Uriel Bertran

El president d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Josep Antoni Duran i Lleida  ha tornat a mostrar sense rubor el seu espanyolisme, i ha assegurat que ara toca donar resposta a la crisi econòmica en comptes de dedicar-se a lluitar per la independència i per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació.

La fal·làcia que difon Duran consisteix a sostenir que com que ara toca solucionar la morositat de les empreses, la liquiditat del sistema i l’atur, en definitiva, “allò que preocupa la gent”, ens hem d’oblidar dels debats de saló, superflus i luxosos,  que ens distreuen d’aquests objectius, és a dir, dels “debats sobre la qüestió nacional”. Ni els tres mosqueters de Ciutadanos ho haguessin fet millor per debilitar el catalanisme. Però a què juga Duran fent d’artagnan, propagant el típic argument de la premsa fatxa que contraposa l’avenç nacional als problemes que preocupen a la gent? Però no havia conclòs el catalanisme, ja fa més de cent anys, que és precisament l’avenç nacional el que permet solucionar els problemes que preocupen a la gent d’aquí?

Obrim els ulls! La crisi que ens colpeja fortament és la darrera mostra,  tremendament virulenta i descarnada, que el fet de formar part de l’Estat espanyol ens limita les possibilitats de créixer econòmicament i, per tant, de sortir de la crisi ben parats. Espanya és per a Catalunya i per als Països Catalans una sagnia econòmica i un mal exemple del qual hem d’allunyar-nos quan abans millor.

La sagnia econòmica que patim, que raja en forma d’espoli fiscal, és la causant principal que en aquests moments no puguem estar fent front, amb unes mínimes garanties d’èxit, a l’ensorrament del creixement econòmic, a l’increment imparable de l’atur, a la contracció del consum i a la pèrdua de competitivitat que ens impedeix vendre més a l’exterior. Mentre els Estats Units, Alemanya i la majoria d’Estats europeus industrials avançats aproven partides pressupostàries multimilionàries contracícliques i impulsen  grans inversions en infraestructures productives, rebaixes fiscals que permetin recuperar el consum, increments de prestacions per a les persones aturades, plans de reconversió industrial i  ajudes al sector de l’automoció (que a casa nostra representa el 12% de tot el PIB), el govern català no té ni els diners ni la sobirania per poder portar a terme cap d’aquestes polítiques contra la crisi, i es mira impotent com el tsunami econòmic s’enduu per endavant una bona part del nostre teixit productiu.  Sr. Duran, aquesta és la diferència entre tenir Estat, i poder endegar polítiques d’Estat, o ser una simple comunitat autònoma de règim comú.

Potser la resposta que em donaria Duran i Lleida a aquest envit, és que d’Estat ja en tenim, l’espanyol, i que enlloc d’exigir la sobirania fiscal i política, el que hem de fer és influir dins el govern espanyol de torn perquè faci el mateix que els governs dels països que he esmentat. Però la realitat és que Espanya no és Catalunya, ni Alemanya, ni els Estats Units!. Perquè spain is diferent. Espanya és un mal exemple per al progrés, perquè l’economia que ha imperat des de la transició –des de fa trenta anys- ha estat la del totxo, les tapes (serveis de baixa productivitat i producció de béns poc competitius), i l’expansió del crèdit i del consum a base d’endeutar-se el sector financer amb l’exterior. L’Estat espanyol  mai ha forjat una economia industrial avançada i la poca indústria que ha tingut, fonamentalment catalana i basca, més aviat ha estat un cos estrany dins l’anatomia espanyola, que no pas una part del seu ésser econòmic.

El que ha passat amb l’arribada de la crisi havia de passar irremeiablement. La bombolla d’endeutament -de particulars, constructors i bancs- que ha inflat aquest ésser  econòmic espanyol és d’una magnitud estratosfèrica i  encara no hem vist tots els efectes del seu esclat. El forat que ha aparegut per impagament és tan gran que l’Estat espanyol no té prou diners -ni endeutant-se- per obturar-lo.  Impotent per propulsar una reconversió econòmica (industrial i fonamentada en sectors productius d’alt valor afegit), tan sols ha tingut recursos per posar alguns contraforts que puguin sostenir un temps més els pilars esquerdats de la seva economia: 30.000 milions d’euros per a bancs i caixes (que pateixen una morositat molt alta degut al crack immobiliari), 8.000 milions d’euros més per als Ajuntaments, per enquitranar carrers i fer obrers menors que permetin als constructors tirar un temps més de veta… i poca cosa més. Les polítiques que abans hem comentat que s’estan portant a terme arreu del món i que impulsaria un país industrial avançat com Catalunya per sortir de la crisi, brillen per la seva absència en el marc espanyol, per la senzilla raó que a Espanya li importa un rave la indústria catalana i té un forat enorme derivat del crack immobiliari que ha de tapar. Per això necessiten els nostres impostos.

Ho dic sense embuts, l’Estat espanyol està en risc de col·lapse econòmic (les agències de ràting ja han devaluat la solvència del seu deute) i el millor que podem fer és marxar, marxar tant ràpid com puguem, recuperant per a l’Estat català i l’economia catalana els recursos del  dèficit  fiscal i el nostre dret de decidir. L’altra opció, la que defensa Duran, significa esperar pacients  a que l’allau que s’emporta el model econòmic espanyol sepulti també el nostre teixit productiu; la nació econòmica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!