Ahir, el company i amic Joan Tardà em preguntava a través del seu bloc el següent: “si compartim el fet que legitimar una fórmula de finançament rebaixada comportaria aquest gran escenari de fracàs, per què el company Uriel continua tenint tanta desconfiança envers la direcció del partit? “.
I com que la pregunta ha estat feta de forma oberta i pública estaré encantat de respondre a en Joan Tardà també de forma oberta i pública. Talment com si retrocedíssim a les mítiques respostes epistolars que es reproduïen a través de la premsa escrita dels anys trenta del segle passat, ara podem respondre en obert, sanament i amb respecte, a través d’epístoles electròniques, cosa que considero genial.
Joan, segur que no era la teva intenció, però penso sincerament que la teva pregunta barreja naps amb cols: què té a veure la confiança o la desconfiança que jo tingui amb la direcció del partit amb el fet de que es consulti en referèndum a la militància sobre el finançament? Aquí del que es tracta és que una decisió tan important, tal i com va aprovar el darrer Congrés Nacional i promouen els Estatuts del partit, sigui presa pel conjunt de la militància. És a dir, que no n’hi ha prou amb el fet que tu i jo puguem compartir un posicionament. De fet, a mi em semblarà collonut poder coincidir amb tu en una postura coherent en el moment de fixar la posició respecte el model de finançament. Però el que jo vull, per estar segurs que anem pel bon camí, és que compartim la decisió amb tota la militància. I de fet, això ja ho vam fer amb el referèndum de l’Estatut i vam aconseguir uns resultats molt bons per a ERC,vint-i-un diputats.
Fins i tot, Joan, pot arribar el cas que tu i jo compartim una mateixa posició respecte al que cal fer amb el model de finançament que ens proposi el PSOE, però que aquesta posició no sigui compartida per la direcció. O no? No recordes que tu i jo compartíem que ERC havia de dir No a l’Estatut retallat –com la quasi totalitat de la militància- però en canvi la majoria de la direcció no volia ni sentir a parlar d’aquesta opció?
El que no entenc és perquè a alguns els preocupa tant la democràcia interna (no dic a tu, però sí a d’altres, per les declaracions que fan). Que no ens ha anat bé sempre que l’hem exercit? O potser el que fa por és el resultat del referèndum… i la reacció del PSC? Però ningú hauria de patir, i menys la direcció; si el finançament redueix substancialment l’espoli fiscal tots avalarem en referèndum les negociacions de la direcció i aquesta sortirà reforçada del procés democràtic. De la mateixa manera que espero, de debò, que ningú avantposi interessos particulars als interessos col·lectius de tota una nació.
També vull comentar una altra opinió que expresses en el teu escrit i amb la que de cap manera puc estar d’acord. En algun moment afirmes amb seguretat que hem de valorar com un gran èxit col•lectiu la capacitat d’Esquerra per impedir que el PSC actuï al dictat de Madrid.
Rellegint la teva reflexió m’ha vingut al cap una idea en la que sovint penso. I és que les persones a les que ens apassiona la capacitat que té la política de promoure transformacions en la societat –encara que sigui en comptades ocasions- tenim una tendència innata a confondre la realitat que anhelem, i, per tant, la realitat que escrivim i justifiquem, amb la realitat realment existent. I malauradament crec, Joan, que ara no tens raó. ERC no ha aconseguit ni aconseguirà que el PSC deixi d’actuar als dictats de Madrid. Ben al contrari, en la mesura que el PSC seguirà actuant als dictats de Madrid ens continuarà erosionant electoralment. Ja que la majoria de l’independentisme d’esquerres no està d’acord en sostenir al capdavant de la Generalitat a un partit subordinat als interessos del PSOE (tampoc a una CiU autonomista, amb en Duran i Lleida justificant les retallades del TC). Perquè no una oposició ben estructurada i seriosa, que ens permeti tornar a connectar amb tot el nostre electorat per la via de la coherència, i amb més força aconseguir el concert econòmic dels bascos?
Ahir mateix el president José Montilla, reafirmava la seva lleialtat amb el projecte de Zapatero i li garantia estabilitat. És normal, perquè el PSC és corresponsable de tot el que fa el govern espanyol. És més que això, és part del govern espanyol i gestiona dos ministeris (un d’ells el de defensa, el que obliga sovint a cridar la cap del llista del PSC Carme Chacón el sacrosant “viva España, viva el Rei”). Els vint-i-cinc diputats del PSC no van servir per aconseguir un bon finançament quan van aprovar els pressupostos de l’Estat, ni serviran per rebutjar la LOFCA al Congrés dels diputats (si ERC decideix oposar-s’hi), ni ens recolzen en la nostra lluita per les seleccions esportives catalanes, ni estan en contra de la 3a hora de castellà, ni apreten per aconseguir els traspassos pendents (rodalies i aeroports). D’acord, només ens queda ERC, però que sigui tota ERC, si us plau, amb tota la militància cohesionada perquè garantim la democràcia interna.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí, el partit ha d’estar molt unit i fugir de tacticismes que desconcerten l’electorat. Sí a la democràcia interna, és clar, però no oblideu tampoc aquells que no estem afiliats, però que observem amb preocupació la deriva espanyolista del president Montilla a base d’assegurar estabilitat al PSOE. Si ERC no fa res és igualment còmplice de la presa de pèl monumental.
Sóc un dels deumil catalans diferents que aniran a Brussel.les el 7 de març. Si tu i els teus (companys i companyes) veniu, ja ens trobarem allà.
Uriel, no entenc la direcció d’ERC. Com pot ser que demanar allò previst i aprovat en els Estatuts i el Congrés sigui dolent? Si és així, perquè carai fem congressos! Ara toca que la direcció negociï fort i tu i els teus a recollir firmes. Així quan toqui haurà de parlar la militància. Sempre he pensat que la democràcia interna d’ERC és el nostre gran valor. Però sempre hi ha qui perverteix la democràcia i ens vol fer creure que qualsevol demanda de sentit comú és dolenta. Ja ho vam veure en el congrés. Tot i el respecte entre candidatures sempre es va sentir la veu dels cínics anunciant l’apocalipsi. Volem que s’apliqui l sentit comú. Volem que es deixi de fer mal el partit i es respectin les normes previstes. Ho exigeixo!
A mi em sembla que la direcció hauria de veure les enormes possibilitats polítiques que els obre una posició d’acompliment escrupolós dels estatuts. D’entrada, el PSC, que ara se’ns rifa públicament, i tracta els nostres dirigents com a persones sense credibilitat, només amb ganes de marcar paquet, si sabés que la nostra direcció no només cerca la cohesió interna, sinó que també és capaç de liderar la consulta per referèndum per decidir entre tots la posició sobre el finançament, llavors els començaria a tremolar tot. El Montilla no està en condicions d’anar a eleccions antidipades, perquè fer-ho li dóna un avantatge tàctic a CiU i no ho farà, perquè és més seriós que el Maragall i perquè dins la seva organització no està sol, com ho estava l’altre.
Tot allò que ens faci aparèixer com a venedors de fumm, com avisadors de llops que no vindran ens debilita. La nostra força creix quan la gent ens percep com un bloc sòlid, cohesionat i que té una trajectòria clara, sense canvis de posició vergonyants, que és el que va passar amb l’Estatut.
Si anem fent el paperina, ens la fotrem i fort.
El referèndum es farà al moment que es sapigui quin es el finánçament. Que no te que ser ni mes ni menys que el que hi diu al esatut.
Plantejar fer un referèndum abans de que es sapigui quina es la “proposta” del Psoe i Radriguez Zapatero, es com a mínim ganes de tocar els “nassos”, a la executiva i al consell nacional.
Els resultats de congrès passat, cal que siguin respectats per tot.hom. I si mal recordo, es va aprovar l’esmena que demanava consultar als milítans, davant de casos com el del finançament i altres. Per tant confiança amb la executiva i vigilar pel cumpliment dels acords.