Club 7 Cinema

El cant dels ocells (El cant dels ocells / Birdsong / Le chant des oiseaux), d’Albert Serra.

Els reis es treuen les corones i s’estiren davant el nen Jesús, mentre a la banda sonora escoltem el violoncel de Pau Casals que modula els compassos d’ “El cant dels ocells” . El moment té una mena de bellesa essencial, com si amb ell es recuperés l’essència d’aquell arcaic catolicisme que invocava Pier Paolo Pasolini i es reivindiquessin també les bases d’una catalanitat a la qual remet la versió enregistrada per Pau Casals l’any 1951 (Àngel Quintana, El Punt)

(..) si bé es pot veure “El cant dels ocells” com una successió d’imatges inspirada en els retaules medievals, tampoc no li és aliena la concepció del sublim manifestada en certa pintura romàntica: les figures humanes revelen la seva petitesa i finitud dins la grandesa del paisatge que aleshores les projecten cap a l’infinit (Imma Merino, El Punt)

(..) és una cosa així com la versió minimalista d’una pel·lícula dels germans Marx rodada per un deixeble díscol de Pasolini o Straub. El més curiós de tot, però, és que el resultat és enlluernador, hipnòtic, i obté moments de gran intensitat plàstica i conceptual que provoquen una genuïna emoció (Carlos Losilla, Avui)

Hem d’estar atents al risc: qui això escriu mai no està segur de si Serra ha fet una pel·lícula de Straub i Huillet sense voler o posant-hi tota la seva força de voluntat, com si fes un producte tan prefabricat com el cinema (espanyol, nord-americà) que tant critica (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

(..) l’espectador que s’hi atreveixi podrà gaudir, com a mínim, d’una manera de concebre el cinema, per desgràcia, poc comuna en l’actualitat (Carles Ribas, Accents)

(..) un film bell, lliscant, però també esquerp, difícil: la seva narrativa no té res a veure ni amb el classicisme ni amb moltes de les ruptures del relat modern (Quim Casas, Èxit)

Ancestral i modern també vol dir fet aquí. Som nosaltres que ens hem de fer respectar. Un crític de cinema l’altre dia va escriure que la pel·lícula és un producte suïcida. Com a producte, és possible. Com a pel·lícula, és cinema i és vida (Toni Sala, El Punt)

Els Reis d’Albert Serra no són de carn i ossos. Són fantasmes que passegen les seves corones i mantells per paisatges tant físicament buits com plens de ressonàncies cinematogràfiques. Precisament per aquest motiu, el film acaba amb la imatge, entre borrosa i desdibuixada, dels màgics protagonistes perduts al bell mig d’aquest altre encanteri que és la imatge en moviment (Esteve Riambau, Avui)

Em postro davant la teva genialitat, Albert Serra, com els Reis en trobar l’infant (Vicenç Altaió, Avui)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l’article, on també trobareu la reproducció íntegre de l’article que, per al Full de mà del Cinema Truffaut, ha fet Àngel Quintana.

FOTO El cant dels ocells, d’Albert Serra

Altres veus: “El cant dels ocells”

***

CRÍTIQUES I RESSENYES.

Carlos Losilla (Avui, 24.12.2008): Desorientats a l’Orient.

Àngel Quintana (El Punt, 21.12.2008): Gran conte de Nadal.

Carles Ribas (Accents, 19.12.2008): El llarg camí cap a l’epifania [pàgina 3 del pdf]

Sergi Sánchez (Time Out Barcelona): El cant dels ocells.

Quim Casas (Èxit, 19.12.2008): Western amb els Reis d’Orient.

***

ALTRES ARTICLES.

Visca els Tres Reis de l’Orient! Imma Merino fa la crònica de la presentació mundial d’ El cant dels ocells a Quinzena dels Realitzadors, de Canes (El Punt, 21 de maig de 2008)

Producció local, difusió universal. S’estrena El cant dels ocells, el nou film d’Eddie Saeta, la productora catalana més present en festivals internacionals (Bernat Salvà, Avui, 18.12.2008)

L’odissea d’Albert Serra. El cant dels ocells s’estrena només en tres sales tot i el seu periple internacional (Cristina Savall, El Periódico, 12.12.2008)

La premiada ‘El cant dels ocells’, d’Albert Serra, arriba als cinemes. El cant dels ocells, (..) de públic minoritari, arrasa als festivals internacionals (Redacció, Cultura21.cat, 19.12.2008)

Un film sobre el meravellós. Vicenç Altaió: Em postro davant la teva genialitat, Albert Serra, com els Reis en trobar l’infant (Avui, 30.12.2008)

La imaginació sempre va endavant. L’escriptor Toni Sala, que reconeix haver estat dels enlluernats i fascinats per Honor de cavalleria, defensa de ple El cant dels ocells i la mena de cinema que significa (El Punt, 27.12.2008).

Imatges, icones i mites. Esteve Riambau comenta L’ombra de l’iceberg i El cant dels ocells (Avui, 27.12.2008)

***

Article d’Àngel Quintana sobre El cant dels ocells, per al full de mà del Cinema Truffaut, de Girona:

Visca els tres reis!!

Fa un parell d’anys, quan Albert Serra va rodar Honor de Cavalleria, es va dur a terme un gest important consistent en poder arribar a introduir, sense cap complex, el pes d’allò veritablement popular a l’interior de la ficció cinematogràfica. La força iconoclasta del cineasta el va portar a deconstruir El Quixot, a capturar els seus moments d’avorriment i a aparcar l’acció pròpia del món novel·lesc, a canviar  la llegua de Cervantes pel català i a aconseguir que des de l’interior d’uns sistemes marcadament amateurs poder arribar a sorgir una certa veritat que posava en dubte els sistemes de producció tradicional. Mai el cinema realitzat a Catalunya havia arribat a aquest nivell de provocació, ni havia aconseguir projectar-se a nivell internacional des de la més ferotge radicalitat.  Honor de Cavalleria va esclatar  com una bomba d’artilleria i va demostrar que per què un altre model de cinema fos possible, era important seguir la màxima de Salvador Dalí, que el propi Albert Serra no ha parat de repetir: “Si vols triomfar a la vida, cal fer les coses sempre al revés de com ho fan els altres”. La proposta d’Honor de Cavalleria  abraçava també  un terreny per al qual han transitat altres cineastes -Oliveira, Pasolini, Straut/Huillet o René Allio- i que parteix de la recuperació dels vells sistemes de representació popular que han convertit  la imperfecció en una part de la seva veritat.

Ara amb El cant dels Ocells, Serra decideix anar fins als orígens del mite catòlic amb el propòsit d’atrapar aquell vell i arcaic catolicisme que Pier Paolo Pasolini considerava com a essencial per a entendre les arrels de la nostra pròpia cultura occidental. Un vell catolicisme davant del qual cap creador o pensador occidental sigui creient, agnòstic o ateu, no pot renunciar. El cant dels ocells  descriu de forma simple i sintètica el camí dels tres reis d’Orient cap a l’adoració d’un nen, després de que l’àngel els hagi avisat de la transcendència del viatge. El recorregut no té lloc en un espai qualsevol, ni està envoltat de cap referent mitològic de caràcter orientalista, ni recupera la màgia naïf de les cavalcades dels reis. El viatge té lloc per una mena de terra mítica en la qual els paisatges naturals semblen recordar-nos que allò que veiem no és altra cosa que l’origen del món. Els reis pugen muntanyes, travessen deserts, contemplen la lava volcànica, veuen el mar esclatar en les roques, banyen els seus cossos en les aigües glaçades. Les seves siluetes no són més que simples figuracions, més properes a les figures planeres dels retaules medievals, que als jocs de volums i perspectives de la pintura del Renaixement. En diferents moments de la pel·lícula, les siluetes que passegen pels confins del món adquireixen un cos i comencen a parlar com criatures del poble. Són reis cansats de tant caminar, són con figures còmiques marcades per la filosofia popular que discuteixen qui pren l’iniciativa del viatge o, fins i tot, poden ser esdevenir patètiques que, malgrat la seva simplicitat, poden somniar amb monstres barrocs i amb criatures delirants. A l’altra extrem, en una casa en ruïnes, una dona acarona un xai i espera, amb el seu marit que parla hebreu, que algú reconegui la criatura. El misteri de Nadal es transforma en un misteri primigeni, sembla com si Serra volgués convidar-nos a viure l’acte de naixement d’una cultura i que per fer-ho li calgués atrapar aquell instant d’innocència en el qual allò diví comença a manifestar-se en una terra en procés de formació.

                                                           Àngel Quintana  

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!