Uriel Bertran

Ahir, a l’Institut d’Estudis Catalans, vaig tenir el privilegi de participar en la presentació del llibre: Gaspar Torrente, Estat català-Estado aragonés, escrit per Joaquim Montclús i Enric Julià. M’ho va permetre el fet d’haver escrit el pròleg del llibre. Un encàrrec dels autors que he d’agrair sincerament.

Va ser un acte emotiu i multitudinari, al qual hi van assistir més de 150 persones entre independentistes catalans i aragonesos i familiars i amics del biografiat Gaspar Torrente, fundador de l’aragonesisme polític contemporani. Un aragonesisme que va forjar i difondre des de Barcelona, gràcies a l’aprenentatge i la militància en el catalanisme polític de principis del segle XX, al costat de figures com Domènec Martí i Julià i Francesc Macià.

Aquest és el pròleg que he escrit per aquest llibre que us recomano:

“Em complau en gran manera poder prologar aquest llibre sobre la figura de Gaspar Torrente que han escrit els amics Joaquim Montclús i Enric Julià. Cal esperar que la seva lectura, i la reflexió que suscita el seu contingut, sigui tan profitosa per als catalans com per als aragonesos, així com per a tota persona que desitgi i se senti amant de la llibertat del seu poble.

Gaspar Torrente fou, sense cap mena de dubte, la personalitat més important de l’aragonesisme polític de la primera meitat del segle XX i això per si sol justifica aquest llibre i tots els que diferents estudiosos del nacionalisme aragonès li han dedicat. Però la contribució original que fan els autors per completar el personatge i el que és realment destacable del treball que teniu a les vostres mans és l’explanació clara i metòdica de com Gaspar Torrente arriba al seu nacionalisme aragonès a partir de la seva formació catalanista dins la Unió Catalanista, primer, i dins l’Estat català i l’ERC de Macià després. En fou determinant el  context  de major llibertat intel·lectual  que es va trobar a la Barcelona i la Catalunya del primer terç del segle XX.

Gaspar Torrente es considerava català i aragonès. No podia ser d’altra manera com a home que era de la Ribagorça. Néixer a la Franja de Ponent  el va ajudar a incorporar-se amb molta facilitat dins els cercles catalanistes. Però no només pel seu origen geogràfic va encaixar-hi, també pels seus valors. Torrente s’havia format de forma autodidacta, amb esforç, i tenia uns valors i una personalitat, adquirits durant una infància dura, que coincidia amb la dels homes del catalanisme de l’època. Va néixer a Campo el 1887 i en els primers anys de la seva vida va haver de treballar sense descans, recorrent a peu o amb una senzilla tartana, juntament amb el seu pare, els pobles de la Ribagorça tot oferint pedaços de roba a canvi de blat o patates. D’aquesta manera, dia a dia,  anava assimilant  els valors que van forjar l’home tenaç, incansable, honest i sacrificat que fou Gaspar Torrente. Només una personalitat així podia aconseguir articular el primer aragonesisme polític, i ell ho va fer, lluitant, en moltes ocasions, pràcticament en solitari.

Aquests atributs no eren de cap manera diferents als de tants i tants catalans que vinguts d’arreu en aquells anys treballaven per progressar en una Barcelona que emergia com a capital. Tot plegat és que li permeté identificar-se de seguida amb Catalunya i el catalanisme de l’època, quan coincidí amb homes irrepetibles com els seus admirats doctor Domènec Martí i Julià i Francesc Macià, gràcies als quals va comprendre la necessitat de la lluita pel progrés i  la llibertat dels pobles. Com contrasten aquells herois amb la majoria de dirigents del catalanisme d’avui, tan mancats de  generositat, de fermesa i d’ intel·ligència!. I avui, com ahir, cal que tinguem molt present que només ens en sortirem si recuperem aquests principis universals, els únics que donen una veritable dimensió ètica i sentit polític a la nostra lluita per la independència.

Tornant al nostre protagonista, el llibre ens explica detalladament com gràcies a aquests origen i valors Gaspar Torrente es va apropar als ambients catalanistes i es va formar a la vora d’un doctor Martí i Julià que presidí la Unió Catalanista a principis del segle passat. Torrente fou un dels seus nombrosos deixebles i feu per a l’Aragó allò que aprengué dels seus mestres. Després del seu pas per la Unió Catalanista fundà la Unión Aragonesista de Barcelona el 1917 i emulant els passos de Francesc Macià el 1933 funda Estado Aragonés. Un partit que adquirirà importància en l’època republicana perquè és el que promou i esperona el Congrés Autonomista de Casp del 1936 on s’aproven les bases d’un Estatut d’Autonomia per a l’Aragó. La figura de Gaspar Torrente va ser absolutament determinant en aquell Congrés fins al punt que va ser el president de la seva mesa i va ser nomenat membre de la comissió que havia de redactar la proposta definitiva d’Estatut.

També de Martí i Julià heretà el federalisme. Milità en un principi en un dels centres federalistes, el del Poblenou, però després ingressà als rengles del separatisme, a  Estat Català i a ERC, quan comprengué que el federalisme no era volgut a Espanya. Va veure clar que només des del treball de base, construint dia a dia la pròpia nació, Catalunya i Aragó arribarien a ser reconegudes com a tal. El federalisme des de dalt era i és impracticable a Espanya i per això apostà per la construcció de la nació i la divulgació de la personalitat aragonesa.

Lluís Companys va dir en una ocasió que Catalunya i la llibertat eren una mateixa cosa, i que allà on es trobés la llibertat allà es trobaria la pàtria dels catalans. Aquesta cita del nostre president màrtir és ben certa i brillant, i va ser precisament el seu esperit lliure i inquiet, el que va lligar Gaspar Torrente al nostre país quan amb només nou anys va arribar fugint de la misèria i després de la mort del seu pare a Catalunya. Després, la llibertat que volia per a Catalunya, la va voler també per a l’Aragó, perquè esdevenint l’Aragó també lliure, pogués  conformar la nostra altra pàtria, tal i com ho havia estat durant tots els segles en què vam compartir un mateix Estat, la confederació catalanoaragonesa, fins a l’abolició dels furs aragonesos el 1707 per part del primer borbó, Felip V.

Gaspar Torrente va comprendre perfectament, tal i com ho van fer els defensors dels furs, que la llibertat d’Aragó depenia de la llibertat i de la força de Catalunya. Llavors ambdues nacions, juntes, eren capaces de lluitar  amb força i determinació per la independència que compartíem i van aturar en moltes ocasions les envestides castellanes. Llavors ja sabien que, d’una altra manera, separades, eren totalment vulnerables a l’assimilació.  Per això, quan Catalunya va aconseguir l’Estatut el 1932, Torrente el va defensar amb fermesa, guanyant-se molts enemics, davant de les campanyes anticatalanes que s’organitzaven des de l’Aragó. Va escriure molts articles defensant l’autonomia en els quals afirmava sense embuts “no veuen, uns i altres, els de dalt i els de sota, que el secundar aquestes campanyes antiautonomistes fan mal d’una manera positiva els interessos, no de Catalunya, sinó els nostres. Obliden, així mateix, que hem estat una potència europea, obliden que som Aragó”. Tot un exemple de clarividència que avui segueix sent perfectament vàlida, perquè en un Estat Espanyol amb profunds dèficits democràtics totes les llibertats són solidàries. A la pell del brau quan una llibertat es refreda la resta es constipen.

Els pilars bàsics sobre els que s’assenta el seu pensament polític eren el nacionalisme aragonès i català, l’estructura federalista de l’Estat espanyol com a primer pas per a la llibertat dels pobles “d’Ibèria” i la germanor entre Catalunya i l’Aragó. Aquests principis els va defensar sempre i en condicions molt difícils, quan pràcticament cap aragonès hi creia seriosament. Fou l’activitat pura i el guardià pacient d’aquests ideals i per a ells escrivia, editava i distribuïa el seu diari El Ideal de Aragón, donava conferències, escrivia a d’altres diaris i a més era l’eix i centre del nacionalisme aragonès i militava activament dins el catalanisme polític. Gràcies a aquesta tenacitat que va mantenir incòlume fins a la seva mort el 1970, les seves idees han pogut superar el franquisme i influir en l’actualitat . Mort el dictador els diferents partits polítics aragonesos, amb major o menor mesura, es van amarar dels seus principis i avui, sobretot a través de la Chunta Aragonesista i del recentment constituït Estado Aragonès,  el nacionalisme i l’independentisme aragonès estan ben vius.

Finalment, vull remarcar que gràcies a aquest llibre de Joaquim Montclús i d’Enric Julià hem conegut la figura del Gaspar Torrente català i podem afirmar amb exactitud, per primera vegada, que  el naixement del nacionalisme aragonès modern es va gestar a Barcelona prenent com a referència el catalanisme del moment. Aquesta conclusió ens ha de permetre un nou acostament i un necessari retrobament amb els nostres germans aragonesos i amb la nació aragonesa en el seu conjunt. Si llavors catalanisme i aragonesisme van caminar plegats avui també es pot repetir, ara en forma  d’un independentisme que reivindiqui la necessitat dels dos estats català i aragonès i el seu retrobament dins la Unió Europea, un vegada l’Estat espanyol ha barrat definitivament les portes al reconeixement del dret de decidir dels pobles que el conformen . Benvingut, doncs, aquest magnífic llibre, una contribució segur més important del que alguns poden pensar a primer cop d’ull a la llibertat de la nostra terra, que, com li agradava de recordar a Gaspar Torrente, s’escampa a  banda i banda del riu Ebre.”

Uriel Bertran i Arrué

Badalona, 11 de juliol de 2008

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!