6. Indignats
Diari Públic. 6 agost 2011
Del català emprenyat al català indignat. Les retallades en serveis socials, el 40% d’atur juvenil, fenomens com els desnonaments, la crisi de l’esquerra i el mimetisme del moviment 15-M a Madrid han tornat a fer sortir els catalans al carrer. Però els emprenyats ho estaven pel mal funcionament de les infraestructures de l’Estat. I els indignats ho estan amb els polítics en general i amb la seva supeditació als mercats en particular, mentre la qüestió nacional ha entrat amb calçador a les places.
Amb Stéphane Hessel com a gurú i el seu Indigneu-vos! sota el braç, els indignats han despertat la simpatia ciutadana perquè tothom té un motiu per estar fins als nassos… fins que van estar a punt de perdre el seu crèdit amb el setge al Parlament. El moviment ha estat tant heterogeni que és difícil de definir, però ha inclòs una barreja entre el maig del 68 i la FAI. I no és pejorativa aquesta última observació. L’historiador Josep Termes ha publicat la Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980) i ha dit que el moviment dels indignats fa olor a anarquisme, perquè tots dos aspiren a canviar un món que consideren injust. Ho corrobora el seu llenguatge revolucionari, com el fet de parlar de columnes, com si Durruti s’hagués reencarnat, els veiés i digués “aquests són dels meus”.
Les acampades són un exemple més de com la crisi ha allunyat els ciutadans d’uns partits que no els donen les respostes que volen. A les últimes municipals, 2,3 milions de catalans no van votar i 169.000 ho van fer en blanc, i han quallat forces alternatives com la CUP o PXC. Un comportament que a Europa té l’afegitó dels euroescèptics, els ultranacionalistes i els populistes.
Criticat pel risc que l’idealisme per transformar el futur caigués en l’estupidesa, les acampades contra polítics i banca són ja el símbol de la crisi, i els partits no les haurien d’ignorar. És simptomàtic que cap polític s’atravís a anar a la plaça Catalunya. Sigui com sigui, ha servit per despertar consciències i, d’entrada, reobrir el procés per fer una nova llei electoral que acosti ciutadans i polítics. Ara bé, els indignats també són els símbol més visible del que The Economist va titular The party is over: La festa del crèdit, d’estirar més el braç que la màniga que ha practicat tothom s’ha acabat. Fa pocs anys anys, la cara visible era un treballador de la construcció que cobrava com un enginyer de la NASA i tenia un cotxe de gamma alta. Ara la cara visible són joves que sovint comproven que l’esforç ja no és sinònim de progressar…
Amb tot, el moviment pot tenir més efecte a Espanya, perquè, a Madrid, ha significat un sacseig a l’esquerra i el món intel.lectual reclama reconstruir-la. Encara que, paradoxalment, pot acabar beneficiant al PP. El PSOE va guanyar les últimes eleccions perquè el PP feia por al crit d’”Espanya es trenca”. Ara el dramatisme surt de l’esquerra sociològica i els indignats alimenten el vot d’ordre de la dreta. Torna l’Espanya de la mantellina, amb la imatge de Maria Dolores de Cospedal vestida pel Corpus. Quina influència acabarà tenint tot plegat? Ja fa 50 anys que Bob Dylan cantava Blowing in the wind.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!