Reservoir ERC
Comentari a El món a Rac1:
Josep-Lluís Carod-Rovira ha patit la campanya de linxament, primer, i
de ridiculització, després, més bèstia que es recorda, així que no
m’entretindré a dir que ell també s’ha equivocat. Perquè és evident i
perquè el que em sembla més rellevant, en un moment en què els partits
han caigut en un descrèdit perillós com a organitzacions massa
endogàmiques, és el fet que dos esperits lliures capaços d’eixamplar les
costures de les seves formacions, com Carod i Maragall, hagin acabat
devorats pels seus i estripant el carnet.
La desconnexió sentimental de Carod amb ERC, però, ja va començar
quan després de voler convertir-se en el Gandhi de Cambrils va quedar
marginat en un soterrani del Parlament, forçat a renunciar a la
conselleria en cap, recordem-ho, per un senyor que es diu Zapatero,
president del regne d’Espanya per més senyes. I, en lloc de defensar-lo,
la cort d’aduladors de Puigcercós, que entenen la política com una
conspiració permanent, posaven el cap com un bombo al diputat K perquè
rellevés a qui els havia donat cos doctrinal i 600.000 vots.
Esquerra va començar a fer-se petita el dia que amb l’Estatut
impulsat per ella mateixa va fer més cas dels militants que dels
electors i quan, tot i ser al govern, va decidir que era més divertit
jugar a Reservoir Dogs i el senyor Taronja, el senyor Blanc, el
senyor Marró, el senyor Rosa i el senyor Blau es van dedicar a matar-se
entre ells i a deixar al carrer Calàbria un bonic estol de cadàvers
polítics i el partit fet un solar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!