Uriel Bertran

Els períodes d’autocomplaença són preludis de tragèdies.

 Amb enorme tristesa escric aquest post. En els darrers quinze anys, pel cap baix,  Catalunya i els catalans hem viscut a base de monòlegs d’autocomplaença, d’inocular-nos dogmes de fe que dins el miratge de l’oasi català ens esperonaven a  mirar-nos al mirall i pensar: què  collonuts que som. Dogmes de fe que hem cregut  i repetit, els uns als altres, com es resa el rosari o es repeteix l’all. Dogmes de fe que ens han fet memoritzar tots aquells que han construït i comandat l’status quo: els que van pactar la transició espanyola, i que res no volen que canviï.

Dogmes de fe que  han permès la trampa de la España de las autonomias, de l’Espanya de l’espoli fiscal  i de la prohibició del dret a l’autodeterminació. Dogmes de fe que han pretès que oblidem el passat i que perdonem a tots els franquistes que es van avenir a pactar la transició, i que una vegada ben forjada van poder continuar al capdamunt de la jerarquia social, ara dopada de democràcia espanyola. Dogmes de fe que en nom del pleno empleo, del progrés ininterromput i del fantàstic model econòmic espanyol –la España va bien– ens han convidat a treballar, cobrar, callar i obeir als de sempre.

A Catalunya, el dogma de fe que ha fet fortuna té cinc paraules: “Catalunya és la locomotora d’Espanya”.  La creença mística que sempre hem anat millor que Espanya,  la certesa inapel·lable que mentre aquí creàvem riquesa i benestar, a l’altra banda del riu Ebre només es delien per imitar-nos. El pensament íntim que  ha convençut la majoria que tot anava com havia d’anar i que no calia canviar res de res: perquè sempre hem estat i sempre serem millors que ells, que Espanya.

Durant el mes de febrer de l’any passat, en un context en què el sector de la construcció ja estava en plena recessió, la crisi financera havia esclatat i el consum es desaccelerava, el president Montilla, hipnotitzat pel pensament reflex del dogma,  declarava que la “desacceleració econòmica afectarà menys a Catalunya que a la resta de l’Estat” i que “Catalunya continua sent la locomotora d’Espanya”. No era l’únic. També ho creien sindicats i empresaris. La realitat, però, ha estat tota una altra.

El mes de gener del 2009 l’atur ha augmentat a Catalunya en  32.525 persones, de manera que el nombre total de desocupats se situa en 455.757 persones. Les dades representen un increment de 172.860 persones registrades a l’atur respecte al mateix mes de l’any anterior, o sigui, un 61,1% més. A Espanya, l’atur registrat ha augmentat molt, però molt menys que a Catalunya, un 47,12%, en relació amb el gener del 2008.

També el conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, Antoni Castells, ha avançat aquest dimarts que el PIB català pot baixar un 2% aquest 2009 mentre que  per a l’Estat espanyol preveu una caiguda del PIB menor, de l’1,6%.

I així podríem continuar amb comparacions odioses però reals i necessàries per saber on som, entre Catalunya, Madrid i Espanya. I no som millors que ells en els aspectes que determinen el benestar d’una societat:  en el creixement del PIB,  en la dotació d’infraestructures, en la despesa en sanitat i educació o en la riquesa de les famílies. L’estructura econòmica de Catalunya s’està mostrat extremament fràgil.

Per sortir d’aquesta crisi Catalunya ha de fer una revolució ètica i aquesta revolució ha de tenir un objectiu cabdal: reconèixer la veritat. Reconèixer la veritat per atansar l’arrel del problema que a Catalunya agreuja la crisi global, que no és altre que l’espoli fiscal i la dependència de l’economia catalana del model econòmic espanyol de creixement, que ara està col·lapsant (el de l’especulació i l’endeutament il·limitat). Afrontar la veritat és el requisit imprescindible per poder transformar i modernitzar la nostra economia perquè sigui el que pot arribar a ser, una de les més avançades i competitives del món.

La consecució de l’Estat català, és a dir, la sortida de Catalunya del model econòmic espanyol i la seva entrada al model econòmic europeu -la Unió Europea-, industrial i tecnològica, ha de ser el nou objectiu nacional que ens torni a esperonar i ens permeti creure de nou en les nostres possibilitats. Alguns m’acusaran de difondre  un nou dogma: que la independència ens pot ajudar a solucionar la crisi. Crec que puc demostrar-ho sobradament, però, en qualsevol cas, si algú vol creure-ho dogma, reconeixerà que aquest encara no l’hem provat, i que a tots els pobles que han aconseguit la independència els ha anat molt millor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!