El partit de Catalunya
Anàlisi postelectoral a Públic:
Les eleccions municipals del 12
d’abril del 1932 van fer caure la monarquia a Espanya. Els temps han canviat i
les municipals són ara eleccions amb moltes singularitats locals. Però, sense
arribar a l’extrem dels anys trenta, el 22-M ha donat una volta de cargol més
al zapaterisme i, a Catalunya, ha capgirat definitivament el mapa electoral en
favor d’un monocolor convergent. Però, de les urnes, se’n poden extreure altres
conclusions.
El partit nacional. Les
eleccions municipals de fa 15 dies
han convertit a CiU, definitivament, en el partit de Catalunya, concepte de la
politòloga Paola Lo Cascio. La federació
nacionalista ha tingut un cop més la capacitat per integrar impulsos i
interessos aliens als seus plantejaments inicials i al seu bloc social de
referència. Mai CiU, ni en l’època de Jordi Pujol, havia tingut tant de poder.
Fins ara guanyava les eleccions al Parlament. Ara ja guanya les municipals, no
només en escons, sinó en vots. La Generalitat, les alcaldies de Barcelona i
Girona, les 4 diputacions, la immensa majoria de consells comarcals… La
imatge de Duran, Mas i Trias, la Santíssima Trinitat de CiU, diumenge a la nit
a l’Hotel Majestic, era la imatge del poder que mai va arribar a tenir el
fundador de CDC. CiU és el partit nacional perquè a ulls dels catalans és qui
millor defensa els interessos de Catalunya, no ja només des del punt de vista
nacional, sinó des del punt de vista econòmic. Xavier Trias no és Victor Iuxenko,
però la revolució taronja del mapa electoral, arriba en plena crisi econòmica i
quan l’oposició avisa de retallades en l’estat del benestar. Ara CiU haurà de
gestionar el fet de quedar en mans del PP en el sentit que els populars són
frontissa en alguns ajuntaments importants com Barcelona i Girona i cal veure
si el 2012 té el dubte hamletià de pactar amb el PP a Madrid o una majortia
absoluta de Mariano Rajoy li permet blindar-se de l’enemic exterior i contra el
PP viu millor. De fet, al PSC, com
defensen una part dels seus dirigents, li interessa arribar a pactes amb
CiU per recuperar la centralitat perduda i CiU necessitan aliats per fer els
pressupostos.
Crisi de l’esquerra. La llei del pèndol fa que, alhora que CiU obté
màximes quotes de poder, els partits d’esquerres hagin entrat en una crisi molt
profunda. És cert que la crisi de la socialdemocràcia no és només catalana i
espanyola i que la lògica política diu que els electors castiguen els qui manen
quan l’economia no va bé. Però en el cas del PSC i ERC –en menor grau ICV- hi
ha altres factors que ho expliquen. Un d’ells seria el desgast de 7 anys de
tripartit que han estat un Dragon khan com ells mateixos admeten. En el cas
concret del PSC li ha pesat la seva excessiva dependència del PSOE i en el cas
d’ERC la perpètua lluita caïnita pel poder que ha comportat fins i tot el
naixement de dos nous partits que li fan la competència i que, en bona part,
han sortit del seu interior: Reagrupament i Solidaritat. El PSC necessita un
nou corpus ideològic, nous lideratges i noves estructures i, sobretot, en un moment
en que la distància emocional entre Catalunya i Espanya s’ha ampliat, ha
d’aclarir una ambigüetat que s’ha demostrat que ja no és vàlida. En aquest
sentit, la renúncia, almenys per ara, de Carme Chacón a ser cap de cartell del
PSOE li treu un problema als socialistes catalans, que haurien vist el seu
congrés molt condicionat. I a nivell de persones, han de decidir si basteixen
un projecte a quatre anys o a vuit i si fan net del tot amb el passat. Segur
que els alcaldes que han sobreviscut al 22-M –Àngel Ros, Pere Navarro, Manuel
Bustos o Josep Fèlix Ballesteros- tenen reservat un paper determinant, sobretot
en la nova direcció, tot i que potser no tant en la candidatura a la
Generalitat.
Fragmentació independentista. L’anàlisi del PSC és vàlid en bona
part per ERC. Un partit amb 80 anys d’història ha de tornar a liderar la
reunificació de l’independentisme, que vol dir fer tornar a casa els escindits.
Però ho ha de fer amb nou discurs, nou lideratge i, com diu Joan Ridao, no
deixant que l’independentisme sigui el seu únic discurs. ERC té un exemple en el
primer ministre d’Escòcia Alex Salmond. La majoria d’escocesos no són
partidaris de la independència. Però Salmond ha tornat a guanyar les eleccions.
Perquè? Doncs perquè ha governat bé. Molts dirigents republicans han defensat
aquesta línia durant els anys del tripartit, però -tot i que s’ha d’admetre que
en un govern de coalició on no ets la força majoritària, és més difícil- han
quedat engolits pels dirigents més esverats. ERC podria deixar de banda les
etiquetes ideològiques i fer com CiU, que nega la dualitat dreta-esquerra. Però
el seu nom, Esquerra, pesa massa. Aleshores, si ERC ha de ser l’esquerra nacional, potser no té més remei que
sumar, d’entrada, amb ICV. Aleshores, el mapa diria que hi ha una dreta
nacional (CiU), una esquerra nacional (ERC-ICV) i una dreta amb un referent
espanyol (PP) i una esquerra amb un referent espanyol (PSOE). Però cal veure
cap a on decanta el PSC el seu pes. I els socialistes són conscients que per
ser un partit central a Catalunya han de tenir el seu centre de gravetat a
casa. La gran sort que tindrà ERC en el nou context és que el PP, que governarà
aviat, és especialista en fer créixer del nor res a alguns partits. Esquerra ja
ho va experimentar el 2003 i l’èxit de Bildu s’explica en bona part pel PP i la
seva brunete mediàtica.
Credibilitat política. Les acampades han tornat a posar de manifest
la distància que existeix entre els partits i els ciutadans. És cert que hi ha
una majoria silenciosa, però la revolta dels indignats, per bé que
sociològicament puguin ser votants més aviat d’esquerres, és un símptoma que
tots plegats, partits i polítics, han de canviar. És cert que alguns partits ja
recullen en els seus programes algunes de les propostes a nivell econòmic que han sortit de les acampades de les places,
però aquestes no arriben als ciutadans. I els partits tenen el deure, que
arrosseguen de fa anys, de canviar les formes de fer política. I això, sovint
passa per coses tant senzilles com el llenguatge –fora eufemismes i paraules
buides- o les actituds: deixar de tirar-se els plats pel cap continuament. La
política ha de ser confrontació d’idees, no picabaralles verbals de curta
volada. Els polítics han de sortir de la seva bombolla i del microclima en que
habiten. Perquè ningú, ni Mas, ni Trias, ni Hereu, han anat a la plaça
Catalunya a dialogar amb els acampats a l’estil Giulianni? Perquè la resposta
sempre són els antiavalots? I el
canvi també passa per deures pendents com una llei electoral catalana que fa més
de 30 anys que viu el son d’una disposició transitòria. I això vol dir, per
exemple, desbloquejar llistes, tenir diputats de referència a qui adreçar-se, impedir que hi hagi
imputats en casos de corrupció a les candidatures o limitar mandats per permetre
la renovació periòdica amb joves que s’incorporin a la política. Aquest és el
gran repte de CiU i el PSC, els dos partits que s’han de posar d’acord per fer
la llei electoral.
Crisi econòmica. La crisi ha fet sortir als carrers als amants de
l’ordre i l’aventura. La societat catalana i espanyola s’ha fet més
individialista, partidària del fer i deixar fer en l’esfera privada. El boom
del totxo ha fet Catalunya més hedonista. Però, alhora, s’ha mantingut
partidària de la llei i l’ordre en l’àmbit públic. Però l’ordre s’ha trencat
amb la crisi, amb 600.000 catalans a l’atur, amb un 40% d’atur juvenil i amb milers
d’hipoteques executades. Bona part de la societat reclama canvis en el sistema
financer, que es prohibeixi ajudar els bancs que estan a punt de fer fallida,
per exemple, si no s’han comportat de manera responsable. I els treballadors
dels serveis públics de l’estat del benestar han sortit al carrer per les
retallades perquè paguen justos per pecadors. Ara bé, malgrat que les
retallades s’han de fer de manera planificada i no lineal –calen els consells
comarcals, per exemple?-, els resultats del 22-M demostren que una majoria
entén que no es pot estirar més el braç que la màniga i que, igual que a cada casa
es fan mesures d’estalvi, també ho han de fer les administracions, mantenint
això sí, els serveis fonamentals de l’estat del benestar. La crisi hauria de
deixar gravat a l’ADN de les administracions que els recursos públics s’han de
gestionar amb molta responsabilitat.
Canvis en el mapa electoral. CiU ha obtingut per primera vegada la
Diputació de Barcelona. I això sol vol dir disposar de 660 milions de
pressupost anual i influència directa de la repartidora en 5 milions de
catalans. Aquest va ser durant 23 anys el contrapoder del PSC a Jordi Pujol i
va fer néixer una Catalunya dual, amb dues televisions, dues ràdios públiques,
dos teatres nacionals… Ara aquesta Catalunya dual està molt tocada i al PSC
li queda poc poder, concentrat a l’àrea metropolitana, la gran pedra a la sabata de CiU.
Immigració. El creixement de la Plataforma per Catalunya i la
victòria de Xavier Garcia Albiol a Badalona –amb un discurs molt dur contra la
immigració-, en les eleccions municipals, tot sigui dit, en que la crisi més ha
afectat la convivència amb els nouvinguts, obliga als partits a actuar i parlar clar per no deixar en mans de
partits xenòfobs els problemes que genera la immigració. A més, el caldo de
cultiu de protestes com la de la plaça Catalunya, que menysté el sistema de
partits actual, beneficia, sense voler-ho, a aquestes opcions. Els
canvis passen, d’entrada, per actualitzar el Pacte Nacional d’Immigració. Però
també per actuar de manera més directa sobre els focus de conflictes. Es dóna
el cas, a més, que PxC i Garcia Albiol creixen en ciutats on baixa el PSC,
perquè la penúltima onada d’immigrants, que fins ara feia confiança als
socialistes, es veuen perjudicats pels de nova generació. I compte perquè
Anglada no és un home sol. Hi ha molts catalans joves a les seves llistes i
sense el passat feixista del de Vic. Un exemple més que el PSC també ha de
repensar el seu discurs en aquest àmbit, com ha fet Àngel Ros a Lleida,
precisament, i que no tot és una simple qüestió de noms.
L’ecosistema català de partits en dubte. La victòria del PP a
Badalona, la tercera ciutat de Catalunya, fa que per primera vegada els
populars vegin la possibilitat de normalitzar la seva situació a Catalunya, on
mai han arrelat posant un peu en una
ciutat on el PP espanyol hi abocarà recursos. Això feia del mapa de partits
a Catalunya un fet diferencial respecte a d’altres comunitats on la lluita és
la clàssica entre PSOE i el PP. Però cal veure si això serà flor d’un dia,
perquè també és cert que la crescuda dels populars ha arribat en mig d’una gran marea blava a Espanya, d’un
terratrèmol que a Catalunya ha tingut una rèplica petita en l’escala de
Richter, que fa que continuï sent com el llogaret d’Astèrix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!