CALAIX DESASTRE

Llàstima però, que aquest sigui l’únic
progrés de la Santa Mare Església i pel que fa a la resta, continuï dient a tot
NO, i sanseacabó.

Bocabadada, sí. Bocabadada i
garratibada em vaig quedar quan vaig veure a un nombrós grup de monges fen la
ona al Papa, com si de les fans d’en Justin Bieber es tractés. I dic les d’en
Justin Bieber perquè aquestes solen tenir 15 anys. Em va complaure però
comprovar que l’Església progressa i les monges en qüestió portaven hàbits de
roba de “denim”, pels menys entesos,
roba texana. Llàstima però, que aquest sigui l’únic progrés de la Santa Mare
Església i pel que fa a la resta, continuï dient a tot NO, i sanseacabó.

La Jornada Mundial de la Joventut
(JMJ), és un esdeveniment organitzat per l’Església Catòlica per reunir els
joves catòlics de tot el món, però no sé jo si l’Església està gaire al corrent
de la crisi mundial. Sembla ser que la Jornada Mundial de la Joventut es
realitza anualment en cada diòcesi el Diumenge de Rams, amb una cerimònia
principal al Vaticà, i cada dos o tres anys, es realitza una gran trobada
internacional en una ciutat seu. I ens va tocar, no sé si sense posar-hi, però
el cas és que ens va tocar.

Jo, ja ho he dit moltes vegades, sóc
molt espiritual, però poc religiosa, tradicionalment parlant. Vull dir que tota
aquesta parafernàlia i muntatge que ha suposat les jornades mundials aquestes,
em semblen totalment fora de lloc i desproporcionades pels temps que ens toca
viure. Vist així, des de fora,  i per una
persona escèptica com jo, la imatge que ens oferien l’endemà no s’hi veia gran
diferència entre aquesta joventut catòlica i aquell jovent que participa en una
festa “rave”,  amb litrones i tetra briks de vi calent
inclòs, i que gairebé tots deien que venien a lligar, els més papistes deien a
trobar una ànima bessona amb la que poder compartir ideals. És clar que aquests
joves, passant l’endemà per un dels 200 confessionaris de disseny especialment
encarregats per les jornades i 
estratègicament col·locats al Parc del Retiro,  amb tres Ave Maries i un “ego te absolvo” ho tenen tot perdonat. I sobre tot, el
merchandising, amb samarretes, tasses amb la imatge del Papa i rosaris, molts
rosaris, com qualsevol artista del pop, va contribuir a fer caixa, però per
l’Església.

 Escoltant 
i veient reportatges de les diferents cadenes de televisió, per tal de
poder parlar objectivament i sense influències, donava tota la impressió que la
majoria d’aquest joves van venir perquè els van sortir unes vacances “low cost”: acollida en diferents
poblacions, transports metropolitans gratuïts, menú del pelegrí a baix preu…

Ara el què em va fer més ràbia de tot,
va ser escoltar el que diuen serà el successor d’en Benet XVI, dient amb la
boca ben ampla, que amb un “avionet” n’hi
hauria prou per pal·liar la fam a Somàlia. I jo em vaig preguntar, no hauria
estat un gest més cristià, anar a confortar a les pobres víctimes de la fam
?.  Segurament no hauria estat tant
glamurós i la gent mig morta de gana probablement no l’haurien aclamat tant, i
com  a molt pensarien que ell gana no en
passa.

També vaig pensar que a tota aquella
joventut vinguda d’arreu del món segurament els hauria fet molta mes il·lusió
poder trepitjar els llocs on van ser sacrificats i torturats tos els seus
ídols, i que si aquestes jornades les fessin sempre a la plaça del Vaticà, s’estalviarien
molts diners, perquè podrien aprofitar i fer unes infraestructures desmuntables
i reutilitzables. Doncs això, que la Santa Mare Església , hauria de progressar
i afegir-se  a la febre de retallar
despeses.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!