Terra i llibertat

Al vespre del passat 17 de febrer, les pantalles dels televisors de la pràctica totalitat del País Valencià es van quedar a fosques, negres, sense senyal. Una maniobra legal impulsada pel PP feia possible posar fi a més de vint-i-cinc anys d’emissions a les comarques del sud. Era la culminació d’una llarga batalla de l’Estat per aconseguir una fragmentació més eficaç que la ja molt eficaç organització i homogeneïtzació autonòmica dels Països Catalans. Amb aquest acte, el poder polític estatal a la comunitat autonòmica valenciana no feia res més que reblar el clau, acabar de passar la volta de la clau, acabar la feina.

Una feina que tenia -i té- importants companys de viatge, sobretot en la indiferència i l’acceptació de la fragmentació que fa tants anys ha donat per bona la classe política, econòmica i mediàtica del conjunt de la nació, especialment a Catalunya, permetent, durant 26 anys -que aviat és dit- que el senyal de TV3 el fes possible una iniciativa ciutadana, conduïda per Acció Cultural del País Valencià, sense cap actuació institucional que regularitzés la situació i permetés normalitzar l’arribada dels canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a les comarques del sud, o les del nord, est, oest, dalt, baix o l’univers. Una anomalia així, en una situació política com l’existent, només es pot entendre per desiterès dels mateixos responsables, polítics i empresarials -Govern autonòmic de Catalunya i la Corporació-, per acceptació de fons de la fragmentació nacional que imposa la Constitució espanyola, o per interessos corruptes i indignes relacionats amb els pactes estatals de les forces polítiques del moment -sigui CiU o el Tripartit. I sabem que de tot n’hi ha un poquet -o un moltíssim.

Tampoc és un secret que el PP a la comunitat autònoma valenciana ha fet de la confrontació identitària una batalla política per treure rendiment electoral, però això, en el model existent, és el pa de cada dia i ningú hauria ni de justificar-ho ni d’estranyar-se’n, en tot cas cal blasmar-ho, com tot aquest model d’acció política dominant.

Però si d’alguna cosa ha servit aquest tancament, a més de l’esmentat i central augment de la fragmentació nacional, és per acabar de demostrar que sense mitjans nacionals ni aposta nacional, el país esdevé un inútil mapa del temps o un somni per a il·lusos il·lustrats. Catalunya, que sempre s’ha vantat de la seva consciència i catalanitat, ha mantingut una dinàmica de mínims -honorables mínims quan s’han donat-, que situa la realitat en un terreny complex. El paper jugat per TV3 i la Corporació -amb tota la càrrega política institucional que porta incorporada- ha estat ridícul, indigne, impropi i vergonyant. Fins que la cosa no ha pres una volada important, semblava que el tema no tenia res a veure amb el mitjà i l’organisme públic. Segurament, si s’hagués tancat un diari a Veneçuela s’haurien fet fins i tot programes monogràfics. Del tancament del seu propi mitjà, gairebé ni mitja paraula o un tractament amb tanta distància que esdevenia esperpèntic. L’àmbit de la política catalunyesa, el mateix nivell. I els mitjans catalunyesos escrits en català, un tractament progressivament més complet però amb una certa prevenció, donat que tenen prou vergonyes a amagar amb la seva política de difusió, informació i plantejament regionalista. Exemplificador el frívol i cínic escrit a l’ARA del famosíssim Toni Soler.

Curiosament, abans de cap resposta al carrer, una eina com el twitter ens confirmava que el país també es mou en altres àmbits, en altres paràmetres i que avui disposem d’altres mitjans per fer visible el país, fins i tot quan sembla tan difícil de visualitzar-lo. La iniciativa engegada a Vilaweb de promoure el missatge #sensesenyal com a resposta a l’agressió del govern corrupte de Francisco Camps va ser de tal dimensió, que va posar aquesta consigna com la més activa al twitter a nivell estatal i va permetre que en el rànquing de missatges al twitter es dibuixés nítidament el mapa dels Països Catalans.

Després vingueren les mobilitzacions al carrer, a les places. Importants actes, com el de Castelló, o la concentració a València. I totes aquestes mateixes mobilitzacions arreu de les comarques del sud, han evidenciat que la catalanitat no és exclusiva de Catalunya, tot i que demanar de veure TV3 no implica identificar-se amb Catalunya, fet que caldria que al nord es tingués en compte. I és que la catalanitat no és sinònim de Catalunya. La reacció popular al carrer és una mostra de normalitat, que no acostuma a rebre la reciprocitat del nord, i és també una crida a la transparència, a la democràcia, a la llibertat, a una catalanitat transversal i nacional completa, multipolar. I tot això ha fet que es notessin petits moviments, de molt baixa intensitat però moviments en les seus institucionals de les regions valenciana i catalunyesa. I és que si el país es mou, la política nota tremolins i alguns calfreds. I aquesta moguda per TV3 ha de representar un pas endavant, no per veure TV3 i Canal 9 i IB3 i…, que també, sinó per començar a comptar amb tot el país, pensar en mitjans nacionals i, com exigia l’Ovidi Montllor, voler el “pa” sencer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!