El bloc d'en Titot

Feia molts dies que tenia el bloc abandonat, tants com fa que vaig implicar-me en la producció dels actes de commemoració dels 40 anys de l’Esquerra Independentista.
Ara estic molt content i molt satisfet del resultat i tinc ganes d’explicar com ha anat.
El divendres començaven els actes amb una conferència d’Oriol Junqueres al Pavelló de Suècia davant més d’un centenar de persones. Algú havia qüestionat l’idoneïtat del ponent atès que se’l relacionava més amb ERC per haver-se presentat a les eleccions municipals de Sant Vicenç dels Horts en aquesta llista com a independent. L’elecció va ser meditada. No haguéssim tingut problemes per trobar històriadors dins de l’EI però precisament volíem algú que no ho expliqués des de dintre. I l’Oriol, en una brillant exposició va explicar els precedents històrics que van conduir al naixement de l’Esquerra Independentista i la validesa del seu discurs.

El dissabte, pocs minuts després de les 8 del vespre Meritxell Gené manxant el seu diatònic donava la rebuda a les més de cinc-centes persones que va acollir el Teatre Municipal de Berga. Carles Solà -periodista dels serveis informatius de TV3, bon amic, antic company de lluita al Moviment Independentista del Berguedà (MIB-MDT) els anys vuitanta i sempre disposat quan es tracta de la causa independentista-, va presentar l’acte amb una intervenció que enllaçava la lluita d’aquells vuitanta amb l’actual. Es fonia la seva llum a l’esquerra de l’escenari i se n’obria una a la dreta: Marta Rius va interpretar, acompanyada de Guillem Ballaz i Francesc Tomàs “Panxito”, una esborronadora versió d’Abril 74 que va traduir en emocions el que acabava de dir en Carles.

Companys si sabeu
on dorm la lluna blanca
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la
que encara hi ha combat.

Després es va projectar una producció videogràfica produida pel company (camarada, tiu) Vicenç Sallés feta amb la participació d’una trentena de persones de Berga i de fora.
Acte seguit el contrallum una reixa suspesa al mig de l’escenari contraposava la buidor de la presó amb la calidesa d’alguns fragments de cartes de presos independentistes. Marc Serrats i Piero Pesce feien immediatament una versió d’Et cobriran de blasmes, cançó d’Els Esquirols dedicada, l’any 81, als presoners de Terra Lliure.
L’escenari es va ennegrir i amb una suau llum Laureta Bataller dansava al so d’una versió de la Muixeranga que sortia de l’acordió de Meritxell Gené. La ballarina s’estripava la camisa negre per fer-ne un crespó i penjar-lo en una estelada. Quan marxaven les noies entrava Jordi Comas “Peligru” continuant la Muixeranga amb un impressionant so de tenora mentre es projectaven imatges de Jaume Marínez Vendrell, Gustau Muñoz, Jordi Martínez de Foix, Guillem Agulló, Albert Ibañez, Julià Babia, Martí Marcó, Fèlix Goñi, Toni Villascusa, Quim Sànchez i la cançó progressava cap a les notes del ball de l’Àliga en aparèixer la darrera imatge: la de l’Antoní Massaguer. La platea va acollir amb un ininterromput i molt emocionant aplaudiment les imatges projectades.
Després va seguir Marcel Casellas que va fer una divertida variant del seu espectacle “El Comissari Gordillo”.
Amb un canvi de llums va apareixer en Joan Reig, acompanyat d’Oriol cardona per cantar amb gran mestria “Tosudament alçats”, una cançó que semblava escrita expressament per l’ocasió.
El va succeir l’Anna Maria Guijarro, regidora de la CUP de Berga que va situar el moment i l’estratègia de l’Esquerra Independentista.
Acte seguit entrava des de la platea Jordi Cussà cridant “Que hi ha algú?”. Començava així un breu muntatge teatral interpretat per Evita Sànchez i Mireia Cirera a més amés del mateix Cussà, bon escriptor, bon dramaturg, bon poeta, bon amic.
La darrera intervenció va ser la de l’Abel Caldera de la CUP de Berga que va cloure la seva esperançadora intervenció amb un “Guanyarem” a l’hora que el vídeo del castell que s’estava projectant darrera, l’anxaneta feia l’aleta.
Els companys músics d’Aramateix (Xevi Capdevila, Jordi Comas “Peligru”, Oriol Cardona, Míriam Masramon, Eudald Camprubí, Jordi Comasòlivas i Nasi Llovet) amb l’ajufa de l’Ignasi Ballús al trombó, acomiadaven l’acte amb la Marxa d’enguany.
Quan Carles Solà va acomiadar l’acte citant el patriota berguedà Josep Armengou

        “La llibertat és la única utopia eternament desitjable”

                  des de la platea s’alçaven estelades i s’engegava el Cant dels Segadors.

Després vam baixar al Pavelló Vell que es va ben omplir per al concert. Quan vaig arribar-hi ja hi havia el PD Whatsda posant la música que ens agrada. Després començaven els Skàndol Públic a dos quarts d’una mentre encara hi havia una llarga cua per comprar entrades.
En acabar, entre grup i grup, van actuar la Colla de Bastoners “Cop de Garrot”. Només els havia vist en els assatjos, a l’Ateneu Llibertari.

Després vam començar Aramateix, amb el pavelló ben ple. Això va ajudar a que el so fos menys defectuós que el que l’arquitectura de l’espai distorsiona. Va ser un goig tornar a esta a Berga cantant davant de tanta gent. Va ser un goig. Ho repeteixo: va ser un goig.
Tot plegat va ser un goig.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!