L’esquerra, al divan
Comentari a El món a Rac1:
Si tots els polítics fossin com Fernández Vara hi hauria menys
indignats al carrer. Fer una piulada, quan t’acaben de certificar que
has perdut la presidència, admetent el mal resultat electoral i demanant
als teus no eludir responsabilitats, dignifica la política. Aquest
metge, culé i antic militant d’Aliança Popular, és dels pocs que ho ha
fet. Per tant, tota la simpatia del món. Però, com ell mateix admet, el
PP va guanyar i governarà amb justícia el bomber Monago.
Amb dues paradoxes. Primera. Extremadura ha canviat com un mitjó
gràcies a la solidaritat interna espanyola, però també al pla Marshall
dels fons europeus. Es pot dir que Europa li ha donat al PSOE extremeny
28 anys de preponderància i, amb les receptes econòmiques imposades a ZP
que indignen els seus votants, Europa li ha donat l’estocada. Curiós.
Al final l’enemic del retirat Ibarra ha estat el nacionalisme dels
estats… i no el català.
I segona paradoxa. Governarà el color del pacte de l’euro… amb la
inhibició dels qui haurien de capitalitzar les demandes dels indignats.
Aplaudeixo que la IU extremenya hagi entès el missatge de canvi, entenc
el ressentiment cap al PSOE i valoro una capacitat de pacte que, a
Catalunya, Iniciativa només veu a una banda de l’hemicicle. Però també
entenc que Cayo Lara necessiti una visita al divan amb més urgència que
Woody Allen. Segur que a la sala d’espera s’hi troba una llarga cua de
dirigents d’esquerra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!