Club 7 Cinema

Esteve Riambau ( Avui,17.02.2007) ha dedicat el seu sabatí "Quadern de cinema" a parlar del díptic indissociable que formen Banderes dels pares i Cartes d’Iwo Jima.  Riambau destaca que Clint Eastwood ha fet una excepció, que els documentals bèl·lics no tenen contraplà. Remarca que el conjunt de les dues pel·lícules no tan sols revisa críticament la hìstòria, sinó que també estableix una relació amb el present (a través del fill d’un dels combatent, en el primer cas, i de les cartes dels soldats japonesos enterrades a la sorra, en el segon -explica-); que el díptic fílmic no només parla de la batalla d’Iwo Jima, sinó del caràcter absurd de qualsevol guerra (inclosa la d’Irac -matisa- i de la distància que separa els interessos dels que la provoquen i la dimensió humana dels que la pateixen. De manera sorprenent, el crític, professor i director de cinema afirma que ell es queda amb Banderes dels pares, tot i que reconeix Cartes d’Iwo Jima com una excel·lent pel·lícula antibel·licista. Considera aquest segon film com un rèquiem que interpreta a la perfecció el tarannà de diversos solistes disposats a morir pel seu país (en referència als soldats i comandaments japonesos destacats en aquella illa, dels quals diu que posen cares i sentiments a l’enemic que només es veu de lluny a Banderes dels pares). Tot i així, considera Banderes del pares com un film molt més complex i madur, del qual esmenta no tan sols les impactants escenes bèl·liques sinó (i sobretot) la profunda reflexió sobre la manipulació de la realitat a través de la imatge i, per tant, la crítica (..) a la rereguarda. Amb el seu estil inconfusible i fent-hi sortir el sobretot per ell admiradíssim Robert Altman, comenta la presència d’un indi entre els personatges principals, per acabar qualificant Banderes dels pares com un film més negre que les mateixes coves excavades a Iwo Jima. Finalment, fa notar la gosadia de Clint Eastwood, que al damunt no ha comptat amb estrelles conegudes, en aquest primer lliurament, mentre que ha rodat el segon en japonès. Riambau complementa aquest article amb una peça en què comenta la trajectòria de Clint Eastwood, l’intèrpret del feixista inspector Harry dels anys setanta, que ha esdevingut un dels cineastes més socialment crítics del cinema contemporani. De recomanable lectura, l’article d’Esteve Riambau sobre el díptic Banderes del pares – Cartes d’Iwo Jima, el trobarem al web de l’Avui, clicant aquí: Les dues cares d’Iwo Jima · Riambau · Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > febrer > dia 17 > Cultura i espectacles > "Les dues cares d’Iwo Jima"). I la igualment recomanable peça sobre la trajectòria de Clint Eastwwod, també al web de l’Avui: De l’inspector Harry a la guerra bruta · Riambau · Avui  (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > febrer > dia 17 > Cultura i espectacles > "De l’inspector Harry a la guerra bruta")

"Ennoblir la por, ridiculitzar l’heroisme" és com encapçala Àngel Quintana la seva crítica (El Punt). D’ "Un home savi" és del que parla Carlos Losilla (Avui), a propòsit de Clint Eastwood, tot comentant Cartes d’Iwo Jima. "Les raons de l’enemic" titula Nando Salvà el seu article al mateix número d’Èxit en què Quim Casas parla del cineasta i del díptic Cartes d’Iwo Jima – Banderes dels pares.  

 (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Per Carlos Losilla (Avui, 18.02.2007), Eastwood recorre al punt de vista japonès (..) per intentar entendre una mentalitat aliena. I el resultat el considera fascinant. Insisteix Losilla, que Cartes d’Iwo Jima no és tan sols una pel·lícula sobre la brutalitat de la guerra i n’assenyala tres reflexions: sobre el concepte d’heroisme, sobre la docotomia entre vida personal i compromís patriòtic, i sobre la transmissió de la memòria. Encara hi identifica algunes constants de la filmografia de Clint Eastwood: la relació paterno-filial entre personatges o la capacitat de la civilització nord-americana per construir el seu propi mite (..) fins i tot més enllà de les pròpies fronteres. Finalment, per la barreja d’emoció i escepticisme amb què Clint Eastwood tracta precisament els mites, per com posa en qüestió fins les creences més populars és pel que adscriu el cineasta en la categoria dels homes savis.

La lectura d’aquesta admiradora crítica de Carlos Losilla, clicant aquí: Cartes d’Iwo Jima · Losilla · Avui (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > dia 18 > Cultura i espectacles > "Un home savi")

Àngel Quintana (El Punt, 19.02.2007) recalca que, si Banderes dels pares se’ns parlava d’una victòria, Cartes d’Iwo Jima se’ns parla d’una derrota. I fa notar que es tracta d’una derrota al si d’una societat arcana, la d’aquell Japó; que els soldats nipons enviats a Iwo Jima per morir, sabien  (..) que mai podrien explicar la seva batalla, perquè la salvació els convertiria en mals patriotes, per la qual cosa, remarca Quintana, les cartes van ser la manera per a aquells soldats de construir els seus relats. A partir d’aquí, d’ aquestes cartes reals i de les imaginades, (explica el crític i professor gironí) Eastwood construeix una història més simple i directa, vol explicar les petites històries subjectives d’uns éssers humans (..) en una situació extrema. Per bé que, per ell, al cineasta li interessa la feblesa humana, més que no pas la monstruositat de la mort heroica. A continuació, Àngel Quintana assenyala fins a quin punt Cartes d’Iwo Jima retroba l’esperit dels cineastes japonesos que, a finals dels cinquanta, van enfrontar-se amb el fantasma de la guerra i de la derrota (..) repassant la història amb una mirada humanista, posant en dubte els valors ancestrals, el culte a la pàtria i a l’emperador. En això, també veu l’adscripció de Clint Eastwood als grans clàssics del cinema nord-americà, per bé que, mentre aquells rehabilitaven les minories marginades del seu país, Eastwood es proposa l’observació del vell enemic de la seva infantesa -els japonesos, subratlla-. I troba la petja dels militars de les millors pel·lícules de John Ford en el general Kuribashi, de Cartes d’Iwo Jima. Finalment, pràcticament tot el darrer paràgraf de l’article és d’antologia, entrant amb contundència amb el que és el títol de la crítica: "Ennoblir la por, ridiculitzar l’heroisme".

Imprescindible, la lectura sencera de la crítica d’ Àngel Quintana: Cartes d’Iwo Jima · Quintana · El Punt

Quim Casas (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana 15-21 de febrer de 2007) articula una sèrie de pistes que ens ajudin a desxifrar el que qualifica d’ estimable i arriscada aposta de Clint Eastwood, així com la seva visió desencantada del que va passar abans, durant i després de la batalla d’Iwo Jima. D’antuvi, Casas ens recorda que el 1970, amb Tora, Tora, Tora (Richard Fleisher). Hollywood no se’n va sortir en l’intent de mostrar un episodi de la Segona Guerra Mundial des de les perspectives americana i japonesa, alhora. En canvi, afirma, que Clint Eastwood hi ha reeixit. A partir d’aquí, comença a tocar aspectes diversos. Assegura que mai el cinesta no havia realitzat cap pel·lícula de guerra, estrictament parlant, abans del díptic Banderes del pares – Cartes d’Iwo Jima (i evidentment, s’explica). Remarca que el revisionisme històric d’aquest parell de films s’avé plenament a la visió cada cop més agre de la història nord-americana que li trobem en les succesives pel·lícules, des dels seus westerns a aquest díptic bèl·lic. No hauria de sorprendre que el director qüestionés de manera tan decidida el poder polític a Banderes dels pares -diu Casas-, perquè la seva obra és pròdiga en pulles contra els representants del poder -i ho il·lustra amb una sèrie de títols d’Eastwood, sobradament coneguts-. Sobre la ja tòpica comparació de la seqüència de desembarcament de Salveu el soldat Ryan (Steven Spielberg, ara coproductor d’aquests dos films sobre Iwo Jima) i la de Banderes dels pares, Quim Casas opina que són nombroses les diferències i contraposa l’estilització d’Spielberg al naturalisme color cendra d’Eastwood. Quant a la decisió d’Eastwood, que Cartes d’Iwo Jima es projecti només en versió original japonesa i subtitulada, Casas no ho veu pas res d’estrany en algú que ha il·luminat les escenes interiors dels seus "westerns" sense cap font afegida de llum, buscant sempre la veritat natural de cada pla. Finalment, parla de la banda sonora, de com, malgrat que segueix col·laborant amb Lennie Niehaus, Eastwood s’escriu en solitari les bandes sonores, des de Mystic River; per bé que, de mica en mica va deixant terreny al seu fill Kyle, que ja firma tota la banda sonora de Cartes d’Iwo Jima, amb el seu soci Michael Stevens.

L’article sencer de Quim Casas, a la pàgina 12 d’ Èxit, suplement del dijous d’ El Periódico, corresponent a la setmana del 15 al 21 de febrer de 2007

Al mateix número d’ Èxit, es publica la crítica de Nando Salvà sobre la pel·lícula. Us he de confessar que hi ha algun moment, que el seu article em fa angúnia, ideològicament parlant. Anem a pams. D’entrada, cap problema. Salvà exposa que Cartes d’Iwo Jima li ha permès entendre millor Banderes dels pares, que l’enriqueix i en minimitza les flaqueses (..) que, vistes en conjunt, les dues pel·lícules es complementen per dibuixar aquella línia, tan prima (..) que en la guerra separa els guanyadors dels perdedors, els morts dels vius. Tot seguit, Nando Salvà deixa anar que, vista ara, Banderes dels pares sembla haver estat concebuda (..) com a preescalfament de cara a la seva continuació, que qualifica d’experiència absorbent i gairebé purament sensorial. I de seguida vénen els paràgrafs per mi problemàtics. Es tracta que Salvà en bona mesura redueix l’objectiu de la pel·lícula a una crítica al desenfocat nacionalisme japonès i als problemes en la cultura militar japonesa. Assegura que Eastwood usa els soldats japonesos d’Iwo Jima per mesurar la distància que, en el camp de batalla, hi ha entre la lluita per matar o per sobreviure i els raonamens que usem per justificar-la. I (atenció!) tot seguit afegeix: vincula així la tragèdia del japonesos al seu desenfocat nacionalisme: la palidesa, el fatalisme i el to elegíac del film són, doncs, el resultat d’una ideologia erràtica. Vols dir? Evidentment, no és cosa ara de negar la bestiesa ideològica i imperialista nipones, el que em resulta reduccionista és rebaixar tant el discurs de Clint Eastwood. Més endavant, Salvà valora com a molt intel·ligent la manera com el cineasta tracta els soldats japonesos, contrastadament amb l’imaginari populat nord-americà, mostrant-los en diferents actes de coratge i també de covardia, això sí, deixant molt clar alhora, de forma respectuosa però implacable, que alguna cosa no funciona bé en la seva cultura militar. Francament… Tinguem en compte, a més, que el títol de l’article és "Les raons de l’enemic".

No sé, si voleu llegir-la tota, potser sóc jo que m’he posat ulleres equivocades. Si voleu llegir-la: pàgina 12 d’ Èxit, suplement del dijous d’ El Periódico, que correspon a la setmana del 15 al 21 de febrer de 2007.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!