Que estem immersos en una difícil crisi econòmica tothom hores d’ara n’és plenament conscient. En aquests moments, a octubre de 2008, les últimes dades de què disposem sobre la situació econòmica de Catalunya han confirmat els pitjors pronòstics. Durant el segon trimestre del present any l’economia catalana ha decrescut un -0,1% respecte el primer trimestre, i durant el mes d’agost i setembre l’atur registrat s’ha desbocat. Amb aquest, ja són deu els mesos que porta pujant de forma consecutiva i el nombre total de persones desocupades s’ha situat en la xifra més alta en 14 anys.
Els mitjans de comunicació ens parlen constantment que ens trobem davant d’una crisi financera a causa de la manca d’escrúpols i d’ètica del capitalisme financer internacional que troba el seu origen en dues pràctiques que han resultat letals: la primera, del fet que el sistema bancari ha concedit préstecs hipotecaris per damunt del valor real de l’habitatge a milions de persones amb un elevat risc d’insolvència. I la segona, que les entitats financeres es van dedicar a “empaquetar” aquests préstecs hipotecaris i els van vendre com a productes financers d’elevada rendibilitat tot amagant el risc altíssim que comportava la seva adquisició.
Finalment, i com era d’esperar, quan un part important d’aquests prestataris insolvents no han pogut fer front a la hipoteca contractada, els bancs comercials han començat a fer fallida i els bancs d’inversió els han anat al darrera al fondre’s els valors dels productes financers relacionats amb aquestes hipoteques impagades. La conseqüència immediata d’aquesta crisi financera –que és la que pateix l’economia real de totes i tots- és que els bancs no tenen diners per a concedir els préstecs a curt i llarg termini que necessita el teixit empresarial per continuar i poder ampliar la seva activitat normal, el que provoca el tancament de moltes empreses i el creixement de l’atur.
A Catalunya, però, la crisi financera internacional no és la única crisi a la que ens enfrontem. Ni probablement és la més greu. Al nostre país, a la crisi financera s’hi afegeix una crisi de competitivitat de la nostra economia, que fa anys que arrosseguem i que arran de l’esfondrament del sector de la construcció estem evidenciant de forma contundent.
Durant els darrers deu anys el sector de la construcció ha actuat com a motor de l’economia catalana, ha tingut un creixement espectacular i ha permès que el creixement del Producte Interior Brut es situés en taxes importants per sobre del 3%. Però, paral·lelament, quasi ningú havia prestat atenció que el creixement industrial i el dels sectors que havien de ser punta de llança de la competitivitat del país -els sectors que ens havien de permetre exportar més producció arreu del món i ampliar la quota de mercat i de riquesa- era molt petit. A diferència de Madrid o el País Basc, a casa nostra no hem tingut ni el poder polític, ni els recursos econòmics per a invertir en infraestructures i poder desenvolupar un teixit empresarial fort de sectors punters amb capacitat exportadora.
Per això quan el sector de la construcció ha perdut el seu tremp i l’atur s’ha incrementat de forma molt notable ens hem adonat –dramàticament- que no disposem d’un motor econòmic alternatiu al del totxo per continuar generant benestar i riquesa i que la nostra economia no té la capacitat de recol·locar les persones que es queden sense feina.
I què té a veure tot això amb la dependència política? Doncs tot, perquè sense el poder polític per impulsar un aeroport amb connexions intercontinentals capaç de captar inversió estrangera i el millor talent, sense els diners de l’espoli fiscal que es queda Espanya per poder fer inversió en Recerca i Desenvolupament, infraestructures i millorar la formació dels nostres joves, i sense la competència per dissenyar una política fiscal que afavoreixi l’exportació i les empreses exportadores, ens serà impossible millorar la nostra competitivitat respecte els altres països de món. I la crisi en la que estem immersos es dilatarà, malauradament, molts més anys del que durarà en altres indrets, deixant al seu pas una rastellera de destrucció d’empreses i de centenars de milers d’aturats.
La crua realitat és que ara més que mai necessitem un poder polític propi per fer front a la difícil situació que tenim al davant. Dit de forma més clara: o ens en sortim de la crisi amb Estat propi, o la crisi pot acabar amb bona part del que hem entès com a economia catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí tens un moment pots llegir:
http://jordivolta.blogspot.com/2008/09/crisi-cap-problema-privatitzaci-de.html
http://jordivolta.blogspot.com/2008/10/confiana-especulaci-i-tica-econmica.html