EL LLAMP
al servei de la nació catalana
JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI – 2a tongada
Amb
molt de disgust haig de donar la raó als bons amics que em
demanaren, al seu moment: «n’estàs segur, Enric»?
quan vaig anunciar, públicament des d’aquest bloc i també
per correu electrònic, que promovia la creació d’un nou
partit, el ressuscitat en versió «independentista» [sic]
Partit Republicà Català (PRC).
Tocat pel llamp…
Quo
Vadis, PRC?
Des
del primer moment em vaig creure la lletania que aquest PRC seria un
paradigma de la mena de partits que ens cal per assolir la
Independència de Catalunya; que seria una organització
veritablement demòcrata, és a dir, que les posicions
defensades col·lectivament sorgirien del debat entre els
afiliats; que les assemblees o agrupaments bàsics es
constituirien, com a màxim, amb deu o dotze membres, a fi de
garantir-ne la possibilitat real de l’exercici de la paraula; que la
llibertat de pensament, d’expressió, d’acció serien el
puntal d’una efectiva manera d’irrompre a l’aviciada i obscura escena
de la política catalana; etc.
Ben
aviat em vaig adonar que hi havia molta feina a fer en els aspectes
ressenyats en el paràgraf anterior. Certs «tics»
odiosos, propis dels partits ja instaurats en el «sistema»
que ens domina, sorgien ça i lla dels pocs escrits que
emanaven de la «Direcció» del PRC ?per
cert, «Direcció» que mai no he aconseguit de saber
qui la composa!?.
Amb
la innocència pròpia del novençà
?efectivament era (i sóc) del tot novençà com
a militant d’un partit polític?, preguntava, inquiria, de
paraula i per escrit. Debades. Les respostes costava molt
d’obtenir-les, sovint no s’adeien al tema qüestionat o,
senzillament, fugien d’estudi.
El
dia 26 del passat mes de juny vaig formalitzar la meua militància
al PRC amb el lliurament del full d’afiliació degudament
omplert i signat i el pagament de la quota d’un any a l’avançada.
Tinc la sensació que durant els dies a venir vaig ser l’únic
militant de «dret» del PRC, atès que no tinc
notícia que ningú altre hagués fet com cal la
inscripció i el corresponent pagament…
Aleshores,
en un dissabte de juliol de mal record ?el dia 15?, se celebrà
a la Sala d’Actes del CIEMEN el Primer Congrés del PRC. Ja
havia advertit, prèviament i per correu electrònic, a
tots els companys de determinades mancances de la convocatòria,
de l’Ordre del dia, de la composició de la Mesa, etc.
Bé,
per no allargar-me en misèries ho enllestiré ràpid:
aquell dia se’m lliurà, després d’unes tenses hores i
d’un simulacre molt ben assajat «d’expulsió», la
meua inscripció i els mateixos 120 euros pagats de la quota
anyal que, oh sorpresa!, algú prou amatent havia servat dins
un dossier transparent i ho tenia molt a mà, tant a mà
que se’m retornà pocs segons després de la meua
separació il·legal, fora de tota norma estatutària,
i davant de l’astorament propi i d’una bona colla de coreligionaris.
Així
les coses, els lectors d’aquest bloc s’hauran adonat que els darrers
dos mesos llargs pocs han estat els nous apunts. La veritat se’m feia
molt difícil d’escriure res i no parlar del PRC… Però
de què podia parlar en referència al PRC? Aquests mesos
d’infinita paciència, esperant una anunciada telefonada (que
no s’ha produït), esperant un gest conciliador i una explicació
versemblant del que succeí i del perquè (que tampoc no
s’ha fet), esperant simplement una mà amical (que no s’ha
estès), aquests mesos doncs els he dedicat a d’altres
activitats més plaents.
Escric
aquest apunt en el descans del partit entre la selecció
catalana i la basca, mentre Catalunya perd, com sempre, perquè
els seus fills són a un altre lloc, perquè els seus
fills no són al peu del canó, perquè són
defensant d’altres colors, d’altres samarretes, d’altres nacions…
Amb la il·lusió que em caracteritza quan escometo una
nova tasca en benefici de Catalunya, vaig encomanar-la ?i ara em
sap molt de greu, i en demano perdó? a familiars, amics i
coneguts que tenen també entre cella i cella d’aconseguir el
bo i millor per a la pàtria: el PRC s’ha tret la careta i s’ha
presentat com allò que no havia de ser, sols una llista
electoral mal girbada, que no ateny ni les quatre circumscripcions
regionals espanyoles i entre els capdavanters de la qual ?per
exemple en la llista per Barcelona? ens hi trobem, en 2n lloc a un
que es diu «Ángel», 7è «Ignacio»,
9è «Eduardo», 11è «Ma. Inmaculada»,
20è i 21è (repectivament) «Carlos» i «Ma.
Concepción»…
Quina
mena de partit que diu voler la Independència de Catalunya per
damunt de totes les altres qüestions, pot presentar-se
públicament amb unes llistes on hi figura gent que no han
tingut el mínim de sentit i de respecte de posar-se el nom
propi en la llengua del país que «volen»
representar? Les formes, quan no s’adeqüen al fons, diuen molt
sobre la veracitat de determinades posicions; per votar al «José»,
ja hi ha el PsoE, no sé si m’explico…
Ah,
i parlant de formes: el PRC s’ha de presentar a aquestes eleccions
amb un nom diferent, ha d’usar (seguint la recomanació d’una
funcionària del Ministerio del Interior espanyol) les sigles
«RC». Quina vergonya!
Una
altra ocasió perduda. L’anàlisi del perquè s’ha
arribat a aquesta absurda situació pot ser feixuc i dolorós,
però deixo unes preguntes a l’aire: a qui beneficiaria que el
PRC tragués un diputat, per exemple, a Girona? Aquest diputat,
prometria acatament al Borbó i a la Prostitución
espanyola?; participaria en la votació del «president»
de la Xene de Dalt?; i, si ho feia, a quin dels candidats votaria?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
pots ser un xic més concret? A qui estàs acusant? De què els estàs acusant? Com és que t’han fet això? Per què s’han de presentar com a RC?
No tinc cap relació amb el PRC, sóc conseller de Catalunya Acció, però responc per al·lusions indirectes. El meu nom, i suposo que el d’aquestes persones esmentades, no té res a veure amb la defensa (o l’atac) que pugui fer pel meu país. El meu nom me’l van posar els meus pares, i per tant durant anys i anys i més anys de vida, de sentir-lo i de fer-lo servir, evidentment una persona se sent amb aquell nom, canviar-lo és extremadament complicat sense patir una quasi-esquizofrènia important. Les coses van a una velocitat prou diferent. Molt poca gent es canviarà el nom, però molta gent pot votar SÍ a la independència. Igual que poca gent canviarà la llengua que fa servir amb la seva família, però molta gent pot canviar la llengua que fa servir al carrer. N’hi haurà que ho faran, és clar, però gran part d’aquesta onada de gent amb orígens no catalans que defensem (o ataquem) pel país farem moltíssimes més coses abans que canviar-nos el nom, senzillament perquè no volem i perquè no cal. Senzillament li posarem un nom català als nostres fills i els parlarem en català, com passa a llocs normals on la integració de la immigració és una qüestió diària, com els EUA sense anar més lluny. És més, es pot ser tan falaç de demanar el canvi de nom a un català amb origen familiar espanyol i no a un d’origen familiar àrab o xinès? Si un Mikhail no es canvia el nom a Michael als Estatus Units, o un Sergei o Hans no es canvia el nom a Sergi o Joan, un Eduardo, Juan Manuel, Ignacio o Carlos se l’ha de canviar? Es pot saber on és la diferència, sinó en un profund complex davant d’Espanya o una miopia sociològica profunda per part de qui ho exigeix? Caldria que us plantegéssiu si el que voleu és un Estat català independent o una Catalunya sense noms foranis. La qüestió és tan simple com aquesta.
Heu de tenir en compte que indirectament heu comès la bestiesa suprema de comparar-me políticament amb en José Montilla, per simple raó del meu nom, i us exigeixo una disculpa i retractament immediats.
Jo no soc pas del PRC però des de fa uns mesos tinc previst de votar-los. El teu missatge al bloc, tanmateix m’ha fet dubtar. Però en anar a la pàgina d’ERC no he trobat absolutament cap referència independentista, així que estic fet tot un embolic.
El teu divorci amb el PRC està motivat només per motius personals (els quals, amb tot el respecte, se me’n refoten) o hi ha motius polítics (poc independentisme, etc.)?. A mí tant m’és que l’estructura interna del partit sigui més o menys democràtica, que hi hagi gent a les llistes amb el nom propi en castellà (potser no han tingut temps de fer els tràmits per canviar-sel, doncs a mí em va costar) o que les inicials a les llistes siguin RC enlloc de PRC (RC pot ser igual a República Catalana). Jo allò que vull saber és si el seu compromís independentista és menor d’àllò que semblava o si realment el seu compromís és prou sòlid, doncs no puc pas votar ni ERC ni CyU, ni evidentment PP-PSOE-ICV.
Si us plau, que la teva resposta estigui influïda en el menys possible per passions, que d’altra banda són comprensibles, d’acord amb allò que has explicat.
JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI PER A CATALUNYA
no em puc estar de dir-ho: “Ja t’ho vaig avisar”
Que extrany, com en tant poc de temps pot canviar tant l’opinió d’una persona. Jo crec que tot això només respon a un atac d’egocentrisme mal curat: suposo que el senyor borras volia agafar més protagonisme dins del PRC i els seus companys de partit no van admetre-ho.
Pel que fa a les llistes…dir que a les llistes electorals el nom que ha de sortir és el que figura al DNI (espanyol, malgrat ens pesi). És a dir, si una persona va neixer l’any 50 i li van haver de posar MIGUEL, avui en dia (sino s’ha canviat el nom) ha de sortir com a MIGUEL, no com a MIQUEL. Ja que la llista quedaria invalidada.
Per acabar, recordar que un partit no és legal fins que no es registren els seus estatuts a MADRID. És a dir, tenir el nom registrat no vol dir que existeixi el partit. Només que el nom ja existeix. Una persona no pot ser militant d’un partit fins que aquest partit existeixi, és a dir, que tingui uns estatuts registrats a Madrid i la seva militància hagi estat abalada pels militants ja existents.
Que es sapiga, fins ara no ha sortit res a la premsa ni a la web del PRC de que aquest partit s’hagi constituit com a tal. Fins que una assossiació / partit / etc….no està constituida no s’en pot formar part!