Club 7 Cinema

Al seu setmanal "Quadern de Cinema" (Avui, 6 de gener de 2007), Esteve Riambau surt en defensa de Babel, de la qual diu que és una de les grans pel·lícules d’aquest any. I ho diu dos dies després que Carlos Losilla, a la seva crítica titulada "Els excessos de l’ambició" (Avui, 4 de gener de 2007), acusés el film d’ Alejandro González Iñárritu de ser el mosaic més pretensiós i grandiloqüent que he tingut ocasió de veure en aquest aquest any juntament amb 9 vidas… I significativament, Riambau també surt en defensa de 9 vides, de Rodrigo García. Tot parlant de la reiteració i de les fòrmules estereotipades del cinema comercial hegemònic actualment, assegura que l’originalitat és un valor a la baixa i, a més, paga peatge. Nueve vidas (..) es va defensar a la cartellera gràcies al boca-orella d’un públic intel·ligent més que no pas a la més que discreta publicitat de què va gaudir…

Així doncs, les pàgines de l’ Avui reflecteixen  clarament el debat de fons que ha esclatat ran de l’estrena de Babel.

Esteve Riambau ha titulat el Quadern de Cinema (Avui, 6 de gener de 2007) d’aquesta setmana com "Històries del cinema", a tó amb el contingut del seu escrit i, alhora, amb murrieria, tot fent irònic esment a les Histoires du Cinéma godardianes (i és que el gurú Godard és en bona mesura el pare intel·lectual i espiritual de la crítica cinematogràfica a la qual respon en aquest Quadern). Assegura Riambau que Babel (..) ens  recorda que el cinema es va convertir en una gran indústria des que va ser capaç d’explicar històries amb la mateixa complexitat de la novel·la. I, sobre l’estructura del film, diu que desplega tres històries en tres indrets diferents del món (..) per mostrar diverses formes del dolor derivades de personatges dramàticament molt poderosos i que aquesta estructura, certament, no és nova i, des de Ciutadà Kane a Vidas Cruzadas (..) són molts els films que recorren al mosaic per plasmar les diverses cares d’un mateix tema, que supera la singularitat dels seus protagonistes. A partir d’aquí, Esteve Riambau exposa que Babel és el borni (..) en un país del cinema cada cop més convencional i passa a parlar dels retorns de superherois, de les fòrmules estereotipades que acaparen pràcticament les cartelleres. I és aleshores que esmenta Nou vides, de Rodrigo García, i reivindica que comercialitat i qualitat són conceptes que no haurien d’estar renyits, tot posant Infiltrats, d’Scorsese, com a exemple. Finalment, remarca altres títols interessants de l’any (Caché, de Haneke, i Gabrielle, de Chéreau) i com, malgrat els noms de pes que els han protagonitzat o dirigit,  continuen sent degustacions de luxe que només saltarien a primera fila si tinguessin Brad Pitt en el repartiment. I en aquest punt, remata la feina tot dient: Aquest és el peatge que Babel paga, i de gust, per saltar-se les normes de la narració convencional. El "Quadern" el completa amb una peça separada sobre el cinema "espanyol" de la qual ja en parlaré en un altre article.

Bregat en l’ofici d’escriure de cinema i en el d’ensenyar-lo, Esteve Riambau ha aprofitat el seu article sobre un cert estat de coses al món del cinema per contestar l’envestida dels neo-cahierites, és a dir, dels hereus de la línia de pensament crític que estableix des de fa dècades la revista francesa Cahiers du cinéma i que tenen en Godard el seu particular Papa d’Avinyó. No és casual que destaqui especialment Babel i Nou vides: els neo-cahieristes les han preses com emblemes del "mal", els "tumors" que cal extirpar peremptòriament perquè no s’avenen al patró de "modernitat" que ells mateixos han establert (i que administren al més pur estil Robespierre: enviant a la guillotina els que condemnen…). Esteve Riambau, però, en aquest article no cau en l’error d’atacar el qui no pensa com ell: li interessa el debat d’idees i no pas batalletes entre abadies cinèfiles i, per tant, posa sobre la taula bàsicament dos conceptes. En primer lloc, la importància històrica del cinema narratiu en la consolidació de la indústria del cinema. Ell, Riambau, reivindica la mena de pel·lícula que significa Infiltrats (com podria haver parlat d’ El Padrí, de Coppola, etc): comercialitat i qualitat. Però, de ben segur, en aquesta defensa de l’art en el marc industrial,  ha tingut dialècticament present l’apologia del binòmi "art et industrie" que Jean-Michel Frodon feia a l’editorial del número de desembre de 2066 de la revista… Cahiers du cinéma. L’altre concepte que Esteve Riambau ha plantejat és el de la perspectiva històrica: posar Babel del cantó d’obres avalades pel prestigi. En aquest punt, em sembla que ha estat fins i tot massa agosarat.

La lectura de l’article sencer d’Esteve Riambau, clicant aquí: Babel / Riambau / Avui (un cop al web de l’ Avui, Hemeroteca > 2007 gener > dia 6 > Cultura i espectacles > Quadern de cinema "Històries del cinema")

PS: per evitar que se senti ferida cap susceptibilitat i per estalviar equívocs o malentesos que no calen, deixeu-me remarcar que neo-cahierista no ho és pas tothom que carrega contra Babel, però sí que jo considero que essencialment Riambau els està contestant, sobretot a ells.

Carlos Losilla (Avui, 4 de gener de 2006) arranca la seva crítica "Els excessos de l’ambició", tot assegurant que Alejandro González Iñárritu, a Amores perros, pretenia (..) una visió polièdrica del seu país a partir de diverses històries entrecreuades; que, a 21 grams, (..) utilitzava la mateixa tècnica per anar molt més lluny, cap a una exploració de l’ànima humana que fins i tot pretenia dir-nos quin era el seu pes, i que, a Babel, intenta ampliar encara més el radi d’acció per fer una radiografia de la violència mundial… Diu, Losilla, que el cineasta prefereix la monumentalitat engolada per dir quatre tòpics sobre la inutilitat de les lluites, la imminència de l’apocalipsi i la necessitat de l’amor universal. Li critica que recorri a actors famosos, l’estil laberíntic i uns quants cops d’efecte per -diu- amagar les seves deficiències a l’hora d’explicar aquestes coses. Parla de les casualitats que connecten els personatges com a forçades i a vegades inversemblants. Ens avisa que pot enlluernar-nos, ja que utilitza el truc fàcil de canviar d’escena cada cop que se li esgota la imaginació; però a la mínima que es grata la superfície no es troba res més que un artifici ple de tòpics i sense cap inspiració. I ho remata amb un: si el cine modern és això, jo plego.  

Judici d’intencions i més judici d’intencions: el director pretenia, intenta, prefereix… Prejudicis que poc tenen a veure amb l’anàlisi del film. Pur ajusticiament doctrinari, amb la sentència rubricada al final: si el cine modern és això, jo plego, diu.

La lectura de la crítica de Carlos Losilla, clicant aquí: Babel / Losilla /Avui (un cop al web de l’Avui, Hemeroteca > 2007 gener > dia 4 > Cultura i espectacles > "Els excessos de l’ambició")

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!