I més endavant (pàgina 53): “Per tot això podem dir que les properes eleccions seran l’inici d’un procés constituent. El debat ja no és si tripartit sí, tripartit no; el debat és autonomia o independència. (Remor de veus.)”
Telenotícies Migdia del 16 de juliol del 2010 (minuts 00.38 a 01.10 i 10.03 a 12.20):
Telenotícies Vespre del dia 16 de juliol de 2010 (minut 00.18 a 00.24 i 05.53 a 07.35):
El missatge, doncs, és clar i contundent. I una setmana més tard queda encara més reforçat en aquesta entrevista de Puigcercós a l’Avui-Punt. No hi ha ambigüitat. Arribats al final del trajecte que es va iniciar el 2003 per fer un nou estatut, els camins se separen. Esquerra i PSOE-C volien coses diferents de cara al futur, però podien fer junts una part del trajecte. De fet, el missatge arrenca de l’octubre passat, quan la sentència del TC i la manifestació del 10 de juliol encara eren futur incert. Ara el futur és el present i el trajecte compartit s’ha acabat. No hi haurà acord amb el PSOE-C si no és que canvia d’opinió i decideix acompanyar Esquerra en el camí de la independència, cosa que resulta poc versemblant, però que evidentment celebraríem si passés. Però és que fins i tot en el remotíssim cas que es produís aquesta eventualitat, faltaria que també ho fes ICV-EUiA i que tots plegats sumessin prou escons. Per tant, no hi haurà un tercer tripartit. Ho subratllo i ho escric amb lletra negreta.
I malgrat la contundència d’aquest missatge, que resulta absolutament clarificador de cara a les properes eleccions –i entenc que això és vital en un moment històric i greu com aquest–, encara hi ha qui afirma que Esquerra no té cap credibilitat i que si poden fer un tercer tripartit el faran. Hi ha qui fa joc brut i política deshonesta en uns moments que són d’una fragilitat extrema i en què cal ser molt valents, però també molt generosos i molt pulcres. No és hora de bretolades, no és hora de fer el hooligan i, sobretot, no és hora d’actuar amb males arts, perquè és molt més allò que hi podem perdre que no pas allò que hi podem guanyar. Tots sabem que el rebuig a un tercer tripartit o al fet que Montilla pugui tornar a ser president pot condicionar el comportament electoral d’algunes persones, però el que no és honest és mentir per poder continuar aprofitant aquest condicionant ara ja inexistent.
Escric tot això dolgut per la manera com dissabte passat, mentre CiU feia el Consell Nacional a Lloret, es va desenvolupar un debat a twitter. Unes paraules de Josep Antoni Duran i Lleida van ser recollides tant per Carles Puigdemont com per Marta Llorens: “Tot vot que no vagi a CiU farà possible la reedició del Tripartit”. Vaig denunciar-ho com el que em semblava que era: una animalada. Aviat em vaig trobar, però, en un debat amb els perfils de twitter de @jordicuminal @KRLS @marta_llorens @joanraventosp @lluisrecoder @georgina_pou @jrcasals i @francescsancho. Fins a vuit persones alhora. I 140 caràcters per debatre, incloent-hi els @ dels destinataris. Vaig fer el que vaig poder. Em deien que Puigcercós no tenia credibilitat i jo els responia que la mateixa que puguin tenir Mas i CIU quan plantegen el dret de decidir. Sempre estem parlant de propostes que fem amb paraules. Si excloem això del debat ens fem un flac favor tots plegats. Em deien que Esquerra tornava a l’equidistància perquè s’acostaven les eleccions i jo els responia que l’equidistància existia el 2003 i el 2006, però no ara. Ara la condició que posa Esquerra els acosta clarament a CiU, que aposta pel dret de decidir i per la transició de què parlaven dissabte, i els allunya del PSOE-C, que no es vol moure de l’autonomisme.
Malgrat els meus nombrosos, incansables i desesperats intents d’argumentar enmig d’aquell 8 a 1, veia que alguns optaven per enretirar-se del debat, però d’altres insistien un cop i un altre en la mateixa idea, com si tot allò que jo pogués dir hagués de caure en sac foradat. Així ho vaig lamentar a Joan Ramon Casals amb l’esperança que poguéssim avançar ni que fos un sol mil·límetre. Però finalment, i després de repetir fins a sis vegades la mateixa idea [una, dues, tres, quatre, cinc, sis i la rematada posterior i encara l’endemà], no vaig poder evitar pensar en els principis propagandístics del nazi Joseph Goebbels i per això vaig etzibar-li aquesta piulada lacònica i desesperada.
Hauria preferit no arribar en aquell punt. Em disculpo públicament si l’al·ludit i qualsevol altra persona ha cregut que amb aquella piulada pretenia acusar-lo de nazisme. No és el cas, però m’estimo més aclarir-ho i demanar les disculpes que calgui. Recórrer a un dels principis més famosos de Goebbels no converteix ningú en nazi ni en feixista, però no per això hem de deixar de denunciar els qui hi recorren. El sisè principi esmentat és el de l’orquestració, que la Viquipèdia defineix de la manera següent: “La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les
incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives
però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni
dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: ‘Si una mentida es repeteix
prou, acaba per convertir-se en realitat'”.
Acabo. No m’agradaria que això que em va passar dissabte quedés reduït a l’àmbit de les anècdotes personals, perquè crec que no ho és. Insisteixo que som en un moment nacionalment molt delicat. No és moment per als posats de foteta ni per anar a burxar ferides ni per provar de treure profit del joc brut i de les males arts. Si en les properes setmanes els nostres representants polítics són honestos i lúcids, les diferències ideològiques i de partit no seran obstacle perquè es pugui reproduir al Parlament allò que el 10 de juliol es va viure al carrer. Si això passa, l’impacte serà brutalment engrescador i positiu. Si, per contra, van a cop de coltell, l’efecte entre la ciutadania serà multiplicador i aconseguiran treure el pitjor de tots nosaltres: des del tantsemenfotisme fins a la ràbia o, fins i tot, l’odi. Prego, demano, suplico, que es faci tot allò possible i impossible perquè no s’arribi en cap cas a aquest extrem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quant es perd la credibilitat ja et pots desgargamellar cridant que ve el llop, que encara que sigui veritat, ningú et creu, i aquest és el principal problema d’ERC, que ningú se’ls creu….ningú us creu.
El PSOE diu :” Què ve el llop. Què ve el PP. “
CiU diu i dirà : “Què ve el llop. Què ve el tripartit “.
Exactamanent la mateixa tàctica fastigosa. I així continuarà essent.
Calcem-nos perquè és evident que aquesta serà la consigna que aniràn repetint sense parar els militants de CiU arreu ,en tots els mitjans, de manera robotica talment com a membres d’una secta.
Però saps què ? A mi, personalment, aquestes coses em fan venir ganes de votar Esquerra i això que, encara no he decidit el meu vot.
I si no, mira podem fer el mateix: “Què vé el llop. Que vé la sociovergència “. La diferència és que, en aquest cas, si que és possible.
Oi que heu endevinat que el Miquel de les 16h 17′ i el de les 14h 45′ no són el mateix ?
ERC no tenen credibilitat, podrien dir el que vulguin, però ningú se’ls creu. Les causes d’això les han d’analitzar els seus líders però crec que són força evidents. En qualsevol cas, a aquestes alçades, creure’s res del que ara diguin a ERC és pecar d’ingenu.
El valor de dir això quan s’acaba la legislatura i no abans és molt baix i és encara més baix quan s’han publicat repetidament enquestes a on es comprova que el tripartit no sumarà. No calia que arribés la sentència de l’estatut per a escenificar el divorci raons n’han sobrat durant anys i ja els estava bé tenir cotxes oficials i bons sous públics.
Ara canvien a tota pressa de discurs per a intentar no caure més però no sé si no pot ser encara més contraproduent. I evidentment els seus enemics els atacaran tant com puguin per aquest motiu.