Uriel Bertran
Si volem, podem!
El finançament just o engegar l’alternativa
Aquests dies, en els que s’està negociant el nou model de finançament, tothom es fa la mateixa pregunta: però, dimonis, quina és la xifra de recursos addicionals, el finançament just, que ens ha d’aportar el nou model per decidir si l’aprovem o el suspenem?
La xifra del finançament just la podem determinar a partir de dos criteris diferents; En primer lloc, exigint el compliment de l’Estatut vigent, i calculant els recursos addicionals que ha d’aportar l’Estat a Catalunya per complir-lo (sempre que s’interpreti de manera favorable als nostres interessos un articulat ambigu). O bé, a partir de la determinació de les necessitats pressupostàries urgents que en aquests moments té la Generalitat, per, llavors, exigir a l’Estat l’aportació dels recursos equivalents a través del nou model de finançament (assegurant la reducció substancial de l’espoli fiscal).
Per calcular el finançament just que es deriva d’aplicar el primer criteri, el nou Estatut estableix una sèrie de principis que ha de complir el nou finançament. De tots ells, el més importants és el principi d’ordinalitat. Aquest principi (segons la interpretació que en fa el Departament d’Economia) estableix que si Catalunya és la tercera comunitat en recaptació d’impostos cedits, una vegada ha actuat l’anivellament (la solidaritat), Catalunya ha de mantenir-se, com a mínim, en el tercer lloc en el rànquing de pressupost per habitant. La realitat actual és que després d’actuar l’anivellament, Catalunya retrocedeix a l’onzè lloc en pressupost per habitant, el que significa que moltes Comunitats que recapten menys impostos acaben disposant de molts més recursos que nosaltres per cadascun dels seus ciutadans! L’economista Elisenda Paluzie ha xifrat en 3.603 els milions addicionals de l’any 2006 els que ha de rebre la Generalitat per impedir que s’incompleixi aquest precepte. L’Estatut també preveu altres principis que s’han de satisfer, com el de compensar els costos diferencials (el major cost de la vida a Catalunya) i l’increment, superior a la mitjana estatal, de la població i de la immigració. Tot plegat, ha de situar el llistó de l’aprovat del nou finançament –segons aquest criteri estatutari- per sobre dels 4.000 milions d’euros anuals addicionals (el que implicaria la reducció d’una quarta part del dèficit fiscal reconegut per l’Estat).
L’altra criteri per determinar la xifra del finançament just parteix del càlcul de les necessitats urgents de la Generalitat. I en aquests moments, la Generalitat té dos forats pressupostaris gravíssims que posen en perill la línia de flotació del país: l’elevat dèficit públic i les mancances en el finançament dels serveis públics fonamentals i de les infraestructures. El dèficit per a l’any 2008, que es repetirà el 2009, es situarà entre els 4.000 i els 5.000 milions d’euros anuals, en un context de crisi econòmica que provocarà que durant uns quants anys el dèficit tendeixi a incrementar-se. No solucionar aquest problema és tant com posar la soga al coll de l’autogovern i del benestar, perquè més d’hora que tard no hi haurà altre remei que procedir a importants retallades pressupostàries. I llavors serà impossible tapar l’altre forat: el finançament rònec dels serveis bàsics de benestar, cosa que posarà en risc la cohesió social del país i la seva modernització. Només com a exemple, per equiparar-nos a la despesa sanitària d’Extremadura, Catalunya necessita 1.000 milions d’euros addicionals.
En resum, desenvolupats els dos criteris per valorar el nou finançament podem concloure que necessitem per sobre de 4.000 milions addicionals per complir amb l’Estatut i resoldre els dèficits públics, i alguns més si volem satisfer les necessitats urgents que avui té Catalunya (i reduir substancialment l’espoli fiscal). En tot cas, qualsevol d’aquestes xifres, ara per ara, es troba molt lluny del que està disposat a cedir el Govern espanyol.
La situació es complica. La crisi ens escanya, i si l’Estat no compleix amb Catalunya, el Govern i/o ERC tenen l’obligació patriòtica de plantar-se i dir-li a l’Estat i als còmplices que el secundin, senzillament, amb serenitat i convicció: que ja n’hi ha prou. Està en joc una qüestió molt important: complir amb la missió històrica del catalanisme de defensar del centralisme espanyol les institucions bàsiques del nostre autogovern. I la resposta des dels Països Catalans, començant per Catalunya, no pot ser altra que la de canviar l’estratègia de negociar models autonòmics fracassats i iniciar el combat democràtic per aconseguir el Concert Econòmic com té el País Basc i el Dret de Decidir de Montenegro i el Quebec. Segur que aquesta lluita serà molt més engrescadora i creïble que acceptar les engrunes que ens llencen des de Madrid.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Home molts ja sabem que era això el que Erc defensava, plantar-se i exigir com a mínim el Concert per ara. Així que potser que t’adrecis a la direcció del teu partit i no als lectors.