El bloc d'en Titot

Els Maulets de la Garrotxa m’havien convidat a participar a l’acte polític que feien contra la Constitució espanyola i a cantar amb en David Rosell, després de sopar, en un concert que havíen organitzat. No m’agrada gaire anar a un lloc i fer tots els papers de l’auca però, a part de la sintonia política, hi havia un component d’amistat que em va impedir rebutjar anar amb el pack: xerrada+concert.

Vam fer la xerrada i va anar com una seda, després vam anar a sopar i va anar com una seda, després vam fer el concert al Filmbar amb el David i va anar com una seda. Bé, en David es va anar enfebrant i vam acabar el concert que es trobava prou malament. Així, en acabat va dir que se’n tornava a casa i jo vaig decidir quedar-me a passar la nit a Olot amb els amics.

Resultava que a Sant Esteve d’en Bas hi havia concert: Tomeu Penya i l’Orquestra Volcán. A mi sempre m’agradat en Tomeu Penya (“duc es dimoni dins jo!”) o sigui que, no ho recordo, però devia insistir en aquesta opció d’oci. O potser era la única de la comarca, aquella nit. Vés a saber!

Recordo que vam aparcar al costat de la carpa on es feia el concert i vam advertir que hi havia un lloc per on es podia entrar o sigui que vam decidir colar-nos. Un cop dins, mentre celebràvem el fet, vam descobrir que la lona de l’altra banda era oberta: ens acabàvem de colar a un concert gratuït!

Va anar com una seda. Recordo que ens ho vam passar molt bé, estàvem molt enriolats. I també recordo que vam ser els darrers de marxar de la carpa. Havia estat una bona vetllada i vam decidir anar a dormir: alguns teníem la intenció d’anar a la manifestació que hi havia convocada l’endemà a Barcelona.

A l’entrada d’Olot, un cotxe dels Mossos d’Esquadra que hi havia aparcat al marge es va posar a seguir-nos. En veure’ns ens va avançar i uns metres més enllà ens va fer aturar. Ens van demanar la documentació i els hi vam donar, després va venir un cotxe sense identificacions amb policies de paisà i també van arribar els companys que anaven davant amb l’altre cotxe. Com que feia una bona estona que ens tenien allà van venir a interessar-se per nosaltres.

No es tractava d’un control a l’atzar: els Mossos sabien perfectament el cotxe que havíen interceptat era el d’en Toti Juanola, un maulet d’Olot que feia setmanes que els Mossos assetjaven i molestaven periòdicament. Van començar a regirar-li el maleter i li van trobar una aixada i una destral, gran “troballa” al cotxe d’algú que fa de pagès! Després van demanar que els ensenyés què duia dins la meva bossa, que també era al maleter. Com que la broma fa feia estona que durava i encara no ens havíen dit què volien, què buscaven o què pretenien de nosaltres els hi vaig dir que jo no els hi ensenyaria res si no em deien què passava. Així doncs, em van apartar i van procedir a descobrir què era allò tan perillós que els volia ocultar. I van tornar a fer una gran troballa: un parell de mitjons, una samarreta, uns calçotets, una tovallola i un necesser. Quan el mosso va veure un contingut tan poc terrorista es va emprenyar com una mona i va seguir procedint amb el registre de molt mala manera. Un dels companys li va retreure el comportament irrespectuós i el mosso li va respondre “filma-ho, si vols”. Quina gran idea! La Raquel duia -ves per on!- una càmera i se li va acudir seguir el consell del mosso. Només de veure la càmera, el mosso va embogir i es va abraonar sobre la Raquel per prendre-li i en qüestió d’instants se’m va llançar un altre mosso al damunt i em va fer una clau immobilitzant-me a terra i emmanillant-me. Dos dels companys van patir la mateixa sort.
Se’ns van endur emmanillats a comissaria i ens van tancar en tres cel·les contígües (no ens veiem però ens sentiem) i a un dels altres nois li van treure la roba per la força enmig de comentaris homòfobs de bastant mal gust.
Vam quedar allà tancats, un sense part de la roba en ple desembre, i en cap moment ens van dir què havia passat o perquè ens havien detingut. Ens van prendre les empremtes digitals i als dos que ens havien fet mal en immobilitzar-nos ens van dur a l’hospital on el metge va certificar les lesions rebudes en la detenció. A les cinc de la tarda, sense haver-nos dit res, ens van deixar anar.
Al cap d’unes setmanes vam rebre la citació per anar al Jutjat d’Olot: se’ns acusava d’atemptat, resistència a l’autoritat i desobediència greu. No van ser acusacions que ens sorprenguessin: és el protocol habitual quan es vol imputar algú sense proves, atès que són tres presumptes delictes que només es contraposa la paraula del detingut contra la de l’agent. És el trio de presumptes delictes que solen utilitzar quan s’ha d’imputar algú que no ha fet res: tampoc s’ho han inventat els Mossos, això, sempre havia estat un protocol habitual de la Guardia Civil i la Policia Nacional.

Ara em jutgen, onze anys després. El que més em rebenta no és que m’acusin d’insultar-los sinó que, segons consta al sumari, els insultés en castellà “hijos de Pujol, cabrones,…”.
Em rebenta, però a l’hora fa l’acusació absolutament inverossímil: tothom sap que jo mai parlo en castellà.
No escric això per justificar-me, ni per proclamar la meva innocència. Escric això per proclamar que aquella detenció i aquest judici cal emmarcar-los exclusivament en l’àmbit de la repressió política.

Vam fer una xerrada contra la Constitució espanyola, a rel d’això ens van detenir i ara ens jutgen.
Aquesta és la seva democràcia!