Consultes. I després, què? Una Crida del segle XXI
Anàlisi a Públic:
Una de les 505 urnes en que es podrà votar avui a Barcelona en la consulta sobiranista –que es fa en 22 ciutats més- té un significat molt simbòlic pels promotors de les successives jornades de votacions. És l’urna en que es va votar en la primera consulta que es va fer, el 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt. El 4 de juny del 2009 l’Ajuntament d’aquest municipi del Maresme, encapçalat per Carles Mora –independent pròxim a ICV, que es va passar, posteriorment, a Reagrupament-, va aprovar una moció de les CUP per organitzar al municipi una consulta sobre la independència de Catalunya. Malgrat la pressió d’una Falange residual i dels intents per frenar-la per part de la delegació del govern espanyol i de l’advocacia de l’Estat, aquell 13 de setembre es van fer les votacions en una diada en que Arenys va entrar per la porta de la història de l’independentisme. La pregunta era: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. El 96% dels 2.659 votants van dir que sí. I, aleshores, ja es va plantejar la pregunta: i ara què? La resposta van ser unes quantes onades més de consultes, quatre en concret, que avui culminen amb la consulta de Barcelona. Totes organitzades des de múltiples plataformes de la societat civil. I què han aconseguit? Normalitzar encara més una opció política que, no fa tants anys, era considerada una malatia juvenil d’uns quants elements amb el cabell llarg. Ara, l’escriptor Quim Monzó, el lingüísta Sebastià Serrano o l’exentrenador de Barça Charly Rexach han estat els últims a donar suport a la participació. Però, a més, hi ha votat sí l’expresident Jordi Pujol, el president Artur Mas i el govern de la Generalitat gairebé en ple.
Les consultes han estat la punta de llança de la desafecció cap a Espanya, no ja dels independentistes clàssics, sinó dels qui pensaven que potser amb el PP no era possible l’entesa, però si amb un José Luis Zapatero que era la gran esperança blanca del federalisme. Però els 8 anys de Zapatero, amb el procés de l’Estatut, la posterior sentència del Constitucional, i el maltractament econòmic, han servit per què molts intel.lectuals de l’esquerra hagin fet, en part, el mateix recorregut que Jordi Pujol: la sortida és o resignació o independència. Malgrat que encara hi ha qui hi veu esperances. Un exemple d’aquests intel.lectuals esmentants és l’ara conseller Ferran Mascarell, autor del llibre Catalanisme deucentista, on crida a unir esforços a federalistes, sobiranistes i independentistes perquè trobin allò que els uneix a fi de contruir “un Estat eficient, sigui una Catalunya independent o una Catalunya federalitzada en una Espanya plurinacional”. Sigui com sigui, des del setembre del 2009, han participat a les consultes prop de 600.000 catalans en més de 550 municipis. Una onada que també recullen les enquestes, però que, políticament, no s’ha reflectit en bons resultats electorals per a les opcions netament independentistes. Segurament per falta de credibilitat i confiança i perquè és la CiU més sobiranista qui va aglutinar el sentit de la manifestació del 10 de juliol contra la retallada de l’Estatut.
Amb tot, no entra en els plans de CiU organitzar una consulta oficial, amb l’argument que dividia el país… i a la pròpia federació. Què passarà doncs amb les consultes? De què hauran servit? I ara, què? La resposta a aquesta pregunta se la fan des de fa temps alguns dels seus impulsors i, la resposta, sembla que l’han trobat. Almenys sobre el paper. Aquest dimarts es presenta al CCCB una “crida” a crear l’Assamblea Nacional Catalana. A partir de les consultes i de la constatació que el Parlament ha votat diverses vegades a favor de l’autodeterminació de Catalunya, es proposa crear aquest moviment per la independència, una organització popular a la que només s’hi podrà participar a títol personal, allunyada dels partits, per tant, que treballi per crear una majoria social que, alhora, permeti una majoria al Parlament que encomani al govern la convocatòria d’un plebiscit.. Això sí, sense fixar cap termini. Res dindependentisme exprés. Després de la presentació d’aquest dimarts, el dia 30 s’organitzarà una “conferència nacional per la independència” al Palau de Congressos de Montjuïc amb la participació de partits i entitats socials, culturals i econòmiques que aprovin un manifest inicial, un full de ruta i un secretariat provisional de cara a la creació d’aquesta Assemblea Nacional Catalana, que quedaria constituïda a l’octubre. La intenció és la creació d’assemblees territorials i sectorials que facin pedagogia de la independència i que culminin els seus actes amb un esdeveniment similar al concert que la Crida va fer fa, ara farà 30 anys, al Camp Nou. Una mena de Crida del segle XXI, per tant, de la que ja hi ha una primera llista de promotors i signants del manifest inicial. Entre ells, Josep Manel Ximenis, el regidor de la CUP –Candidatures d’Unitat Popular- d’Arenys de Munt, que va presentar aquella moció per fer la consulta del setembre del 2009. Entre els 150 promotors inicials hi ha, també, l’expresident del Parlament Ernest Benach, l’ara diputat de SI Uriel Bertran, l’exalcalde socialista de Badalona Joan Blanch, un dels impulsor del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) Carles Castellanos, mossèn Josep Dalmau, els escriptors Julià de Jodar i Patrícia Gabancho, el poeta Feliu Formosa, el músic Lluís Gavaldà, l’advocat August Gil Matamala, l’actual directora de Política Lingüística Yvonne Griley (CDC), el seu antecessor Bernat Joan (ERC), l’actor Joel Joan, el filòsof Fèlix Martí, l’exalcalde de Cerdanyola Antoni Morral (ICV), l’economista Elisenda Paluzie, el director de Vilaweb Vicent Partal, el politòleg Ferran Requejo, el cantant Francesc Ribera Titot, l’exsecretari general d’Unió de Pagesos Pep Riera, les escriptores Maria Mercè Roca i Isabel-Clar Simó, l’exconseller Carles Solà o l’historiador Jaume Sobrequés.
Però això seria, només, una primera etapa… La segona etapa l’hauria de liderar la direcció de l’Assembla Nacional Catalana que es triï a l’octubre. Ara bé, en la documentació amb que treballa el nucli inicial s’hi fan algunes propostes, com a mínim, agosarades… La primera fase de la segona etapa seria la de consolidació, que vol dir portar el debat al carrer amb “1000 raons” per la independència. I en l’intent d’aconseguir una majoria social favorable, el “full de ruta” proposa un seguit d’idees encara poc desenvolupades, però que criden l’atenció: una nova onada de consultes, ara organitzada des dels ajuntaments; una gran cadena humana que encercli Barcelona (!) i actes de desobediència civil. No els concreta, però apunta a un tancament de caixes consistent en pagar els impostos… però a un compte de la Generalitat. I no falta un clàssic: redactar un esborrany de Constitució catalana. L’objectiu de tot plegat, sempre sense fixar terminis, és que els partits canviïn la seva “doctrina” empesos per la societat, “o siguin substituïts per altres”.
El full de ruta no parla de terminis, dèiem. Res del 2014, per tant. De fet, admet que tot plegat costarà “uns quants anys”. Òbviament, la fase final, sine die, és un plebiscit que només s’hauria de convocar si hi ha “la certesa de guanyar-lo”. Fins i tot es parla del resultat òptim: més del 50% de participació i un 55% de vots. Si guanyés el sí, l’esborrany de full de ruta convida a dissoldre el Parlament i fer eleccions, redactar una Constitució catalana, negociar els termes de separació amb Espanya i establir-hi organismes de col.laboració. I, per cert, una de les crítiques que s’ha fet al moviment independentista i al catalanisme en general ha estat el projecte de Països Catalans, cosa que no ha facilitat, precisament, la bona sintonia amb el País Valencià i les Illes. I, per bé que en els documents inicials es tracta els processos que hi pugui haver ens aquests territoris amb independència i respecte, s’hi refereix de manera insistent i parla de l’objectiu de la “unitat nacional dels països catalans”.
Pel que fa al braç polític, les consultes han sobrepassat l’àmbit dels partits, que no s’hi van apuntar –els que no s’hi van oposar directament- fins que van veure prou suport popular i ressò mediàtic. I el trencament d’ERC en el seu últim congrés va generar una multiplicació d’ofertes –Reagrupament i Solidaritat- que es van anul.lar mútuament i van demostrar el gran drama d’ERC i de l’independentisme: l’atomització permanent que causen els personalismes. Ara ERC intenta refer la trencadissa amb un primer pas a l’Ajuntament de Barcelona, on va de bracet amb Reagrupament i la Democràcia Catalana de Joan Laporta, ja escindida de Solidaritat. I, segurament, l’èxit de l’empresa d’ERC dependrà també de la deriva que faci la Convergència més sobiranista de la història –i de l’èxit o el fracàs en l’obtenció, per exemple, d’un finançament que acabi amb el dèficit fiscal crònic-. Però tambér dependrà de quina via tria el PSC a la tardor i de si Esquerra i Iniciativa decideixen sumar esforços. Sense oblidar la realitat social catalana, amb la meitat de la població amb origen a d’altres parts d’Espanya i el camí d’integració que decideixi emprendre la nova immigració.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Després ja en parlarem ,home, no cal que t’hi amoinis !
Tampoc no cal qu’et preocupis massa pels immigrants i ex-immigrans provinents de l’Andalusia o la Castella o l’ Extremadura,doncs aquests quan varen haver de fotre el camp,perque hi passaven gana, ja se’n vàren independitzar del jou, no els vindrà de tornar-ho a fer un altre còp.