El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
Dilluns va fer vint anys que es va morir el manresà Enric Làzaro. L’Enric va ser amic i company de lluita a l’epòca en que arreu dels Països Catalans no hi havia més de mil independentistes.
Avui hem anat al cementiri de Manresa a recordar el seu somriure però també per dir-li que hem anat fent la feina -la nostra i la que li hauria tocat fer a ell- i que tot avança segons els nostres plans. I que guanyarem.
Érem els vells amics del Moviment de Defensa de la Terra dels anys 80 de Manresa i jo. Alguns migperduts en la diàspora que la vida imposa però tots i totes amb la idea i l’objectiu clar i al peu del canó.
La darrera vegada que havia estat al cementiri de Manresa va ser fa vint anys al seu enterrament, la propera vegada que hi vagi serà a brindar amb ell el dia que aconseguim independència. I per sort, no em caldrà esperar vint anys més.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això espero, que en menys de 20 anys TOTS (el que hi som i els que ja no) puguem brindar per la Independència. Res em faria més feliç!
Salut!
Així doncs, tant de bó hi puguis tornar demà mateix!
Brindarem tots: els que ja no hi son, els que hi som i els que vindran. Serà un gran brindis.
M’encanta, m’encanta sentir això! Una abraçada i sí, seguim al peu del canó per molt que ens vulguin frenar. Petó!
Quan explico “batalletes” una de les que no falta mai és que el que em va “apuntar” en això de l’independentisme va ser el “Lázaro”.
Ens coneixiem a través dels nostres pares (colla sardanista) i ens vam retrobar a l’institut (el Pius), algun cop anant cap allà mentre tots parlàvem de futbol o de l’hora del pati ell m’havia explicat alguna “aventura” del MDT i derivats.
Un adhesiu de pam i mig de la Crida que em va donar ell, va ser la meva sortida de l’armari (o la meva entrada a la “gran casa boja”) de l’independentisme,
Records i una abraçada, Enric i família (en el més ampli sentit de la paraula)
Pere