel Quintana (EL PUNT, dl 27.11.2006). Hi dedica tot el primer paràgraf i, encara, n’esmerça el segon per assenyalar els aspectes d’ El perfum que el carcteritzen com a (co)producció d’aquest tipus. Quintana també remarca la diferència entre les primeres escenes i la resta del film, per bé que es mostra especialment crític amb la resolució del film: per la posada en escena ampul·losa i per com el director converteix el protagonista en un ésser mesiànic i no pas en un faune. Com a contraposició al que n’han fet, ell fa notar el potencial desaprofitat d’un film que descobreix el seus millors moments en els aspectes més gòtics del relat. Justament, ha titulat l’article: "El film gòtic que no va ser".
De manera plausible, Àngel Quintana destaca que el principal repte d’ (aquest) film és fer visibles les olors. No és pas una qüestió menor, en l’adaptació de la novel·la de Süskind, i jo gosaria afirmar que, si Kubrick i Spielberg no van acabar de fer el pas, molt probablement fou a causa justament de la dificultat que els plantejava aquest repte. El crític grironí descriu com ho ha intentat resoldre Tom Tykwer i, francament, no sembla pas que el repte l’hagi superat.
La crítica d’ Àngel Quintana, clicant aquí: El perfum / Quintana / El Punt
Actualització (01.12.2006)
Una opinió més favorable de la pel·lícula és la que expressa Judith al seu bloc (ESPAIISIDOR..BLOGSPOT). En defensa, certament amb moderació, la manera com s’ha adaptat el llibre i particularment com Tom Tykwer expressa visualment el que la novel·la primmigènia fa amb les olors. No obstant això, coincideix amb els col·legues crítics, a remarcar el primer terç del film més que no pas la resta. Ella, però, destaca el paper que hi juga Dustin Hoffmann. I, tot i que descriu el decandiment d’ El perfum, n’elogia la polèmica seqüència de l’orgia final.
Per llegir l’article de Judith, cliqueu aquí: El perfum / Judith / Espaiisidor (un cop al bloc, cal buscar "Dimecres, Novembre 29" i, tot seguit, l’article: "Fidelitat i contenció")
Actualització (23.12.2006)
Víctor Alexandre (Tot Sant Cugat, núm. 1038, 15.12.2006) assegura que és agradable poder dir que en el cas d’ El perfum no s’han complert les fosques expectatives que acostumen a generar (..) els "europúdings". La considera honesta en el plantejament (..) fidel al text original de Süskind, però amb visió pròpia i amb un disseny de producció exquisit i també amb un treball interpretatiu impecable. I la comenta.
Podem llegir l’article de Víctor Alexandre, al seu propi bloc, clicant aquí: El perfum / Alexandre / Victoralexandre.cat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Digna pel.lícula, no gens lograda, però que en les seves imatges intenta plasmar tot allò que l’autor diu al seu llibre amb tant de detall.
Atenció als carrers de Barcelona esdevinguts carrers de París: el carrer de Ferran, la Plaça de Sant Felip Neri i d’altres. I Girona com els ponts damunt el riu Sena.