Terra i llibertat

Les darreres setmanes, en la mateixa mesura que la sorprenent i benvinguda primavera del món àrab ha anat fent camí, s’ha anat repetint en els mitjans de comunicació habituals la prèdica contra el perill islamista.

A Catalunya, amb el grupo Godó al capdavant, aquells que fins fa poques setmanes convivien perfectament feliços i contents amb els sàtrapes que garantien l’ordre colonial, s’afanyen ara a recordar-nos que la democràcia és perillosa, que la llibertat pot generar inestabilitat, que cal garantir l’ordre… que enmig de la nova situació generada per les mobilitzacions populars el dimoni treu les banyes: l’islamisme, l’islam polític pot aprofitar l’ocasió per construir el seu imperi de terror. Que l’Islam no ha tingut una il·lustració com l’europea, que si no han llegit Rousseau ni Montesquieu, que si no hi ha una tradició intel·lectual sòlida i que pugui expressar-se obertament a favor de les llibertarts, que si l’opressió de les dones, que si l’antisemitisme, que si l’odi contra Israel, contra Occident i l’humanisme que representa, que si la teocràcia iraní, que si no hi ha unes burgesies que puguin promoure un estat modern, etc, etc, etc. Mitges veritats barrejades amb moltes mentides, tòpics, desconeixement i eurocentrisme. Allò d’en Machado: “Dices media verdad/dirás doble mentira/ si dices la otra mitad”. Pluja fina que va caient des d’un munt de mitjans ja fa massa anys i que ha empapat tant el discurs de l’opinió correcta així com una part important de la percepció popular sobre el món àrab i musulmà.

Però l’Islam, i l’islam polític, és i serà a la Mediterrània. Amb més o menys força, amb alts i baixos, amb transformacions o enquistaments… hi és i hi serà. A Turquia, al Líban, a Palestina, a Jordània, a Egipte, a Algèria, al Marroc… i aquells i aquelles que volem un mar que sigui un espai de convivència, de solidaritat, que ofereixi més possibilitats d’intercanvi, de justícia i de llibertat tenim l’obligació de conèixer-lo, de parlar-hi i de parlar-ne, de desfer tòpics, discursos i percepcions que serveixen només per mantenir el nostre cap i la nostra ànima en el territori d’una geografia colonial. Conèixer no és sinònim de compartir, dialogar no és sinònim d’estar d’acord, reconèixer no és sinònim d’admirar –menys encara d’idolatrar- però sense conèixer, dialogar, reconèixer la nostra geografia continuarà essent un espai de la geoestratègia colonial que fa de la Mediterrània un nou teló d’acer, que ens fa menys lliures i menys dignes a tots els pobles que la compartim.

En aquest sentit creiem que algunes idees són imprescindibles per entendre millor l’islam polític i per entrar-hi en diàleg:

– Una descolonització encara en marxa: el colonialisme a la Meditarrània (i en molts llocs del món) no s’acabà amb la proclamació de la independència per part de les diferents repúbliques àrabs i/o musulmanes. La creació de l’estat d’Israel com a pol occidental a la zona, així com el munt d’estratègies neocolonials teixides entre elits del nord i del sud per servir interessos diversos, ha mantingut moltes societats del sud del mediterrani com a actors de segona a qui es nega la capacitat per decidir i construir el seu present. En aquest sentit, continua el bloqueig i l’ofensa colonial i la necessitat de bastir organitzacions que hi responguin.

– Un fort sentiment d’identitat i la capacitat de cohesionar i organitzar. Les institucions construïdes al llarg dels darrers segles en les societats musulmanes han bastit les formes tradicionals d’identificació, cohesió i organització social. La modernitat portada pel colonialisme va inscriure una dolorosa ferida en la capacitat d’identitat i cohesió social que, en la majoria de casos, tampoc han resolt els estats sorgits de les independències, sovint també amb una forta lògica modernitzadora. François Burgat, a El islamismo cara a cara, recull aquesta reflexió de Tariq al-Bishri: “Vaig començar a veure la societat com un conjunt d’institucions dividides en subunitats internes que amparen l’activitat individual i organitzen en el seu si les masses humanes. Vaig adonar-me que el ciment d’aquestes entitats que formen el texit institucional de la societat és el pensament religiós. Per exemple, veia que l’evolució de certs sectors professionals coincidia amb la del moviment sufí i amb les institucions socials implantades en els barris populars. Aquesta configuració confereix a la societat una espècie de descentralització i permet que l’individu pertanyi a les microsocietats primàries en les quals viu i sigui inclòs en un seguit de pertinences cada cop més àmplies. Els atacs a la pertinença religiosa són atacs a aquesta xarxa institucional (…) Doncs bé, crec que és molt difícil construir una societat amb individus aïllats. L’individu necessita entrar en una xarxa de comunitats cada vegada més àmplies, Sense aquest solapament de conjunts socials intermedis, hom no pot posar-se en relació amb l’Estat.”

– La voluntat d’assajar una modernitat pròpia. Fa ja uns anys, l’expresident iranià Jatami va publicar una colla de reflexions amb el títol de “Una democràcia musulmana?”. Com Jatami, arreu de l’islam hi ha líders polítics i hi ha intel·lectuals que, des de fa molts anys (no ve pas d’ara), aprofundeixen en la reflexió i aposten per una modernitat i una democràcia amb adjectius, en aquest cas, musulmana. Una reflexió i una opció per participar en el món contemporani com a actors amb unes arrels pròpies. En aquest camí nocions com comunitat, justícia i lideratge són eixos centrals d’un pensament polític propi que, com arreu del món, mostra la vitalitat de les civilitzacions que avui tornen a construir un món plural.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!