Terra i llibertat

Islàndia, com Irlanda en el seu moment, han estat exemples de referència per a governants “seriosos” com els actuals del Principat, i d’altres neo-lliberals com els del PP valencià (enfangats aquests fins més ennlà del cul en un munt de merda corrupta).

La debacle a Irlanda i Islàndia ha estat apocalíptica. Les polítiques desreguladores, i de servilisme absolut als mercats han generat una crisi sense precedents en ambdós països, fars i models per als nostres governants amb “seny” catalunyés.

Irlanda va haver de ser “rescatada” per la UE. I Islàndia es va anar ensorrant en el fangar, fins que es produí una revolta ciutadana de dimensions “egipcíaques i tunicianes”, de tal manera que molts de llurs banquers que havien seguit tots els dictamens del FMI de Rato, i més enllà, o han fugit del país (en estat de cerca i captura per l’Interpol) o estan pagant penes, o a punt de pagar-les.

Islàndia, la seva gent volem dir, aquesta sí, assenyada i revoltada, va impulsar una transformació, que a hores d’ara podem anomenar revolucionària, donat el que hi ha i el que podem assolir, en el context i les condicions actuals. Una revolució que ha consistit en no socialitzar les pèrdues dels seus bancs, deixar-los caure, i no pagar entre tots/es les immenses pèrdues i disbarats comesos en aquests llargs anys de “prosperitat”, que convergents, i peperos volen o volien imitar. La gent cansada dels seus partits també ha impulsat un procés de “presa” de poder ciutadana, passant dels partits tradicionals i impulsant candidatures ciutadanes independents i compromeses, això sí, amb la gent, amb les classes populars, i amb els interessos del conjunt, no d’una part, o d’una classe social benestant.

Igual que a casa nostra, oi que si?

Assistim perplexos, al desmantellament de les Caixes, que haurien d’haver patit una bona reforma en el sentit de fer-les més públiques i més ètiques, sobretot més étiques, i no més bancaritzades i més depenents del mercat i del grans poders econòmics (del Botin, i cia, i d’altres energúmens del mercat neolliberal), i seguim assistint perplexos als anuncis de retallades en l’Ensenyament al Principat, i el núbol sinistre d’amenaces que planen contra la sanitat pública. Tot això impulsat pels governants sense ideologia (?) aparent que juguen, això sí, en favor de les classes socials més benestants i amb més poder. Mentrestant els de CiU volen subvencionar escoles del OPUS que segreguen nois i noies, volen seguir impulsant les subvencions a les concertades, volen presentar la factura de la despesa sanitària als i les usuàries de la sanitat pública (segurament per crear aquest sentiment de culpabilitat, tan cristians ells/es¡¡¡, que és tan nostrat i tan català); segueixen endarrerint els pagaments de les ajudes per la dependència, segueixen regatejant els enderrariments impagats per les mateixes ajudes, i en definitiva, segueixen apostant per fer-li més “feliç” la vida als nostres avis i àvies.

¿Cóm ho farem per avançar entre les dificultats que afecten l’ensenyament públic i per superar la crisi que afecta els fills/es, sobretot, de les classes més populars pel que fa a dificultats en l’aprenentatge i en l’èxit escolar? Cóm ho farem sense prou inversions i amb retallades mentre es mantenen les subvencions a les escoles d’èlit? ¿Cóm ho farem per mantenir la nostra sanitat, una sanitat excel.lent (amb moltes qüestions per esmenar i corretgir, ben cert) però excel.lent en les seves prestacions i capacitat d’arribar a tothom que ho necessiti?

Al menys, una revolució a la Islandesa, si més no; ens conformem en engarjolar els banquers malbaratadors, especuladors múltiples, estafadors i corruptes, també als i les evasores fiscals, per què no? Ens conformem amb una revolució petita…També ens conformaríem amb una al estil egipci i/o tunicià, adaptada al nostre context, clar, potser més mediterrània….

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!