Tian Riba Bloc

Diari Públic 13 d’agost 2011:

De Berenguer de Cruïlles a Artur Mas. Del primer president de la Generalitat (1359-1362) al 129è. Ha plogut molt, però el debat és el mateix. La Generalitat es va crear per recaptar els impostos que es concedien al Rei. I 652 anys després, la voluntat és la mateixa: recaptar tots els impostos. Fins al punt que aquest és el gran objectiu del govern de CiU, assolir un pacte fiscal sobre la base que tots els impostos que paguen els catalans els recapti la Generalitat i negociï després amb l’Estat quina part va sufragar els serveis de l’Estat a Catalunya i quina part va a l’anomenada solidaritat. I aquesta serà la negociació que, molt probablement, marcarà la legislatura, tant si s’aconsegueix… com si no.

De moment el govern Mas ja ha aconseguit una cosa: suport social. La crisi ha fet més evident que Catalunya aniria millor si no patís cada any un espoli proper al 10% del seu PIB. És a dir, si 20.000 milions d’euros no anessin a Madrid en forma d’impostos i no tornessin convertits en infraestructures o serveis. Uns milers de milions d’euros que, sigui dit de passada, ara són menys… perquè amb la crisi es paguen menys impostos.  Però són els milions dels últims càlculs fets. I els números canten. Cada català paga cada any a Espanya 2.700 euros que no tornen. Perquè es facin una idea de la magnitud de la tragèdia: una família nombrosa li paga a Espanya cada any 13.500 euros que no els hi són tornats en serveis. És un independentisme de cartera que s’ha sumat al de la bandera.

Al govern de CiU li ha anat molt bé que una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió situï en un 75% dels ciutadans el suport a aquesta demanda. Com li ha anat molt bé que una entitat catalanista com Òmnium Cultural amenacin amb accions d’objecció fiscal si no s’arriba a un acord. 112 anys després es torna a amenaçar amb un tancament de caixes com el del 1899, quan botiguers i industrials es van donar de baixa per no haver de pagar la contribució, liderats per l’alcalde de Barcelona, el doctor Robert, i contra el govern de Francisco Silvela, que havia pujat més els impostos a Barcelona que a Madrid per fer front al desastre del 1898. Un tam-tam, el del tancament de caixes, que Jordi Pujol ja va posar sobre la taula durant la negociació de l’Estatut i amb el que CiU negociarà amb la bandera de la moderació… davant l’amenaça d’un referèndum.

Per, clar, a què es deu que després de l’aprovació d’un nou model de finançament el 2009, ara es torni a obrir el meló? Doncs home, d’entrada perquè CiU no hi va donar suport. I, segon, perquè l’acord actual permet a l’Estat dilatar el pagament a la Generalitat d’un dels fons previstos: els 1.450 milions del fons de competitivitat. I el govern Mas s’ha trobat amb la gran paradoxa que mentre havia de fer retallades per imposició de l’Estat per complir el dogma del dèficit, aquest li negava els diners que li facilitarien la feina. I així estem, de moment amb la batalla de les idees, que sembla molt favorable a un nou pacte. Fins i tot la ponència marc del PSC parla de “pacte fiscal solidari”. I això que el PSC va vendre a bombo i platerets l’últim acord amb Antoni Castells com a conseller…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!