Club 7 Cinema

El concert (Le concert / The Concert / El concierto / Il concerto), de Radu Mihaileanu

Potser hi ha algun moment punyent, una certa harmonia al filmar la música i fins i tot un lleuger gir cap a la tragèdia bastant interessant, però el to satíric resulta massa banal i complaent (Una sàtira complaent, Quim Casas, El Periódico)

A més de mirar-se de manera sarcàstica un període concret de la història, la pel·lícula té una certa gràcia a l’hora de descriure personatges i situacions i en plantejar que l’art no sempre està en mans dels més reconeguts i estudiosos (El concierto, Xavier Sáez, Time Out Barcelona)

Si alguna cosa s’ha de retreure (..) no és el seu compartible esperit humanista sinó el seu caràcter excessivament calculat. Tan calculada és l’equidistància amb què reparteix bromes entre comunisme i capitalisme com el seu equilibri entre els somriures i les llagrimetes i la manera amb què busca l’èxit entre els espectadors de les sales de versió original amants dels espectacles confortables amb coartada progre (Una farsa jueva, Xavier Roca, Avui)

Radu Mihaileanu: “Sóc un desesperat molt optimista. Sempre estem envoltats de tragèdies. L’humor representa una interrupció, com si fos una font que sorgeix dins d’aquesta tragèdia” (..) “A ‘El concierto’ apareixen les dues societats. La capitalista, on l’individu és el rei, un ésser egoista que trenca vincles. I per una altra banda, la comunista, una societat en què l’individu està anul·lat” (Radu Mihaileanu: «La vida només dura un segon», Olga Pereda, El Periódico)

FOTO © Europa Corp Dist Mélanie Laurent, a El concert, de Radu Mihaileanu

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!