Entretinguda pel•lícula de terror que parteix de dos supòsits interessants; primer, fer-nos recordar a la pel•lícula; Lost in Translation, o de com fer encaixar les vivències d’una parella d’occidentals dins la voràgine del Tokio actual. I l’altre el mite del poder de la fotografia, en aquest cas com a furtadora d’ànimes. En definitiva un seguit
Sens dubte una de les millors descobertes d’aquest any. El primer llargmetratge del cordovès Francisco Javier Guitíerrez captiva des del primer fotograma. La pel•lícula barreja un topic del cine dels anys cinquanta: l’apocalipsi de la fi de la terra, amb una trama fruït de la españa profunda, altre ben dit, cañi. La barreja és un
El destí ens porta altre vegada a la Sala Beckett per veure de prop…, molt a prop aquesta boníssima obra de teatre escrita pels un dels més coneguts dramaturgs del país, en Josep M. Benet i Jornet. La fredor d’un escenari mut i dos personatges desconeguts és el punt d’inici un viatge cap els racons
La nova pel•lícula d´Isabel Coixet te dues novetats respecte les dues darreres; una és no ser-ne la guionista i l’altra no tenir com a paper protagonista a Sarah Polley. En canvi segueix amb el mateix fil argumental d’aquestes pel•lícules: com les malalties enterboleixen les relacions humanes (dit d’una forma barroera). La veritat és que la
Desafortunada aproximació al conflicte basc on sols la creïble interpretació d’Oscar Jaenada en el paper d’un terrorista amb amnèsia hi dona cert interès. Un guió coix i inversemblant no ajuda a apropar-se a l’estereotip que dona títol a la pel•lícula; els amenaçats per la banda terrorista. No deixar de ser curiós que, en altres èpoques
Engatussat amb la presència del Kevin Spacey en el repartiment d’actors, assisteixo a veure 21 Blackjack; sense entusiasme però amb l’esperança de gaudir d’aquesta història real portada a la pantalla…. un estudiant que decideix jugar a Las Vegas per pagar-se la carrera. La pel•lícula és previsible des de bon principi, un elenc de estudiants convertits
Des de les illes britàniques ens arriba aquest pel•lícula que primer va ser un curtmetratge d’èxit per convertir-se en una bonica fàbula sobre el pas del temps i l’admiració de la bellesa del cos femení per part d’un estudiant d’art. Excel•lent pel•lícula que utilitza l’escenari d’una gran superfície comercial per, amb grapat de mentides, apropar-nos
Interessant nova nostre de l’últim cinema romanès. Triangle d’amors conflictius en mig d’un argumentari escàs que permet gaudir d’una historia tendre on l’amor i el sexe deixen de discutir per rebolcar-se enmig de la gespa a la llum de la lluna. Ni que sigui per una estona.
Distreta comèdia d’èxit comercial i crítica entorn allò que diguéssim cultural de malentès. Interessant inici de la història tot banalitzant la encara avui poc reconeguda practica de la zoofília. Aquest eix argumental fa trontollar de dalt a baix la modus vivendi d’una part de la societat americana amb un guió de qualitat que fa gaudir
Divendres Sant a l’envelat de Vilanova, l’edició primaveral de festival Tranuita reuneix poca parròquia malgrat l’atractiu cartell. Amb el retard habitual amenitzat pel DJ resident els locals Suîte Momo trencant el gel amb la proposta de melodies post-rock fins sonoritats hipnótiques i envovents del pur estil Radiohead, pasant per un indie-pop psicodèlic, marcat per Los
Es diu que abans la gent anava al cinema i que ara es va a veure una pel•lícula. Abans a les sales de poble la gent veia les pel•lícules que tocava: ara l’oferta es mes variada i l’opció de elegir , en principi i amb molt matisos, més lliure. Amb voluntat com les d’abans, vaig
En la majoria de les ocasions el primer llargmetratge, en aquest cas d’una directora, sols ser meritori. Roser Aguilar debuta amb una visió intimista d’un personatge, Raquel, davant de l’adversitat de la malaltia del seu company. Trista història hospitalària que amaga un clam a la llibertat d’estimar, o potser a la llibertat de saber-se no
Quan a mig concert dels Marlango a Barcelona, el teclista Alejandro Pelayo va demanar a tècnic de llum il•luminar el màxim el Palau de la Música per guardar en la retina l’espectacularitat de l’instant, “ hay gente por donde quieras que mires” va dir.. s’aconsegueix un d’aquells moments màgics de complicitat entre l’artista i aquells
Anar a veure la nova pel•lícula de Ken Loach és, per qui escriu aquestes ratlles, el mateix que anar a comprar el darrer disc de Manolo Garcia: un exercici de complicitat, la recerca de quelcom nou però ja conegut i agradat. Com a militant crític de la seva filmografia més coneguda m’ha agradat que Ken
Curiosa pel•lícula de les dites “de por”; lluny queden les mítiques Dotze Hores de Por al cinema Diana de la rambla vilanovina. Ara mateix aquest gènere a sortir de l’ostracisme (potser sigui contradictori) i omple una bona quota de la cartellera no sempre amb mínima de qualitat exigible: la majoria d’aquest productes salten de la