Terra i llibertat

Publiquem una col.laboració del nostre col.lega i amic Ferran Iniesta, professor a la Universitat de Barcelona, i conegut africanista.

“La conjura dels imbècils, dels xarlatans i dels

savis ha tingut un èxit perfecte. Uns i altres han

servit aquesta gran causa, cadascú segons els

seus recursos: els imbècils amb la ignorància, els

xarlatans amb la mentida i els savis amb el secret”

Lanza del Vasto a Cattiaux, 1945

Els meus coneixements matemàtics no superen gaire el sumar i restar. Aquesta limitació lamentable, però, em posa al mateix nivell dels economistes neoliberals, suposadament els veritables mags de la ciència econòmica, aquells que estan aplicant per tot arreu l’anomenada ‘doctrina del shock’, per seguir la terminologia de Naomi Klein. La meva mala sort fa que ni tan sols em pugui imaginar aquests mags com monstres sanguinaris de múltiples caps, perquè conec directament alguns d’aquests teòrics i gestors d’aquesta política econòmica adreçada a produir electro-shocks brutals en els pacients catalans. Ni tan sols em queda el consol de dir que aquests apòstols del neoliberalisme són corruptes o males persones, perquè només són, en termes racionals, els meus enemics i, probablement, els enemics del 80% de la població del país, si acceptem l’anàlisi feta el 2007 per Naomi Klein, quan la crisi només estava als seus inicis..

És cert que les poblacions occidentals estan malaltes d’abundància, de superficialitat i d’arrogància injustificada. És cert que, possiblement, ens calgui a tots una teràpia de shock com la que aplicaven els psiquiatres en casos de desorientació aguda a alguns pacients, però fer pagar la gent normal i corrent per les malifetes d’uns pocs resulta potser un mètode innecessàriament cruel i ofensiu. Qualsevol individu dels nostres carrers europeus sap avui dia que no són la seva petita hipoteca ni els excessos dels seus viatges de vacances el que ha produït l’anomenada crisi especulativa, sinó l’acaparament rapinyaire de beneficis per part d’uns especuladors i d’uns bancs que han arribat a vendre parcel.les a la lluna i que saben que això només ho taparan esquilmant les poblacions i acusant-les a elles de ser uns pobres criminals, pels seus luxes estivals. Potser només sabem sumar i restar, però no es convenient insultar la nostra intel.ligència, perquè a vegades, com jo ara mateix, ens podem insurgir contra l’excès de felonia d’uns grups d’élite tan acaparadors que arriben a la desvergonya.

Segons les anomenades corbes de Kondratieff, entre 1945 i 1907 s’hauria produït un cicle llarg d’ascens productiu i ulterior especulació, que podia confondre’s -als països occidentals- amb una era d’abundància material. Però com senyalava Schumpeter, el modern sistema capitalista només es capaç de superar les seves sobreproduccions amb empobriment creixent de les classes subordinades i, com recordava fa no massa Galbraith, desviant la desesperació popular amb el recurs a guerres, algunes d’eficàcia limitada com la Primera Guerra i d’altres més eficients –en destrucció- com la Segona Mundial. Ens hem de preguntar si estem suficientment estupiditzats per l’embrutiment material i ideològic dels darrers trenta anys com perquè ens duguin a l’escorxador una tercera vegada, perquè en la seva fase preparatòria, la nova guerra mundial potser ja ha començat, per rutes bancàries i legislatives.

Si el 51% dels habitants de Catalunya declaren voler la independència, després de tres-cents anys de rentat de cervells, vol dir que la situació és francament dolenta. Pot ser que, com opinen alguns polítics d’esquerra moderada, un segment important de classes mitjanes comencin a pensar que amb la independència de Catalunya estaríem menys escanyats per hipoteques i retallades. Però també podria ser que hi hagi un sentiment creixent d’orgull nacional ferit, i aquest és sempre molt difícil de quantificar. I és que la resposta a una crisi global no és necessàriament un model antagònic únic, sinó l’emergència de noves fòrmules que obrin l’horitzó i limitin el paradigma hegemònic. No és cert que no hi hagi sortida -tothom sap que els grecs podrien abandonar l’euro i que Islàndia ja ha empresonat banquers estafadors i expulsat polítics corruptes- i sobretot sabem que es podrien limitar legalment moltes pràctiques especuladores, que són a la base mateixa del mecanisme capitalista. Només cal claredat racional i voluntat política, una voluntat que certament no veiem sovint en els nostres polítics catalans.

Els qui treballem a la Universitat som força conscients de la injustícia flagrant de fer pagar a la majoria el que és una responsabilitat de minories privilegiades que són impunes en totes les seves malifetes. Sabem, fins i tot, quins noms i cognoms tenen els responsables principals de la crisi a Catalunya i Espanya, però estem tots -professors, alumnes i administratius- tan anestesiats, tan confusos i tan impotents com la majoria de la població que es veu atacada amb els més brutals mètodes de la teràpia de shock.. El fatalisme, que ens manté capcots en el present immediat, pot esdevenir demà un patriotisme xenòfob, que preservarà els privilegis dels especuladors i dels seus teòrics neoliberals. Cal reaccionar ara, encara que sigui només amb mesures concretes, paralitzant els sectors atacats i sortint al carrer, perquè si acceptem les mesures contra la majoria social, acabarem anant com xais a l’escorxador en un plaç temiblement curt.

Estem, doncs, en guerra? Potser sense haver de recórrer a conspiracions orquestrades, especuladors i banquers han iniciat la Tercera Guerra contra les seves pròpies poblacions, amb mesures inútils que recorden als tests. La dificultat amb què ensopeguem és que el procés de reflexió, en una societat endormiscada com la nostra, és lent i en canvi el shock antisocial l’estan aplicant, conscientment, a velocitats vertiginoses. Per això ha d’estar clar per a tothom que no vivim immersos en processos objectius imparables, sinó que aquests processos estan elaborats i executats per teòrics i gestors del sistema capitalista més improductiu i més empobridor de tots: el neoliberal. Cal, per tant, frenar els atacs d’immediat en cadascun dels sectors socials en què es produeixen, però sobretot cal debatre per tot arreu la irracionalitat i anacronisme d’un model de país que és injust, perillós i, sobretot, embrutidor, tant a Occident com a la resta del món globalitzat.

De fet, l’acció de dama Merkel a Europa és tributària dels mateixos interessos minoritaris que ja van desembocar en les guerres mundials precedents, i el shock que està aplicant als països europeus del sud te característiques de blitzkrieg -la guerra llampec- que aparentment va fracassar el 1945. Però no hi va haver fracàs, perquè els privilegis que varen motivar la blitzkrieg hitleriana van ser preservats i enfortits per la guerra, i no sols el gran capital germànic en fou beneficiari sinó tots els del món, que van escapar de la crisi amb la ruïna popular arreu del món. Des d’aquest angle, les resistències d’Obama als Estats Units o d’Hollande a França són benvingudes, perquè posen el ralentir aquest primer atac-test, però no hem d’oblidar que només són una variant menys agressiva en el com preservar els interessos hegemònics de les veritables minories globalitzades. Urgeix, per tant, frenar la blitzkrieg i alhora pensar alternatives.

Ara bé, el camp agredit te dues barreres rellevants, una és la lenta progressió del procés de reflexió sobre la inviabilitat del model modern capitalista, però l’altre és la característica dispersió individualista dels intel.lectuals que pensen sobre aquest model. Fa més de mig segle, l’austríac Joseph Alois Schumpeter es plantejava si el capitalisme era capaç de sobreviure a les seves irracionals crisis sistèmiques: la història dels darrers tres-cents anys prova que sí, perquè la guerra esclata abans que la contestació social, però l’economista deixava una porta oberta, i aquesta era la possible acció dels intel.lectuals. A diferència de les pretensions objectivistes de Ricardo, Marx, i més recentment Friedman, segons les quals els ‘mercats’ regulen de forma natural les societats, Polanyi, Schumpeter i avui Latouche han posat l’accent en el pes fonamental dels valors que una societat i els seus grups d’élite adoptin per decidir el tipus de funcionament social. Els neoliberals catalans, europeus i globals tracten de convèncer la població de la inutilitat de la revolta: als qui no estem d’acord ens correspon l’honor i la responsabilitat d’expulsar-los a tots ells de les seves torres de guerra. Com fer-ho?

De forma meticulosa, Schumpeter va explicar que la intel.lectualitat és un grup indispensable per al capitalisme, un sector que va preparar l’adveniment del sistema modern gràcies al seu afany de llibertat individual, i que la seva existència és un ferment d’iniciativa ciutadana. En paraules del teòric austríac, el sistema modern no caurà per la seva irracionalitat, sinó en el cas que una majoria d’intel.lectuals coincideixin en què la seva lògica destructiva esdevé intolerable. La pega és, lamentava Schumpeter, que per la seva pròpia posició d’observador no immers en la producció, un intel.lectual sol caracteritzar-se per no estar mai d’acord amb els altres intel.lectuals. I només cal llegir les pàgines d’opinió dels nostres diaris per veure que això és ben cert: sempre discrepem, fins i tot quan estem d’acord en punts bàsics. Cal que ens preguntem si, en les actuals circumstàncies, on tothom te informació oficial i oficiosa, podríem arribar al punt en què una majoria intel.lectual estés d’acord en la irracionalitat inacceptable del model actual de societat? Si això es produís, es pot bloquejar el sistema, i em sembla que molts en som conscients.

No voldria ser massa reiteratiu i pesat, però cal frenar tota acció antisocial, en cada moment de la nova blitzkrieg, però en paral.lel cal debatre i arribar a acords per tot arreu, als despatxos, a les facultats, a les empreses, a les associacions i als barris. Dissortadament, els nostres polítics no són massa fiables, encara que els anem votant amb nul entusiasme: hem de preparar noves eines, més sensibles a la gent del carrer i les seves angoixes. I sinó canviem la percepció que tenim d’aquesta pèssima societat opulenta, no podrem anar establint nous valors de llibertat i de solidaritat, d’igualtat i de respecte a la diversitat, per aixecar una societat més austera, més equilibrada, més espiritual i menys ecocida. Cal un fort, intens i profund debat intel.lectual sobre la inviabilitat del sistema modern, sobre els valors que es poden salvar del nou dil.luvi i sobre valors comunitaris que -com diu l’antiutilitarista Latouche- necessitem amb urgència a tot el món, però molt especialment a aquest ‘pobre’ Occident.