8. Manel
Diari Públic. 8 agost 2011
10 milles per veure una bona armadura, del grup de pop en català Manel. Amb aquesta carta de presentació, no fa massa, a algú l’haguessin pres per boig si hagués afirmat que es podia ser número 1 de vendes a Espanya. És cert que això de vendre discos ha canviat molt i que, vista la crisi de la indústria, amb menys còpies pots liderar un rànquing. I és veritat també que la majoria s’han venut a Catalunya. Però també és cert que feia 15 anys que un disc en català no aconseguia una fita com aquesta. I que només cantautors com Serrat i Llach ho havien aconseguit.
Arnau Vallvé, Martí Maymó, Roger Padilla i Guillem Gisbert són la cara més visible d’un fenomen que ha esclatat definitivament. El de l’èxit dels grups catalans que canten en català –o no- i toquen qualsevol gènere sense que es noti. És a dir, que el seu èxit no es deu a cap mena de militància ni dels grups ni dels fans, sinó a la seva qualitat musical. I, en tot, cas, la identificació es deu a unes lletres sovint costumistes que expliquen coses properes i al fet de fer-ho en la llengua pròpia del país, demostració que està prou normalitzada com perquè es vegi un fet natural. I aquí acaba la connotació política d’uns joves i uns seguidors escolaritzats en català i amb més preparació musical que els seus antecessors. Aquells de l’anomenat rock en català. Aquells que van viure un boom per alguns artificial, però que van ajudar a posar les bases de l’actual panorama. Grups sovint injustament tractats, com demostra el fet que Sopa de Cabra tornen 10 anys després de la seva dissolució i al setembre ompliran tres Sant Jordi amb himnes que ja són els d’una generació. O com ho demostra el fet que enmig del panorama de tants grups que permeten que hi hagi revistes espcialitzades i premis anuals, Els Pets estiguin de gira i siguin el millor grup de l’any.
Aquell moviment que va tenir el punt àlgid al Sant Jordi el 1991, amb els dos grups esmentats més Sau i Sangtraït, van tenir una continuïtat abans amb Antònia Font i grups gairebé de culte com Mishima. Després han vingut els Manel i els Amics de les Arts, amb estils similars, i una bona fornada de veus femenines com Elena Miquel, Ana Roig, Silvia Pérez Cruz o Ivette Nadal. O sorpreses com els Very Pomelo –els menys amables del panorama sonor-, confirmacions com Quim Vila i una oferta tant variada com El Petit de Cal Erill, la Pegatina, Roger Mas, The Pepper Pots, Guillamino, Love of Lesvian, 4t 1a, El Pont d’Arcalís, Obrint Pas, Estupida Erikah, The New Raemon, Oliva Trencada, Gertrudis o la Iaia. Des del segell Edigsa, fundat fa 50 anys, fins al Sónar, hi ha hagut temps per fer emergir una varietat més difícil de veure fa 20 anys, i s’han consagrat festivals com el PopArb d’Arbúcies o el Cruïlla BCN.
A l’altra cara hi ha la crisi. La Companyia Elèctrica Dharma o Pep Sala baixaran dels escenaris temporalment per diversos motius, però en el rerefons hi ha rebaixes de catxet i la dificultat de bastir gires per un país petit, a més dels grups joves esmentats que empenyen. Una selecció natural del mercat que també patirà l’eixam actual de grups. A veure qui omple el Sant Jordi d’aquí a 20 anys…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!