Club 7 Cinema

Jo també vaig reprendre les meves activitats. Tot i que la meva companya és millor, encara tindrà que estar un temps sense treballar i una mica apartada del brogit mundà, però hi ha assimilat ben bé la mort de son fill, almenys ella intenta continuar amb la vida, ja que és l’unica cosa que pot fer pel noi. Com ella, cadascú de nosaltres (tu, ella i jo) intentem reprendre la vida com abans.

És el consol que podem treure d’aquestes tragèdies quotidianes. A poc a poc, al meu bloc deso de coses ben diferents que no siguin nomès luctuoses, siguin els enginyosos acudits d’Horacio Altuna i la seva Família Tipus, i els meus blocs d’actualitat.

Ah, i com aquest bloc és de cinema, el que no vaig deixar mai aparcades momentàniament eren les meves crítiques de cinema, no pas professionals, és clar, però bé, continuo amb elles. Demà desaré les properes, de dues en dues, com cada setmana.

Això sí, “Vicky Cristina Barcelona” la veuré una mica més endavant, ja que encara tinc al cap que era la que pensàvem veure ella i jo abans de la tragèdia. Hi veuré d’altres, que ara n’hi ha almenys quatre que han atret el meu interès. I, és clar, molt cinema al meu DVD o el VHS, que, a més, és millor que no pas tot allò que t’ofereixen a la televisió. Nomès el programa “Días de cine” (La 2-TVE) l’hi veig sense falta. I els partits del Barça.

Tanmateix, gràcies pel teu interès en desar-hi els articles de la pel.lícula, dels que vaig fer un recull.

Amb això, nomès volia fer un cant a la vida, i perdó per la pedanteria i manca d’originalitat, però és que els nostres cossos encara no estan per reprendre del tot el d’abans, com passava amb el personatge d’en Nanni Moretti a l’extraordinària “L’habitació del fill” (i això que el personatge, un psiquiatra, ja no podia jutjar els seus pacients com abans, després d’haver passat per una tragèdia pitjor que no pas ells).

I, ves per on, fins i tot podria ser l’embriò d’una pel.lícula, no sé si tan magistral com “L’habitació del fill”, o proper en el seu argument a alguna de les obres mestres d’Ingmar Bergman, però seria molt més realista que no pas alguns melodrames americans actuals.