El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
És possible que alguns espavilats locals (perquè d’espavilats n’hi ha a tot arreu) no tinguessin inconvenient moral en reitroduir-la si això els aportés bons beneficis; amb tota seguretat trobarien algun filòsof o religiós que, a mode d’auxiliar, seria capaç de donar-los cobertura retòrica o tranquil·litat espiritual.
De fet bona part dels estats que en clau interna o externa han proclamat la defensa dels Drets Humans, toleren l’esclavisme.
Una cosa similar succeeix amb la defensa del medi. Sembla universalment assumit que l’ésser humà ha de procedir en harmonia amb el seu entorn natural i que no ha de emprendre activitats que posin en perill el seu equilibri. Ho diuen les constitucions i ho diuen les lleis i, tanmateix, n’és més garantia la voluntat decidida d’una part important de la societat (no tant hegemònica com el cas anterior, certament), que no pas el paper mullat que han esdevingut les declaracions oficials.
Però el cert és que a l’estat que estem ara, provisionalment (i en el que estarem properament, si no ho evitem), hi ha una sèrie de lleis d’aplicació inexcusable que prohibeixen a les empreses tenir esclaus, o destruir l’entorn natural, o procedir de manera que es posi en perill la salut pública,…
Però aquestes lleis tan concloents per a les empreses interiors, permeten l’entrada massiva de matèries primeres o productes manufacturats procedents de països on l’esclavisme, la destrucció del medi, etc. són una pràctica generalitzada.
I no cal presentar gaire números per convenir que una empresa que pugui tenir esclaus, disposar del medi al seu antull o fer abocaments tòxics per aqui n’enllà pot aconseguir vendre productes a uns preus molt inferiors a qui es veu sotmès a aquestes restriccions.
La porta oberta a productes que permeten les lleis dels estats capitalistes com el que que estem ara, provisionalment (o com el que estarem properament, si no ho evitem), promou, com a mínim, tres situacions nefastes:
– La legitimació i consolidació d’economies basades en l’esclavisme, l’explotació del medi, etc.
Si tot el creixement econòmic, en paràmetres capitalistes, dels països subvesenvolupats o en vies de desenvolupament, es basen en pràctiques inhumanes i nocives, i els estats participen d’aquest creixement amb la compra d’aquests productes, en resulta només l’acció hipòcita d’allunyar de la nostra vista l’esclavisme i de situar la destrucció del medi lluny del nostre paisatge. I a l’hora el foment implícit del model.
– La deslocalització de l’indústria pròpia i l’abandonament de l’economia primària autòctona.
Si es permet fer treballar als pobres per vendre al rics, amb quin argument s’evitarà que les empreses produeixin a preu de pobre i venguin a preu de ric?
– La competència deslleial a la que es veuen sotmeses les empreses d’aquí.
I per tant s’empeny a les empreses autòctones a aliniar-se amb els qui pretenen baixar sous, retallar drets, derogar lleis ambientalistes o fer la vista grossa al tractament de residus tòxics.
L’estat en que estem ara, provisionalment, permet això. I l’estat en que estarem properament?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per evitar això caldrà que els nostres millors economistes dediquin moltes hores a pensar-hi.
El mercat s’ha globalitzat tant que pràcticament cap dels productes que consumim està fet exclusivament a casa. A mi no se m’acut com sobreviure si tanquem la porta al mercat exterior, i la solució em sembla molt més complicada que ajustar la porta a totes aquelles empreses que no garanteixin certs drets als treballadors.