Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
El passat 22 de gener, l’endemà de la manifestació a Salt sota el lema “Volem viure a Salt en pau i bé”, el Punt de comarques gironines obria amb grans titulars a portada: “Un sol poble” i, al dessota, la fotografia corresponent de la manifestació. Ens ha semblat espectacular (o sigui, d’espectacle) el titular. No pas perquè no compartim l’ideal tradicional de bona part del catalanisme de construir un sol poble compartit, comú, teixit conjuntament entre immigrants i autòctons sinó perquè, precisament, com que compartim l’ideal hi ha dies, hi ha moments, hi ha titulars per apretar a córrer. És possible i sincer un idealisme tant desbocat de l’editor? Potser no hi ha cap mena de rigor a l’hora de fer una portada? O potser no hi ha cap mena de vergonya per jugar hipòcritament amb les paraules?
Podríem entrar a parlar d’un munt de fets, de raons, de motius… que expliquen perquè a Salt no hi ha un sol poble. Bé… ni a Salt, ni a tants i tants barris, ciutats i pobles de tot els país. Vegeu les aportacions ben interessants que fa sobre aquest tema en Xavier Besalú o en Salvador Sunyer al mateix Vilaweb. Els temes a tractar són molts, parlem avui només d’un. Quelcom que fa temps venen explicant i denunciant persones que estimen i que treballen en l’ensenyament públic; se’n diu segregació escolar (continua)
No es tracta de cap mena d’exageració utilitzar aquest terme i el financem cada dia tots i totes amb els diners dels nostres impostos. Vaja, que el mateix catalanisme governamental (sigui convergent, sigui tripartit) ve finançant des de fa anys, amb diner públic, la consolidació d’una doble línia escolar: la dels autòctons a la concertada o a determinades –poques- públiques, la dels immigrants a la pública.
Cada dia a Salt, com en tants altres llocs del país, la pràctica totalitat de la població autòctona pren l’autobús o el cotxe dels papàs per anar a escola cap a Girona (la que enamora…), mentre els fills de la immigració o la immigració recent omplen les aules dels centres de la població, que es converteixen en espais guetitzats. Cada dia, mentre es va fent habitual la presència de mossos d’esquadra als passadissos dels instituts guetitzats, el nostre govern continua finançant, a uns centenars de metres, centres d’elit que separen nois i noies, que no tenen ni un barracó, que tenen instal•lacions esportives que molts pobles desitjarien… I, mentre l’expressió “los catalanes” es va generalitzant als patis d’escoles i instituts que s’han buidat d’autòctons, el govern construeix algun centre nou, per exemple a Bescanó, per tal que la població autòctona ja no hagi de participar d’espais guetitzats per anar a escola. I encara finalment, mentre observem el conseller Cleries anunciar amb cara de gravetat i importància la redacció d’un Pla d’Actuació a Salt i d’altres viles del país, assistim a la darrera mesura estrella de la consellera Rigau per blindar la segregació: la discriminació a favor de qui hagi tingut germans o pares en una escola a l’hora d’inscriure-s’hi; és a dir: si ets immigrant o fill d’immigrants pobres no tries escola ni per casualitat. No fos que…
Fa ja una colla d’anys, després dels focs de l’any 94, l’AUP (Assemblea d’Unitat Popular) va engegar una campanya sota el lema “No és un accident”, tot denunciant la relació entre les polítiques forestals, agràries i rurals del govern i la crema d’un bon tros del territori en poques setmanes d’un desgraciat estiu. Doncs bé, cal tornar-ho a dir: “No és un accident”. Que la segregació esdevingui la pauta de normalitat en moltíssimes aules del país no és una fatalitat, no és un accident. És la conseqüència (en un context d’intensa arribada de població immigrant) de molts anys de desinversió en l’escola pública acompanyada d’una creixent desviació de recursos cap a la privada concertada sense que aquests recursos –públics- vagin acompanyats, també, d’obligacions públiques. Diguem-ho clar: l’escola concertada de Catalunya, amb les escoles “cristianes” al capdavant (tan caritatives elles…) fa una gestió estrictament privada de recursos públics ingents a través de mil formes (il•legals i paral•legals) de selecció de l’alumnat. Així s’explica com, consumint més del 40% del pressupost públic escolaritza el 20% de la població immigrant i encara un tant per cent menor d’alumnat amb diversitat de necessitats específiques.
Així es fa política per ser un sol poble…? Doncs aquesta és la política d’en Mas, de la Rigau, dels Maragall, Iceta, Puigcercós, Carod i companyia. Aquesta és la política de la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) la política, segons ells, per construir una escola d’excel•lència. Deu ser que els centres i el professorat que amb més voluntarisme que no pas recursos han alfabetitzat i han intentat ajudar a incorporar al país, en els darrers deu anys, una immensa quantitat de població immigrant no formen part de l’excel•lència que es vol. Potser sí que la construiran, l’excel•lència… però no pas la d’una societat que excel•leix, sinó la d’unes elits que són excel•lentment tractades… Al final, però, una excel•lència ben poc creativa, tothom ja la coneix des de l’any de la picor; la dels “Hermanos”, la dels “Padres”, la dels “Colleges”… Ep! Això sí! Ara en català, en anglès, amb ordinadors i amb ISO’s en gestió de personal.
Un sol poble tot enviant els recursos a les “escoles d’excel•lència” (centres de referència, en terminologia LEC) i els mossos a les escoles guetitzades? Faria riure sinó fos que fa plorar!
En aquest context, ens ha semblat oportuna i molt interessant la reflexió feta aquesta setmana per en Salvador Sunyer: “convertim un problema en una virtut del país”. Certament cal voluntat política, calen diners, cal imaginació i cal una visió positiva que vulgui explorar les possibilitats noves de ser un sol poble que l’actual immigració ens ofereix. Què passaria si tota la xarxa escolar finançada amb diner públic hagués d’assumir obligacions públiques? Què passaria si el Departament d’Ensenyament deixés de finançar els centres per resultats i projectes i els financés per necessitats? Què passaria si els centres de Salt, del Raval, de Badalona, de Lloret, de Vic, etc, etc es convertissin en centres de referència pel volum dels seus recursos, per les seves ratios, per la qualitat de l’atenció que se’ls prestés, què passaria…?
Què passa si girem la truita?
Potser que convertim els problemes en virtuts i comencem a ser un sol poble.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El fons de l’article el comparteixo però hi ha un evident desconeixement de la realitat de Salt. Un excés d’apriorismes i de teoricismes i poca aproximació a la realitat. Per opinar de Salt cal haver-hi viscut uns anys com a mínim. El que passa a Salt és molt més complexe que tot això, segur que en Salvador Sunyer té molta raó però també cal dir que actualment tothom fuig de Salt, immigrants inclosos. Us en farieu creus de la quantitat de persones nouvingudes que han optat per l’escola concertada a les rodalies del poble: Girona, Bescanó, Sarrià de Ter…
I aquest és un dels drames, la formació d’un guetto, d’una espiral d’exclusió social que es retroalimenta. Molts dels intel·lectuals que critiquen aquesta situació ho fan des de les seves talaies privilegiades, ben allunyats dels carrers més conflictius, on hi han quedat atrapats els sectors més febles de la societat, immigrants inclosos. Us puc ben assegurar que cap intel·lectual viu al carrer Àngel Guimera, Pacheco o Teixidores.
La solució? Difícil i complexe, però segur que una aposta decidida i sense complexos per una educació transversal, de qualitat i pública hi ajudaria, no ho poso pas en dubte. També llocs de treball i sortides dignes per a una població que s’ha vist abocada a la frustració social i a la manca de perspectives.
El que Salt necessita en aquests moments és una potenciació del teixit associatiu i sobretot cap ingerència externa. Ni feixistes de la PXC ni intel·lectuals ni pseudorevolucionaris que venen a treure el cap ara que el poble ha sortit als diaris.
Per sort ja fa temps que les entitats arrelades i que s’estimen el poble estan treballant amb col·lectius de nouvinguts que volen superar l’exclusió i que s’estimen el poble i el país que els ha acollit, i això és de les coses més boniques que mai ha passat. Si voleu ajudar a Salt doneu un cop de ma a les seves entitats perquè el problema no el resoldrem ni amb discursos.