Plagueta de Bord

ELS MEUS LLIBRES SINGULARS DE LA RENTRÉE CATALANA

No sé quina és la teva manera de llegir, Lector dels dos sexes de l?esperit; no sé com, on, des de quin desig i de quina forma llegeixes. Aquest cronista de les lletres és un lector bulímic i hedònic. Això vol dir que viu enrevoltat de llibres i els devora amb ganes i amb plaers. I quan el llibre no s?avé amb el seu estat d?ànim el deixa, o quan senzillament no li agrada, l?abandona. No escriuré sobre llibres dolents. Tot quan esment té qualitats, diverses classes de qualitat. Començaré amb cinc textos de suara que tenen una conjunció:  pertanyen a cinc escriptors que treballen la llengua a fons, amb intensitat i amb amor. (si vols llegir més: prem!)

Sis homes (Editorial Empúries) de Josep Maria Fonalleras són cinc relats que tenen gust de poc. Hi ha tota una recerca apassionada i enigmàtica de l?autor sobre el tema de la seva narració i sobre la forma necessària perquè aquest tema digui allò que ell vol. Lletra plena der suggeriments fins, de minuciositats saboroses, d?elegàncies sumptuoses, d?emocions breus i intenses com una punxada d?agulla que t?obre els sentits, que et desperta. Una discreta venjança (Edicions 62) de Jordi Sarsanedas són històries lluminoses i lleugeres d?un mestre clàssic (aconsell el seus llunyans contes de Mites) que ens ofereix una jam session amb tots els temes que l?entusiasmen, el preocupen, l?encisen o li donen marxa. Pere Calders, Salvador Espriu, Txèkhov, Salinger, Guy de Maupassant o Kafka són els autors que invoca. Com no trobar unes històries fastuoses amb les radiacions d?aquests grans mestres i el seu ofici de poeta? La força de la gravetat (Quaderns Crema) de Francesc Serés és un llibre de contes que em sembla com un parc temàtic verbal de la Catalunya contemporània. I el verb de Serés és potent, treballat i engrescador. Les històries estan esculpides en uns llenguatges que podem veure, tocar i sentir al nostre costat amb el batec de les obres escrites contra el temps. Un llibre alimentici en èpoques de fam. Cartes de prop (Editorial Moll) d?Enric Sòria és un volum, ben gruixat i divers, en què aquest magnífic escriptor valencià ha recollit els textos hebdomadaris que treu en suplement de cultura d?El País de València. Emperò no cregueu que això li treu cap valor. Al contrari. En aquestes planes podem seguir la trajectòria d?un escriptor atent a les palpitacions del temps que d?una forma calidoscòpica i amb un llenguatge primfilat ens ofereix un conjunt de visions sobre les variacions d?una cultura catalana viva i amarada de problemes que Sòria ens pinta amb subjectivíssima mirada sensible i compromesa. Un cor grec (Angle Editorial) de Susanna Rafart és un viatge de paraules a la grecitat més íntima, més exaltant, més creativa. Aquesta poeta sensible ens ofereix un àlbum de textos, de paisatges, d?històries i de sentiments que tenen Grècia com a leitmotiv i aconsegueix embolicar-nos en unes seduccions que fan d?aquesta obra un antologia de miradors sobre el bressol de la nostra cultura. Un llibre que es llegeix com un poemari, com una novel·la o com un viatge que voldríem que no s?acabàs mai.

I ara l?actualitat, l?up-to-date acabat de sortir: Jordi Coca és un narrador que no s?atura mai de fer exploracions. Ara ens entrega Sorres Blanques (Edicions 62), una novel·la en què de bell nou fuig de la linealitat i de la facilitat. Una dona que va per la trentenai busques, en una primera persona melòdica i ben tramada, revisa la seva vida i els seus amors amb la complexitat i el suspens d?un thriller. Coca diu: «El primer impuls que vaig tenir quan em vaig posar a escriure la novel·la va ser de voler que el lector la llegís com quan mira la TV. Vull dir: davant la televisió tenim la capacitat d’identificar els diversos registres (anuncis, serials, films…) i canviem de codi sense esforç. M’agradaria que el lector fes això mateix amb la novel·la; que tingués la possibilitat de textures diferents i de passar de l’una a l’altra amb facilitat». Un llibre que cal llegir a poc a poc un horabaixa de tardor. L?any passat va irrompre dins la literatura catalana un nom enlluernador: Lolita Bosch. Per la solapa del seu extraordinari text, on ens narrava en primera persona la violació d?una nina amb paraules alades, Elisa Kiseljak (Editorial La Campana), vaig saber que havia nat a Barcelona el 1970, que havia viscut a Albons del Baix Empordà i que havia passat temporades als Estats Units, a l?Índia i, durant deu anys, a la Ciutat de Mèxic. S?havia llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona i tenia una veu pròpia impressionant. Sí, crec que aquest és el desllorigador de la seva obra (Això que veus és un rostre i Tres historias europeas), que es desplega com una contarella d?una nina intel·ligent, sarcàstica, poètica i extremadament riallera. Ara al seu darrer llibre, Qui vam ser (Editorial Empúries), amb una cal·ligrafia lenta i majestuosa, ens fila la història d?un amor i de les seves derives: hi ha tendresa i ironia, hi ha saviesa i desencant, hi ha tot un petit univers (els seus llibres són molt prims per desgràcia) en què el lector es veu arrossegat cap al mar dels sentiments amb una lletra viva i personal i unes fotografies misterioses. Quan un comença a llegir Lolita Bosch no pot deixar-la, no pot oblidar-la. Com a darrer replà, abans d?acabar aquestes recomanacions en primera persona, vet aquí un classic: Eugeni d?Ors, Xènius, aquest mestre, encara no prou reconegut, del qual celebram enguany els cent anys del començament d?aquesta obra magna del Glosari. Ara, a cura del savi professor Xavier Pla acaba d?aparèixer Glosari 1912-1913-1914 (Quaderns Crema), que és una joia de 923 planes amb una presentació esplèndida que connota tots aquests anys de feina quotidina a La Veu de Catalunya, amb un conjunt de notes a peu de plana que ens expliquen persones, fets i esdeveniments, etc., un excel·lent aparat crític i una cronologia d?orsiana. Un llibre que he agafat com la meva obra de capçalera d?aquesta tardor. I per acabar dos bombonets: els poemaris Abelles i Oblit (Lleonard Muntaner Editor) de Ricard Pinyol i Amurada (Lleonard Muntanert Editor) de Cinta Massip. Pinyol em dóna poemes petitons com haikús que semblen fets amb tinta d?aquarel·la, que són espurnes de bellesa i brolladors de consolació. Cinta Massip fa un encalç amorós del vers, em duu a mapes dels sentits que m?enlairen, em fa cervelltremolar amb melodies menudeues que entren com la pluja dolça que ara mateix cau rera els vidres i vivifica els jardins de l?esperit. Acab amb dos llibres que valen l?alegria: a) La decisió de Brandes (Editorial Empúries) d?Eduard Màrquez: una joia sobre la identitat i la memòria. B) El Mar (Editorial Bromera) de John Banville amb una prosa de sensacions i records. Sensacionals!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!