Público, 18 de setembre 2011:
¿S’haguessin imaginat mai que una
cançó que parla de tenir somnis eròtics amb Jordi Pujol servís per explicar la
importància de la immersió lingüística i la complexitat d’un país? Doncs això
és el que passa amb el hit pop-folk Jenifer del grup d’Aiguafreda i de Centelles,
els Catarres. Però, anem a pams. Catalunya i els Estats Units estan separats
per un oceà, però tenen, almenys, dues coses en comú. Hi ha dos conceptes que
fins ara s’han pogut aplicar en tots dos països. Un és el del somni. El del somni
americà i el del somni català. En tots dos països ha funcionat l’ascensor
social. L’altra és el del Melting Pot. El de la barreja. El bisbe Josep Torras
i Bages, nacionalista, conservador i, òbviament, catòlic, va dir allò de “Catalunya
serà cristiana o no serà”. Doncs bé, ara es pot dir que Catalunya serà Melting
Pot o no serà. Serà un país de fusió, permeable, o no serà.
I aquests dos conceptes s’han
pogut aplicar fins ara, amb evidents imperfeccions en tots dos països, entre
d’altres coses perquè l’economia ha funcionat. José Montilla, nascut a Còrdova
i 128 president de la Generalitat, exemplifica tant el somni català com el
Melting Po. De la mateixa manera que Barack Obama ho fa, salvant les distàncies
i les comparacions odioses, al país de l’oncle Sam. Però hi ha molts d’altres
exemples a casa nostra que tampoc cal detallar. Ara, però, això està en perill.
D’entrada, perquè ja no està tant clar que si treballes viuràs millor que els
teus pares. Entre d’altres coses perquè, per treballar, cal que hi hagi feina.
I l’altra concepte, el del Melting Pot, està en perill també per la crisi. No ja
només pel Melting Pot entre el món d’origen català i el món d’origen castellà,
per simplificar-ho, sinó, sobretot, entre les altres comunitats que aterren a
Catalunya i que poden acabar en guetos. Però, a més de l’economia, l’altra
fonament sobre el que se sustenta tot plegat és la immersió lingüística. I aquí
arriba el monòleg de Jordi Pujol sobre la cançó Jenifer dels Catarres, que l’ha
tornat a acostar a Joan Capri. O a Andreu Buenafuente. Amb una història, amb un
gag en que s’inclou a si mateix, Pujol ha sabut explicar millor que ningú la
importància de la immersió al català a l’escola i el perquè de la defensa
transversal que ha rebut.
Perquè, tal i com ha parafrasejat
Pujol i canten els Catarres, hi ha, de veritat, una Catalunya catalana i una
Catalunya castellana. Existeixen les chonis i les juanis i els amants del
tunning. I, en un mateix bloc de pisos, hi poden conviure imaginaris
col.lectius tant diferents com els que es creen des del sofà de casa si només
es veu TV3. O si només es veu Tele 5 i Antena 3. I això és una realitat i no
cal enganyar-nos. Hi ha un segment de la societat catalana que viu
emocionalment en espanyol i als seus bars mai s’hi posa TV3. I si no hi ha
hagut una rasa entre totes dues comunitats és pel paper impagable, equilibrador
entre dues fidelitats, que ha fet el PSC en els barris de l’àrea metropolitana
de Barcelona que van rebre la immigració de la resta de l’Estat.
I l’esfondrament del PSC comporta
el perill que el PP, que no té tant clar això d’un sol poble –i si ha de ser un
del sol que sigui, sobretot, espanyol-, i es veu pressionat en la qüestió
lingüística per Ciutadans, és un risc que els populars s’hauran d’encarregar de
desmentir. Com és un risc que el PSC perdi pistonada en favor de la Plataforma
per Catalunya, perquè és dubtós que el partit xenòfob de Josep Anglada estigui
pel Melting Pot, sinó més aviat per l’exclusió. La realitat, doncs, és que a
Catalunya ja hi ha dues comunitats lingüístiques i culturals molt grans –perquè
n’hi ha desenes de més petites- i que com més permeables siguin, millor per la
convivència. I això és el que diu Jordi Pujol. No hi ha d’haver mors prohibits,
hi ha d’haver barreja, però la llengua dels fills ha de ser el català. I el
castellà. I totes les que calguin. Però també el català com a tronc central. I
qui no vulgui entendre això, vol, senzillament, assimilar Catalunya a Espanya. El PSC ha fet
una feina impagable, i també CiU –que va sintonitzar amb l’esquerra en aquest
punt- i ERC i ICV, que té el copyright amb el PSUC. Una feina impagable per la
convivència i pel propi catalanisme, expressió natural de la catalanitat, que
no pot quedar com una cosa d’unes elits ni com una cosa pura. I la mort en
aquestes dates de Josep Termes, teòric del catalanisme popular, ens ho ha fet
recordar com a últim servei al país.
I en aquest sentit és molt important com a
gest polític que el PSOE votés a favor de la immersió al Congrés, perquè vol
dir que el PSC, malgrat que s’acosten eleccions i és impopular a Espanya avalar
la immersió –amb piròmans com Esperanza Aguirre i la dreta mediàtica-, manté
l’ascendència sobre el PSOE en aquest àmbit. I, una cosa més de cara als
teòrics qui donen lliçons de blanc i negre sobre el que han de fer els
socialistes catalans en el seu proper congrés. Aquests Ciutadans que ara
radicalitzen el PP en qüestions lingüístiques, són, no ho oblidem, un
frankenstein creat per una colla d’intel.lectuals propers al PSC, que van
actuar d’aquesta manera perquè creien que Pasqual Maragall s’havia fet
nacionalista. El PSC va arribar a la Generalitat i va trencar un fràgil equilibri.
I quan un equilibri es trenca, els resultats poden ser imprevisibles. I, per
tant, el paper del PSC és molt delicat i de molta responsabilitat.
Hi ha qui com Enric Juliana a La
Vanguardia, ha vist la gènesi de l’ofensiva del Tribunal Suprem contra el model
d’educació de Catalunya en el discurs amb accent català de l’actor Francesc Colomer,
el nen de Pa Negre, quan va recollir el Goya a millor actor. I és curiós que,
just aquesta setmana, s’hagi sabut que la pel.lícula d’Agustí Villaronga,
pensada, escrita i rodada en català a partir de la novel.la d’Emili Teixidor,
hagi estat preseleccionada pels Oscar. Com és curiós que hagi coincidit amb el
primer llençament internacional d’una novel.la escrita en català, Jo confesso,
de Jaume Cabré, de qui ja es parla com a Nobel de Literatura i que ja ha venut
25.000 exemplars en castellà. I tot plegat ha coincidit també amb el fet que
50.000 persones han cantat, en català, les cançons de Sopa de Cabra al Sant
Jordi, de manera tant normal com si qui cantés fos Bruce Springsteen. I si a
tot plegat hi afegim que els discursos de la Diada són el del Màrius Serra
–“català, a l’atac, visca la immersió”-, el “si ens aixequem d’hora i ens posem
a pencar som imparables” del Pep Guardiola, i l’esmentat monòleg de Jordi Pujol.
I si resulta que cap d’aquests esdeveniments ni discursos és victimista, sinó
positiu. No mira enrera, sinó endavant, haurem trobat el camí. Perquè el
català, a més d’útil, ha de ser atractiu, sexy.
I és important que aquests
imaginaris dels que parla la cançó dels Catarres es tractin amb el bon humor i
la naturalitat amb que alguns programes de ràdio ja han parodiat Jenifer,
convertint el protagonista, un noi que vota Convergència, és del Barça, odia
els pericos, és de Llach i no de Serrat i té somnis eròtics amb Jordi Pujol i
s’enamora d’una Xoni de Castefa i accept anar al Pont Aeri, en un fan de la
Roja i de Sergio Ramos, que vota al PP, escolta Andy i Lucas, té un Ibiza
tunejat i s’enamora d’una pubilla de nom Montserrat i està disposat a anat a la
Patum de Berga. Amors xarnegos. Exagerat, si volen. Però real com la vida
mateixa. Imaginen que això ho segreguessim a l’escola? Que segreguessim també
als nens que miren només Al-Jazeera a casa? O els qui miren només Tele 5 i canals
llatins? L’escola, es vulgui o no, és una fàbrica d’identitat. I, compte,
perquè aquest estiu ja hem vist el fracàs de Londres, com abans vam veure el de
França. I més tenint en compte que, tot plegat, ens agafa en una crisi
econòmica que afecta els pilars bàsics de l’Estat del benestar, entre els quals
l’escola. I això també s’ha de tenir en compte a l’hora de fer servir les
tisores.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!