Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
Debat 28-N: 28-N, la fi de l’oasi?, de David Fernández
Amb aquest article del periodista i membre de moviments socials, David Fernández, obrim el debat sobre els Països Catalans i les eleccions autonòmiques del proper dia 28-N, que impulsa Terra i Llibertat. Llegiu-lo i opineu o bé digueu la vostra sobre el tema plantejat, sense anònims ni ofenses cap als qui escriuen.
(Imatge: Moviment Popular de Sabadell-MPS)
28-N: la fi de l’oasi?
Esbotzada la hipotesi de reforma estatutària rere la tercera amputació
del’Estatut ordida des del Tribunal Constitucional, agreujada la
degradació de bona part dels vincles socials comunitaris amb la irrupció
de la crisi financera i econòmica i estripats els trajos d’una classe
política que constata la pròpia impotència i incapacitat davant els
límits imposats a la voluntat popular, el 28-N s’apropa ja amb una
previsió d’abstenció récord, d’atomització-fragmentació de les opcions
polítiques –particularment les sobiranistes– i de certa –potser sencera-
sensació de deriva, malgrat les recents mobilitzacions populars. Com en
les restes d’un naufragi, el frustrat intent reformista de l’Estatut
–el darrer potser?- i el col·lapse de la crisi copsen una campanya que
anuncia que res serà com abans. Més val saber on som que enyorar quelcom
que ja no existeix i que mai tornarà.
(Continua)
Les novenes eleccions autonòmiques albiren un canvi de cicle de fons: l’oasi català, aquell mite polític del consens institucional, de miratge plàcid del ‘fair play’, fa aigües i s’esgota. S’ofega i s’ennuega. En un conclau electoral esquitxat greument pels casos de corrupció –de Pretòria a Palau, som el país del 3%– que han afectat a una sociovergència que es creia intocable i immaculada. Corrupció impune encara que -però i alerta- no serà cap obstacle per entronitzar la victòria de CiU, concentrant el vot en l’espectre centrípet dels dos grans partits gestors i determinar que les forces del mercat lliure seguiran tronades i desbocades a casa nostra. Mentre en els marges centrífugs hi creix de tot.
En tot cas, a una aspiració sobiranista torpedinada i tallada barroerament d’arrel sense cap resposta mínimament proporcional, cal afegir la radiografia social de la crisi: 1.300.000 pobres al Principat, 600.000 aturats i aturades, 50.000 desnonats i exclusió social al alça. La realitat no estafa i les venes dels vértex fonamentals de la política catalana –qüestió nacional, model social, encaix polític– seguiran ben obertes des de nous paràmetres. Rostre invisible de la campanya, de la democràcia autoritària de mercat? Per mi, sense dubte, el rostre més silenciat pel soroll electoral és el suïcidi de Miguel P., el treballador de la Gornal de L’Hospitalet de 37 anys que es va suïcidar la setmana passada quan desnonaven la seva família per un deute de 9.000 euros. Qui el desnonava? Adigsa, l’entitat de la Generalitat que gestiona les polítiques d’habitatge públic del tripartit. Alguna pregunta més? No, cap més. Tot ha estat dit.
Però si cal afegir a tot plegat i per si no fos poc, el possible auge d’una extrema dreta islamófoba de matriu feixista, el creixement del vot en blanc i la geometría variable e inestable, sense cap full de ruta precís, de l’executiu que sorgeixi el proper diumenge, que gestioni els ritmes de la democràcia autòritària de mercat i que lloï el cap cot i la boca tancada per avançar cap a la desfiguració berlusconiana que converteix la res pública en opera bufa: liquidar, ni que sia en video jocs, immigrants il·legals i independentistes. L’òpera bufa, doncs, seguirà escurçant els estrets marges de la política oficial –corsé que prem, faixa que rebentarà- per escollir entre el mateix o una mala còpia.
Tal vegada, entre el frau, el desconcert i l’esperança, el post 28-N tornarà a deixar escrit allò dit per Joan Sales, l’octubre de 1962 i des de l’exili republicà, a Mercè Rodoreda. “Els catalans portem cinc segles fent l’imbècil; això no significa que haguem de renunciar necessàriament a allò que som, sinó i sobretot, que deixem de fer l’imbècil”. El 28N no esclarirà si hi ha esquerdes que anuncien que hem decidit deixar de fer-ho. Malaraudament. Afortunadament, però, la resposta, com en la llarga lluita pels drets civils de la comunitat afroamericana dels EUA, no és què faran ells, sinó que segueix interpel·lant a què farem nosaltres per revertir-ho. Nosaltres mateixes. Dit queda.
David Fernández
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Evidentment, les eleccions del 28-N no alteraran gaire el panorama general, més que un possible canvi del color de govern. El cas és que en la democràcia representativa, els pocs electors que van a les urnes trien les opcions per allò que representen i no pas per allò que han fet o poden fer. Així doncs, la lectura de les eleccions del 28-N sempre serà molt interessada. Ja m’imagino els titulars que es fregaran les mans davant del “gir a la dreta” i del “gir a l’espanyolisme”. Però, com molt bé diu en Fernández, uns resultats conservadors augmentaran la confrontació en uns propers anys que seran cabdals.
L’articlet està molt rebé, però no albira res de nou. Els mateixos estirabots intel·lectuals de sempre de qui es creu tenir la raó absoluta en tot.
Els polítics estan ben desprestigiats però els intel·lectuals d’esquerres no els hi tenen gaire res a envejar.
Efectivament, és probable que els resultats de la campanya acabin expressant diversos fenòmens: la fatiga d’un tripartit que ha fracassat en els grans objectius nacionals, la consolidació de CiU com opció de governabilitat nacionalista en el marc de la Constitució i de l’Estatut, la fragmentació de l’independentisme i un descens global de la confiança en la seva acció institucional i, especialment, el creixement de la distància entre la societat i les institucions, inclosos els partits que hi participen.
La crisi accentua encara més aquesta percepció de mal govern i la perdua de confiança en les polítiques públiques. La conseqüència electoral avui és una major abstenció i el creixement de les opcions conservadores.
Les grans manifestacions sibiranistes, les consultes per la independència i les múltiples mobilitzacions socials crítiques dels darrers anys, no tenen, doncs, una expressió electoral en correspondència al seu potencial de canvi.
Com continuar ara el cicle de mobilitzacions per la independència, com potenciar i canalitzar en clau nacional la protesta social davant la crisi, com generar processos d’utoorganització social que ens permetin començar ja a autodeterminar-nos, i com fer tot això amb autonomia envers els partits i les institucions? Com articular aquesta dinàmica a escala del conjunt dels Països Catalanas? Com, finalment, construir la força i l’alternativa social que sigui realment determinant sobre la política institucional i que garanteixi que en propers cicles electorlas l’independentisme esdevingui hegemònic?
Aquestes són preguntes que ja és urgent fer-nos.
L’error que cometeu constantment els intel·lectuals és que penseu que heu descobert la sopa d’all i que les dècades precedents no compten per res, o que el treball que s’ha fet anteriorment a vosaltres en aquest moment concret no compta. I aquí rau una de les raons del vostre error d’enfocament.
Els Països Catalans van començar la lluita fa molts anys, no comença pas ara, i la feina dels i les independentistes és continuar la lluita, no voler alliçonar a tothom que s’hi afegeix.
Aquest elitisme ja comença a cansar.